diumenge, 5 de maig de 2019

La voluntat de dansar

"The White Crow", tercer film que dirigeix l'actor Ralph Fiennes, després de "Coriolanus" i "The Invisible Woman" (sobre la vida amorosa de Charles Dickens), no el trobareu a la cartellera perquè aquí l'han titulat amb l'anodí "El bailarín". Sembla ser que l'expressió russa "un corb blanc" es refereix a una persona que destaca pel seu comportament fora del normal, una forma molt adequada per descriure l'extraordinària figura de Rudolf Nureiev, que és del que va "The White Crow".

La pel·lícula, amb guió del reputat dramaturg David Hare, dedica la seva acció central a la gira que el ballet Kirov va fer a París l'any 1961 i durant la qual el jove ballarí de 23 anys va sol·licitar asil polític més ençà del teló d'acer. Aquestes escenes parisenques es combinen imaginativament amb retalls del passat del protagonista, tant mostrant la seva infantesa humil en una zona dels Urals, com els seus esforços per millorar la seva tècnica al conservatori del teatre Marinski de Leningrad (avui de nou Sant Petersburg).

Oleg Ivenko, professional del ballet i actor debutant que fa de Nureiev, dansa tots els seus números sense necessitat de doble de cos i resulta convincent des del punt de vista dramàtic. Fiennes es reserva el paper d'Alexander Pushkin, el mentor de la futura estrella, gos de mirada trista, cornut i condemnat a pagar el beure. De tot el repartiment només grinyola la inexpressiva Adèle Exarchopoulos, que no hi ha manera de creure-te-la com a sofisticada figura de l'alta societat i jove truncada d'André Malraux.

No sé fins a quin punt de forma veraç, el guió de Hare, presenta l'exili autoimposat de Nureiev com una opció exempta de derivacions polítiques, tot i que ja sabem que això és pràcticament impossible. Pel ballarí el salt a Occident representava la possibilitat d'exercir el seu art sense la necessitat d'haver de claudicar davant dels xantatges del Partit. Fou un gest que, fins i tot des de les acaballes de la Unió Soviètica, li reconegueren com a just.

El personatge que veiem en pantalla és capriciós, autoritari, passional, oposat a les normes, avergonyit dels seus orígens camperols i obsedit per una sola cosa: que el deixin dansar. Potser enmig de tot això rau una mentida simplificada. Com a mínim, la seva homosexualitat es descriu de forma obliqua i forma part d'una última pensada que no veureu explicada enlloc.

Si he de dir la veritat, els "biopics" (o "vides de sants") acostumen a ser un rotllo. "The White Crow" és un exemplar del gènere que es revela concís, intel·ligent i creatiu. Tots els polzes amunt!

Cap comentari:

Publica un comentari