Canvi de guàrdia

Tot esperant que s’acabi d’emetre la sèrie del nou papa de Sorrentino, bo és entretenir-se amb la pel·lícula «Els dos papes» de Fernando Meirelles. Se suposa que el protagonitzen dues figures històriques com són el papa Benet XVI i el cardenal Jorge Bergoglio, encara que gran part del que els hi passa en pantalla no s’ajusta del tot a la realitat i bé podria ser producte de la imaginació del guionista Anthony McCarten, especialista en «biopics» que ja ens havia ofert altres biografies condensades a «La teoria del tot» (sobre Stephen Hawking), «Darkest Hour» (Winston Churchill) o «Bohemian Rapsody» (Freddy Mercury).

L’enfrontament inventat entre Ratzinger i Bergoglio, amb les seves visions oposades de l’experiència religiosa, la del dogmàtic conservador contra la del que té vocació de servei a la societat, conté una estructura molt eficaç dramàticament: un teatral mà a mà de tota la vida, però sense arribar a fer sang. El guió se centra sobretot en el personatge del cardenal argentí i no oculta la seva vergonyosa relació amb la dictadura militar, però relata també els seus posteriors anys d’expiació, i fins a cert punt fa l’efecte que «Els dos papes» està pensat com un rentat d’imatge de l’actual papa Francesc. Però potser les interpretacions serioses sobren en un film que només pretén presentar els dos pontífexs com ancians trempats i plens d’humanes febleses: mengen pizza!, escolten ABBA!, miren a la tele «El Comissari Rex» o la final del Mundial de futbol de 2014!

Fernando Meirelles queda aquí molt lluny de la trepidant «Cidade de Deus» amb la que es va donar a conèixer; però aporta prou varietat visual a unes situacions en principi força estàtiques. A nivell d’anècdota «Els dos papes» exhibeix una reconstrucció de la Capella Sixtina que és fins i tot uns centímetres més gran que la real; però si cal un motiu per veure-la és per les seves interpretacions principals. Jonathan Pryce (Jorge Bergoglio) és el que carrega amb major responsabilitat dramàtica, però Anthony Hopkins (Joseph Ratzinger) no perd ocasió d’emprar les seves armes de gat vell. No endebades és el millor paper que ha defensat en la darrera dècada.

Stuart M. era un petit «indie»

Em diu l’experiència que ser un bon compositor de cançons no garanteix la competència a l’hora de redactar textos més llargs: per cada lloable Mark Oliver Everett hi ha cinc irritants Morrissey. Deu ser una mica com comparar els 100 metres llisos amb la marató. Per això, per molt que m’agradin els refrescants temes de Belle and Sebastian, no m’esperava gaire de les confessions del seu líder Stuart Murdoch a «El café celestial» (Expediciones Polares, 2016). Ja les cobertes en blanc i negre dels seus discos, amb «lolites» molt «nouvelle vague», anuncien un univers tan immadur com inofensiu, bastant propi de certa música «indie».

Stuart Murdoch (Ayr, Escòcia, 1968) va escriure entre 2002 i 2006 una bitàcola discontínua adreçada als seus fans, que és el que aquest llibre recull. No espereu doncs ni profunditat ni ambició, ni tampoc grans transgressions, només el dia a dia d’una estrella «hipster» de segona categoria. Lluny dels excessos dels grans «rockers» del passat, el nostre amic Stuart no es droga (ni tan sols pren alcohol), i de sexe va justet. Li agraden els esports —córrer pel carrer, jugar a futbol, desplaçar-se en bicicleta—, veure cinema a casa i llegir als cafès. Ah, i fa tasques de voluntariat a la seva església. Resulta que l’home és una mica religiós, tot i que no acaba de quedar clar si és creient o no. Sortosament detesta el «rock» cristià.

«No sólo de pan vive el hombre». Puedo garantizarlo. ¿Qué necesita un hombre para vivir? ¿En qué puede apoyarse? ¿En qué puedo apoyarme yo? Bueno, no generalicemos… Hablo de mi… Dios, las mujeres, las artes. Esto es lo que pienso cuando me siento así. Los amigos también están muy bien, por supuesto, pero a veces estás en un punto en el que no quieres hablar de lo que te ocurre. Y cuando las cosas se ponen realmente difíciles, te queda Dios y sólo Dios.

