Les formes de l’aigua: Israel

No voldria generalitzar, però si a Egipte les formes de l’aigua eren senzilles i directes, gairebé naturals; a Israel tot esdevindrà molt més complicat, quasi verinós. Encetaré el cos del discurs amb una de les masses d’aigua més anòmales del planeta. Vull dir la Mar Morta, 430,5 metres sota el nivell del mar (en Alicante, quasi m’he afanyat a dir). Tots sabeu que aquell llac salat conté una aigua tan densament mineralitzada que és impossible enfonsar-t’hi; encara més, un cop t’hi has ajagut (amb mig cos fora de l’aigua) resulta molt difícil redreçar-se i et fa sentir com la versió horitzontal d’un saltamartí.

El que potser no sabeu és que la temperatura de l’aigua és propera a la del consomé i que, un cop banyat, el cos adquireix un tacte llefiscós com d’oli ranci: tot plegat, un fàstic. Cal evitar submergir el cap, ja que el contacte del líquid amb els ulls pot produir una ceguesa temporal, i la ingestió fins i tot d’una petita glopada pot ser letal. Com a contrapartida, el doble joc de la depressió i la salabror col·laboren perquè el sol de justícia cremi aquí molt menys que a altres punts del país.

Saltaré ara al mar de Galilea, o llac Tiberíades, o Kinneret, el llac d’aigua dolça situat a la menor altura del món (215 metres sota el nivell del mar). Entrem en el relliscós territori de la vida de Jesús, que intoxica amb la seva presència qualsevol visita a Israel. Si no m’equivoco, és prop d’aquí a Canà on va iniciar la seva vida pública, tot convertint l’aigua en vi a unes famoses noces. També és aquí on executà amb pulcritud el miracle líquid de caminar sobre les aigües.

Aquest llac o mar desaigua en el riu Jordà, famós per haver sigut l’escenari del baptisme de Jesús, gentilesa de Joan el Baptista. Avui dia encara es renoven baptismes en aquestes aigües no exactament impol·lutes. Les credencials dels celebrants són més que discutibles, perquè ningú no diu a quina secta pertanyen; però no hi ha dubte possible que freni al fanàtic religiós, disposat a pagar deu euros pel lloguer d’una túnica blanca i una capbussada sense prejudicis en aigües no gaire clares. Després, a la botiga de records pots comprar el «pack» de tres ampolletes que contenen aigua del Jordà, oli de Getsemaní i terra «santa» de Terra Santa: resulta el «souvenir» ideal per portar a tots els familiars que detestes.

A Ein Karem, als afores de Jerusalem, hi ha l’església de la Visitació que commemora la visita que la Verge Maria va fer a la seva cosina Isabel, mare de Sant Joan Baptista. Camí de l’església hi ha una font on, a partir d’una tradició del segle XIV, se suposa que va aturar-se la Mare de Déu per refrescar-se. Els musulmans de la zona hi van construir una mesquita al seu damunt; és una reacció pueril a la que no pot escapar cap religió quan esdevé dominant (mireu, si no, la catedral de Còrdova). Els peregrins catòlics i ortodoxos consideren aquestes aigües sagrades i acudeixen a omplir-ne ampolles, tot i que no sigui potable. La diferència (o la distància) que hi ha entre sanitat i santedat.