Problemes de privilegiats

     —(...) ¿De què anava la nova novel·la? —Captant la seva expressió, de seguida afegeix:—Arthur, espero que sàpigues que quan vulguis em pots enviar a la merda.

     (...) 

     —Anava sobre... —comença, i ensopega amb una pedra del camí i torna a començar—: Anava sobre un gai de mitjana edat que volta per San Francisco. I, ¿saps?, les seves... les seves penes... —La cara de Zhora ha començat a replegar-se en una expressió dubitativa i el Less s'acaba interrompent. Al davant del grup, els periodistes criden en àrab.

     La Zhora pregunta:

     —¿És un blanc de mitjana edat?

     —Sí.

     —¿Un blanc americà de mitjana edat que volta amb les seves penes de blanc americà de mitjana edat?

     —Déu meu, suposo que sí.

     —Arthur. Em sap greu dir-t'ho. És una mica difícil sentir compassió per un paio així.

     —¿Encara que sigui gai?

     —Encara que sigui gai.

     —Ves-te'n a la merda.

Amb aquest fragment ja es veu que fins i tot l'autor de "Les trifulgues de l'Arthur Less", l'Andrew Sean Greer, no té gaire clara la legitimitat del seu protagonista. D'això se'n deia curar-se en salut. La novel·la, publicada per Edicions de 1984 en traducció de Marc Rubió el març d'enguany, explica el periple internacional de l'antiheroi epònim, un escriptor en hores baixes, que per escapar del casament amb un altre home del seu xicot dels darrers nou anys, emprèn una "tournée" mundial, tot dedicant-se a aquelles activitats tan poc literàries a les que s'ocupen els literats d'avui dia quan volen promocionar-se.

El text intenta ser intel·ligent, brillant i còmic, però no ho acaba d'aconseguir en cap dels tres sentits i acaba resultant feixuc i beneit. No voldria culpar el traductor, però em sembla que el llenguatge subterrani és molt més brillant que el que aflora a la superfície. Per exemple, la història d'amor que rau al bell mig de l'argument mai no es fa comprensible i sembla més "gimmick" que força de la natura.

Aquest llibre guanyà un dels premis Pulitzer de l'any 2018. Potser els premis prestigiosos ja no són el que eren, tant aquí com a Amèrica. Aquest —malgrat el seu viatge panoràmic per tots els continents—, no ho és de cap de les maneres. No hi ha res més risible que un escriptor que pensa que un gai a punt de fer cinquanta anys és la figura més trista i patètica sobre la capa de la terra.

Un altre títol suposadament literari que cal evitar.