dimarts, 7 de maig de 2019

La família que s’odia unida sempre trobarà una sortida

No tinc ni idea quin és l’estatus a casa nostra d’una sèrie televisiva que als Estats Units va ser encasellada com «de culte» des dels seus inicis, o sigui «reverenciada per la crítica, però ignorada per la púrria que es fa dir públic». Fou estrenada l’any 2004 a la Fox, una de les cadenes més conservadores del planeta (encara que inclogui «The Simpsons» a la seva programació (o potser per això)); la seva pervivència es mantingué sempre a la corda fluixa; i malgrat tot, en aquest 2019 dels nostres pecats Netflix ha emès nous episodis de la seva cinquena i probablement última temporada.

Parlo d’«Arrested Development» («Desenvolupament aturat» o «Urbanització aturada», en català), una idea de Mitchell Hurwitz, antic guionista de «Las chicas de oro» de Susan Harris. Precisament la Harris va ser la ment que va parir «Soap/Enredo», una paròdia sarcàstica dels serials de sobretaula, de la qual «Arrested Development» és hereva evident, tot anant una mica més enllà a l’hora de presentar-nos una família disfuncional en hores baixes. Mentre el patriarca dels Bluth, l’empresari immobiliari George Bluth Sr. (Jeffrey Tambor), és empresonat per càrrecs difusos de corrupció, el fill mitjà Michael (Jason Bateman) intenta protegir el bon nom de la parentela, envoltat d’una colla de familiars execrables, que només miren de viure de la forma més dròpola possible.

Era evident que, quan Tolstoi escrivia sobre famílies felices i no tan felices, no havia previst l’existència dels Bluth, que li haguessin fet saltar tots els ploms mentals. Posem per cas la matriarca Lucille (Jessica Walter), sempre a prop d’una cigarreta i d’una copa de Dry Martini (o de Cosmopolitan), sempre disposada a exercir com la pitjor mare del món (Medea inclosa). El fill gran, Gob (Will Arnett), intenta sobreviure com a mag catastròfic i seductor tot terreny, mentre que la germana bessona de Michael, Lindsay (Portia de Rossi), ha bastit una façana de defensora de causes perdudes per amagar la seva autèntica natura de materialista consumista sense escrúpols. Encara queda el fill petit Buster (Tony Hale), un complex d’Edip de manual, que provoca alguns dels moments més hilarants de la sèrie i una mutilació (literalment de manual) encara més hilarant.

Hi ha més protagonistes. És el cas de Tobias Fünke (David Cross), el marit de Lindsay, víctima de gimnofòbia (pànic de mostrar-se nu, fins i tot a la intimitat de la dutxa de casa). És el cas també de les segones generacions dels Bluth. I ja serà hora de mencionar aquí com li agrada a «Arrested Development» fer jocs de paraules estúpids (de fet, una marca de la casa). Així, el fill de Michael i nét de George, s’acaba dient George Michael, encara que només sigui per muntar jocs de paraules musicals no sol·licitats. Igualment, la filla de Lindsay i Tobias (Alia Shawkat) es diu Maeby (sona com «maybe», que vol dir «potser»).

He dit que el patriarca té un germà bessó, hippy i inveterat fumador de porros, i que es diu Oscar? He dit que la matriarca Lucille té una millor amiga/enemiga que també es diu Lucille i que la representa l’amistosa Liza Minelli? Com veieu, recursos de comèdia més vells que l’anar a peu. «Arrested Development» és capaç d’incórrer també en els pitjors equívocs verbals i doble sentits sexuals, alguns d’ells dignes de l’era clàssica d’El Molino.

Hi ha també una veu narradora que comença imparcial, però que va immiscint-se a l’acció a mesura que avancen els capítols, i acaba esdevenint un protagonista més, amb les seves crítiques i els seus comentaris acerbs. La locució la posa Ron Howard, antic actor infantil que va protagonitzar «El nuviatge del pare d’Eddie» de Vincente Minnelli i ja més grandet «American Graffiti» de George Lucas. Com a director, ens ha regalat mitjanies com «Splash», «Cocoon», «Willow» o «Apollo 13». En temporades posteriors Howard acabaria interpretant-se a si mateix en pantalla, acompanyat de les seves filles autèntiques.

«Arrested Development» sempre tingué una existència complicada; però les tres primeres temporades (les que va emetre Fox) poden ser considerades amb tots els honors com a clàssics de la televisió. 

Això s’allarga, demà continuo.

Cap comentari:

Publica un comentari