Encara que a la vida de Murdoch, apart de les estades a la seva casa de Glasgow, hi ha desplaçaments a Londres per gravar noves cançons i les gires habituals pels festivals que se celebren des de Califòrnia al Japó passant per Benicàssim, no es pot dir que tingui una vida gaire trepidant. Perquè tot no quedi tan gris, sempre hi ha algun amic que s’emborratxa o fa alguna ximpleria. Tret d’això i de les llistes que fa de cançons i pel·lícules preferides, poca cosa queda de salvable en aquest cafè que no és de cap manera celestial.

Dones reescrites

Fa poc, quan es va estrenar la darrera adaptació cinematogràfica de la novel·la «Little Women» (¿per què ens fa tanta mania anomenar-la «Donetes»?), vaig adonar-me que no havia vist mai sencera cap de les versions anteriors. I això que totes tres reencarnacions de les aventures de les germanes March (1933, 1949 i 1994) comptaven amb els seus defensors. però més aviat com a agradable entreteniment familiar que com a obra cinematogràfica de primer ordre. Segurament el protagonisme absolut de personatges femenins contribuïa també a menystenir els seus valors.

No ha passat el mateix amb l’adaptació que va escriure i rodar Greta Gerwig l’any 2019, pel·lícula que va concitar lloances quasi unànimes. N’hi havia per tant? Bé, el conjunt té un aspecte molt atractiu, amb una fotografia, uns decorats naturals i un vestuari que gairebé pateixen un coma diabètic de bonics com són. Més justeta és la banda sonora d’Alexandre Desplat. Les interpretacions fluctuen entre la correcció i l’excel·lència. Saoirse Ronan fa una sòlida Jo March, gràcies sobretot a la seva fresca i innata fotogènia, però la potent Florence Pugh (ja memorable a «Lady Macbeth») és la que posa més força en el seu paper. Meryl Streep s’ho passa la mar de bé en un rol típic de característica rondinaire i Chris Cooper aporta molta humanitat a un paper d’abast limitat.

Pel que fa al guió, que és la novetat més visible d’aquesta adaptació, té parts indubtablement bones, com les escenes de conjunt entre germanes: la seva xerrameca atropellada dóna una sensació molt vívida de quotidianitat còmplice. Més discutible és la narració temporalment desordenada, que funciona bé puntualment (les dues «morts» de Beth, per exemple), però que en general no aporta res més que confusió dins de la trama. De totes maneres, el recurs que ha agradat més a la crítica (i el que se separa més del text que va escriure Louisa May Alcott) es refereix a la bifurcació del desenllaç, on el final feliç original roman en el cap de Jo, mentre que la «realitat» el desmenteix. Sembla aventurat esmenar-li la plana a Alcott amb el pretext que les convencions de l’època no li permeteren expressar-se amb total llibertat i que la reinterpretació de Gerwig s’acorda més amb les seves intencions primitives.

Em sembla perillós fer dir als autors propòsits que mai no van expressar i convertir-los de passada en figures políticament correctes del segle XXI. No és més gran un artista perquè s’adapti més o menys a una agenda política que li és anacrònica. En tot cas aquesta reticència meva té més a veure amb l’ètica de l’adaptadora que amb la bondat del resultat, que no deixa de proporcionar un parell d’hores molt amenes.

Tèbia tirant a freda

Un altre d’aquells llibres que llegeixo perquè me’l regalen (una altra qüestió seria preguntar-se per què coi em regalen llibres com aquest). «Zona caliente» de Richard Preston (editorial Salamandra) sobre l’aparició d’una nova generació de virus especialment letals com l’èbola i similars. Sembla ser que l’obra està molt ben documentada —l’autor és especialista en fer divulgació científica amb especial dedicació a les afeccions víriques— i descriu amb precisió uns fets que es van esdevenir a la dècada dels 80, començant pels primers casos detectats al Congo i més tard per l’epidèmia que va delmar tots els simis d’uns laboratoris dedicats a la investigació governamental. Malgrat l’origen documental, el llibre està escrit en forma novel·lada, el que no deixa de produir un efecte una mica artificiós, ja que és evident que l’autor s’ha hagut de prendre algunes llicències, quan escriu coses com:

«Estoy incubándolo. Pero ¡si estoy en la flor de la vida! ¿Me dolió la cabeza ayer? ¿Tengo dolor de cabeza ahora mismo?» Se tocó la frente. Se sentía bien. «Que no me duela la cabeza el décimo día no significa que no vaya a tener dolor de cabeza mañana o pasado. ¿Con cuánta fuerza aspiré cuando olfateé el matraz? ¿Rocé la tapa? Eso habría esparcido el material. No me acuerdo. ¿Me restregué luego los ojos con los dedos? No me acuerdo. ¿Me toqué la boca con los dedos? Puede que sí, pero no lo sé.»

El cos principal del llibre es dedica a la lluita contra rellotge per part de l’exèrcit dels Estats Units per tal que l’epidèmia simiesca no es transmeti als humans. La descripció de la metodologia preventiva emprada és indubtablement didàctica, però no seria tan interessant si no estigués escrita en to de «thriller» angoixant, on cada contratemps —un guant foradat, una punxada accidental, un mico que s’escapa— representa una possibilitat letal. De totes maneres, després de fer-nos patir durant més de dues-centes pàgines, l’epidèmia es queda en no res, ja que es descobreix que no afecta els humans. És una mica similar al que va passar amb la grip aviar asiàtica que, després d’espantar-nos dient que venia el llop, va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut.

Aquest desenllaç, tot i que és favorable a la pervivència de la raça humana, no deixa de ser un anticlímax; no acabo d’entendre com aquest llibre va ser un èxit de vendes en el seu moment. Definitivament, sóc un negat per copsar els mecanismes dels «best-sellers». Tampoc es pot dir que alguns fragments siguin especialment agradables d’entomar:

Monet se marea y se siente muy débil, la columna se le dobla y pierde el sentido del equilibrio. La habitación gira y gira a su alrededor. Está entrando en estado de «shock». Se inclina hacia delante, la cabeza entre las rodillas, gime y sufre un violento vómito de sangre que se desparrama por el suelo. Pierde la conciencia y se cae. El único sonido que emite es el de las arcadas mientras sigue vomitando, ya inconsciente. Luego se oye un ruido, como de una sábana que se rasga; es el que producen los intestinos cuando el esfínter se abre y expulsa sangre por el ano. La sangre va mezclada con revestimiento intestinal. Se ha desprendido de las tripas. Monet ha colapsado y se deshace en sangre.

Aquesta descripció tan acolorida, llegida a la sala d’espera del metge, pot constituir una experiència inoblidable. Tot i això el llibre ha estat adaptat en format mini-sèrie protagonitzada per Julianna Margulies: no la penso veure (tampoc crec que valgui gaire la pena). Per acabar-ho d’adobar, aquesta «Zona caliente» no em sembla la companyia més tranquil·litzadora en temps de coronavirus rampants.

Un rescat i dues Nobel

«Ander» del director corunyès Roberto Castón és una pel·lícula de 2009 que fins ara molt poca gent havia vist, malgrat haver guanyat premis en festivals a Berlín, Roma, Marsella o Punta del Este, per la senzilla raó que mai no va ser estrenada comercialment a Espanya. Motius? Bàsicament, que és una obra parlada en eusquera i que tracta sobre homosexualitat en un entorn rural, dos detalls prou excèntrics com per considerar-los verí per a la taquilla.

Ander (Joxean Bengoetxea) és un home d’uns 40 anys, que viu en un caseriu amb la seva mare i la seva germana. Quan es trenca la cama per accident, es veu obligat a contractar un immigrant peruà perquè realitzi les feines del camp. De mica en mica Ander va descobrint amb horror que se sent atret pel jove pagès, un desig que li desvetlla la seva adormida orientació sexual.

L’argument pot fer pensar una mica en el del film britànic recent «God’s Own Country», encara que allà la repressió sexual era molt menor i en el fons era una relació amorosa més convencional. La pel·lícula de Castón mostra l’ocultació de sentiments com una idiosincràsia típica dels bascos i, de fet, va més enllà de la pulsió sexual entre els protagonistes ja que afecta a tots els membres de la família en la seva incapacitat expressiva. Altres personatges igualment importants, com el pretenent de la mare, o molt especialment la prostituta enamorada, incideixen en un paisatge de tensions no resoltes cronificades.

«Ander» està esplèndidament escrita i interpretada, demostra a més empatia i humanitat. Per a mi va constituir una de les revelacions més emocionants entre tot el que vaig veure l’any passat. Cal agrair a la plataforma Filmin que hagi rescatat aquesta obra mestra traspaperada: no sempre la televisió és el pitjor enemic del cinema.

