Twain on tour (1 de 2)

Mark Twain fotografiat el 1867 a Constantinoble per Abdullah Frères

L’any 1867 la premsa americana anunciava l’organització d’una gran “excursió a Terra Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d’interès intermedis” a bord del vaixell “Quaker City” que partiria de Nova York el 8 de juny. Si bé entre les classes acomodades europees, molt especialment les britàniques, ja feia segles que existia la tradició d’enviar els fills en el que s’anomenava el Grand Tour, una mena de ritus de passatge que poliria la seva educació a través del coneixement dels indrets on s’havia originat la cultura clàssica europea, a la jove Amèrica el viatge era tota una novetat. En tot cas, no s’havia fet mai en tan gran escala (el grup el formaven gairebé cent persones) i per això s’ha considerat aquesta excursió com la iniciadora del turisme de masses.

 Evidentment tots els participants eren persones amb possibles, però entre ells va tenir la fortuna d’allistar-se un brillant i jove periodista que firmava amb el pseudònim de Mark Twain i que havia estat contractat per enviar les seves cròniques a diversos diaris americans. La compilació dels seus articles esdevingué el 1869 el llibre “The Innocents Abroad” (Els innocents a l’estranger). Seria el llibre que més vendria en vida seva. El 2009 Ediciones del Viento l’ha publicat amb el títol de “Guía para viajeros inocentes” i traducció de Susana Carral Martínez (correcta, encara que amb algun lapsus lamentable), que acabo de llegir.

El llibre dóna una idea molt exacta del que significava fer el turista en aquella època llunyana i només per això ja valdria la pena llegir-lo. Per exemple, davant de l’absència de guies pràctiques de viatge, els peregrins es trobaven a mercè dels coneixements (i la picaresca) dels guies locals, a qui Twain, que no està per orgues, bateja invariablement com a “Ferguson”; i aquest fet ja dóna peu a innombrables pàgines d’anècdotes. Són igualment significatius els períodes de quarantena que calia respectar en arribar a un nou port o els passaports necessaris per entrar a les ciutats. Ens informen també les seves pàgines de l’organització i distraccions que hom podia trobar a bord del creuer, del confort i serveis dels hotels, dels menús dels restaurants i els espectacles dels teatres… Es tracta d’un tresor d’informació per a qualsevol lector curiós.

M’ha sorprès llegir que, tot i que l’itinerari estava marcat, es podia canviar en qualsevol moment, si el grup ho decidia democràticament. Encara així, en arribar a port, podies optar per viatjar pel teu compte i recuperar el creuer en alguna escala posterior. El periple que narra el llibre travessa l’Atlàntic via les Azores, s’atura al penyal de Gibraltar, fa una escapada exòtica a Tànger i continua fins Marsella. Allí Twain i alguns amics es desvien vers París i visiten l’Exposició Universal, baixen a Gènova per retrobar el grup, passen per Milà, Venècia, Florència, Roma i Nàpols (la pujada al Vesubi és una de les grans “set pieces” de l’obra). Després, Pompeia i rumb a Grècia. En arribar al Pireu es troben que han de respectar una quarantena de deu dies. Com que no tenen intenció d’estar tant de temps aturats, Twain i altres col·legues desembarquen clandestinament i visiten l’Acròpolis sota la lluna plena, un dels moments més memorables del llibre. Després Constantinoble, Sebastopol, Odessa i Yalta, Esmirna i Efes.

Un grup de vuit intrèpids baixa cavalcant des de Síria cap a Terra Santa i aquí el llibre es deté més del necessari en la descripció entre reverent i irònica d’un munt de referents bíblics. Després de Jerusalem i Jaffa s’embarquen de nou cap a Alexandria i El Caire; però inexplicablement a Twain li venen les presses (o potser ja està cansat de tant de tràfec) i fa un relat molt sumari de l’estada a Egipte. De la setmana que passa visitant Sevilla, Córdoba i Cádiz no en diu res i d’allí ja salta a les Bermudes on el descans li va fer molt de profit.

El programa del viatge és llaminer, oi? Qui el pogués fer ara en aquelles precàries condicions i trepitjar Roma amb un estranyament similar al que esperaríem trobar a Mali, per exemple. Però gairebé no he parlat encara de Twain, que és el nostre cicerone i marca tota la ruta amb la seva personalitat. Mark Twain, considerat un dels pares fundadors de la literatura americana, deixa clar des del primer moment que té una veu pròpia i que, encara que provingui d’un país jove, no pensa deixar-se intimidar pel prestigi de la cultura clàssica europea. El que ens explica és tan apassionant o, si més no, tan distret i instructiu, que serà millor continuar demà.