dijous, 30 de maig de 2019

El món als seus peus


Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

(«El pi de Formentor», Miquel Costa i Llobera)

En Melcior Comes amb la seva novel·la «Sobre la terra impura» ha assolit un èxit editorial considerable, fàcilment traduïble en el llenguatge dels guardons: finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la Catalana de l’Any (2018) o Premi Crítica Serra d’Or (2019). Per no parlar de la seva presència molt activa a les xarxes.

El llibre, mallorquí fins a la medul·la, va de possessions immobiliàries i de nissagues de poder, centrades en una família d’industrials del calçat (de forma gens dissimulada s’apunta a les marques Camper i Lotusse). Conté bones dosis d’intriga que no es resolen fins gairebé el final i una extensió considerable de més de 500 pàgines. Amb la seva barreja de fantasmes del passat, actes terroristes, desaparicions, drogoaddiccions i fins i tot una violació, el llibre sembla ideal com a material de base per un serial de sobretaula, però també com a mandrosa lectura estiuenca.

El narrador, innominat durant gairebé la totalitat de la novel·la, és un escriptor d’èxit decreixent i vida conjugal fallida. En acceptar l’encàrrec d’escriure la biografia de l’actriu i cantant Dora Bonnín, firma sense adonar-se un pacte de cessió de la seva ànima: un cas flagrant del poder corruptor dels diners.

Melcior Comes evita el perill del clixé amb un estil intel·ligent, eficaç i foscament humorístic, molt per sobre del que caldria esperar d’un melodrama d’aquestes característiques. Empra també recursos literaris que allunyen «Sobre la terra impura» de les lectures de mer consum: diàlegs que simultaniegen temps diversos, gestos postmoderns del narrador (que és conscient que es troba dins d’una novel·la i posa títols arbitraris davant d’alguns fragments), o fins i tot testimonis en primera persona d’uns fets que no s’han presenciat. Aquestes «audàcies» de vegades sonen una mica a trampa, ja que el punt de vista és inconsistent i se’l violenta sovint per afavorir la intriga. També resulta trampós que dos dels personatges crucials —el pare del narrador i l’Isaac— romanguin fora de camp durant gran part de la novel·la.

De tots els personatges el que més m’ha interessat és el de n’Higini Verdera, que amb la seva riquesa de matisos, supera àmpliament l’estereotip del malvat capitalista. En canvi, tant en Bruc com la Gris m’han semblat dotats d’unes psicologies molt poc creïbles. Pel que fa al literat narrador, davant del qual totes les dones atractives cauen rendides als seus peus, acostumo a sospitar que es tracta d’un cas de «wishful thinking» per part de l’autor. Ja li agradaria que fos així!

Una darrera qüestió, purament de gust (que a mi em fa nosa), i és l’afició que mostra en Comes pels vocatius, que apareixen a una de cada dues línies de diàleg (exagero):

—Va, filòsof! No em facis perdre el temps!
—(…) Anem, company, que t’ensenyo el sobre.
—Però dels pares, nebot, no només n’heretem les riqueses…
—Ets a Barcelona, escriptorel·lo?
—Què et passa, bubu? Què et passa?
—La Griselda és una tia fabulosa, eh, col·lega?
—Les blanques o les negres, company?
—Mon cor estima un arbre! Endavant, Macduff.
—Va, Xècspir, ara em diràs la veritat, eh?


Confessaré que «Sobre la terra impura» m’ha decebut una mica. Per mor de la intriga es llegeix amb interès; però el llibre es fa llarg i no paga l’esforç. L’últim gest d’en Leo no hi ha manera de justificar-lo. Gairebé seixanta anys enrere, Terenci Moix, a la conclusió precipitada de «El dia que va morir Marylin», ho va fer molt millor a l’hora de reproduir un moment de rebel·lia contra l'status quo.

2 comentaris: