El vell matrimoni va a la casa dels malalts de l'esperit.
Per camins trencats de pols,
deixen caure trossos vells de fe i d'amor.
El destí ja els ha jugat el partit dels qui, per sempre,
perdran quan el cos estigui ple de pols.
Van corrents fugint de tot, sota l'ombra d'aquest trist
mal temps present que els obliga a caminar molt de pressa,
cap al lloc de naixement.
Ploren pedres els deserts, canten guerres els ocells.
Un ferit demana perdó: tot és un gran dolor.
Una nova pluja cau sobre el cap dels qui aviat es casaran.
Viuran dos mil anys a prop,
sota el foc d'això que ara en diem art.
Entren per la porta gris de la fosca cova gran dels temors
i de negres llums que avui han marxat.
Hem encès espelmes d'or per il·luminar el casament.
(Jaume Sisa, El casament)
Vam anar a Londres i vam entrar a la National a veure, només, aquesta obra del meravellós Van Eyck, vaig plorar d'emoció, vaig mirar-la extasiada (hi ha amors veritablement fous i inexplicables) i vaig arrossegar a la meva família cap a fora mentre preguntaven: què no mirem els altres quadres?. Si no són de Van Eyck avui no toca! No volia que res m'embrutés l'iris després d'haver contemplat el mestre únic de la pinzellada a l'oli, una obra mestra antropològica a cavall entre dues formes de veure l'art, i el món. I per què t'ho explico? Doncs perquè les emocions intenses manen, com cal, i gràcies a Van Eyck, o a certs matrimonis, la meva vida és millor. :D
ResponEliminaÉs una mica pecat anar a la National i només veure el Van Eyck; però ateses les circumstàncies, estàs perdonada ;p
EliminaI fins i tot tens butlla vitalícia.
Elimina