I ja que som a Filmin, voldria aconsellar dues altres pel·lícules relacionades amb autores guanyadores del Nobel de Literatura que allà hi podreu trobar. Olga Tokarczuk, guardonada el 2019 amb el premi corresponent al 2018, va adaptar la seva novel·la «Sobre els ossos dels morts» pel film polonès «El rastre» dirigit per la molt veterana Agnieszka Holland. Sense ser una obra rodona, té un to molt interessant de «thriller» ecologista, on els aficionats a la caça són els dolents. Visualment molt bella, pels paisatges que mostra, resulta simpàtica pels seus protagonistes tan poc convencionals.

Per altra banda, Svetlana Aleksievich fa anys que prepara un llibre sobre l’amor, pel qual ha realitzat un munt d’entrevistes, segons el mètode que li és habitual. Mentre l’obra acabada encara no té data prevista de publicació, el realitzador suec Staffan Julén ha realitzat un documental anomenat «Lyubov» sobre alguns d’aquests intervius preparatoris. Representa una oportunitat d’or per veure en directe el «modus operandi» d’Aleksievich, però és sobretot una col·lecció de confessions corprenedores. Ningú com els russos per patir d’amor amb avarícia.

Una secessió oblidada

De la Chimamanda Ngozi Adichie se n’ha parlat bastant darrerament a causa del llibret «Tothom hauria de ser feminista», un assaig divulgatiu força bàsic, que parteix d’una conferència de 2012, el vídeo de la qual ja s’ha vist més de 5 milions de vegades. No és que estigui malament, però segurament hi deu haver textos més rellevants i profunds sobre el tema. Sigui com sigui, els meus prejudicis i jo teníem associada la senyora Adichie amb aquesta tendència actual a posar tot el que té relació amb qüestions feministes en portada i menystenia per tant les seves virtuts literàries, suposant que en tingués alguna.

Va ser llegir unes poques pàgines de la novel·la «Medio sol amarillo» (Random House, abril 2014, traducció de Laura Rins Calahorra) per posar les coses al seu lloc i descobrir-hi una autora i una literatura de categoria. El sol groc del títol respon a la icona més característica que apareixia a l’efímera bandera de Biafra. Només els més vells recordaran aquest mot «Biafra» i segurament el relacionaran amb aquells nens famèlics de ventres inflats que vèiem a les notícies (eren víctimes d’una malaltia anomenada «kwashiorkor», causada per la falta d’ingestió de proteïnes); però Biafra va ser entre 1967 i 1970 el país sorgit d’una secessió de l’ètnia igbo al sud-est de Nigèria. La guerra civil que se’n seguí causà 100.000 baixes militars i entre 500.000 i 2 milions de persones moriren de fam, mentre la majoria de potències mundials ho contemplaven sense intervenir, preocupats només de preservar les seves explotacions petrolieres.

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria el 1977, no va viure la guerra tot i que la seva família es va veure profundament afectada: hi van morir tant l’avi patern com el matern. La seva descripció del conflicte se centra en tres personatges relacionats, la història dels quals es va alternant i abasta un lapse de temps que s’inicia a principis dels anys 60. Ugwu és un noi de poble que es posa a treballar com a criat d’Odenigbo, un professor de matemàtiques d’idees radicals. Olanna és la bellíssima esposa d’Odenigbo, professora de sociologia i filla d’un influent membre del govern. Richard, per acabar, és un escriptor anglès que lliga el seu destí al de Kainene, la germana bessona d’Olanna.

Malgrat que la trama sembli centrar-se en personatges privilegiats de la burgesia il·lustrada educada a l’europea, el llibre aconsegueix oferir una visió panoràmica en la qual també s’inclouen les classes populars i les seves tradicions. A la llarga, aquesta colla d’idealistes acaben units en les penúries de la guerra amb tota la resta del poble i en són testimonis de primera mà. Llegint Adichie es percep de seguida que té una ment ben ordenada a l’hora d’estructurar l’argument i una gràcia especial per narrar els fets de forma clara i amena, però també original. Els seus personatges són atractius, interessen el lector, i defugen els estereotips. El conjunt fa de molt bon llegir i les 500 pàgines passen quasi volant.

Ugwu agachó la cabeza. Todo estaba pasando tan deprisa… No estaba viviendo la vida: la vida lo estaba viviendo a él. Bebió sin pausa y observó a los demás, cómo se abrían y cerraban sus bocas, sus burlas rancias, sus alardes presuntuosos, los recuerdos magnificados que brotaban de ellos. Pronto el bar y los asientos alrededor de la mesa se transformaron en una imagen borrosa de olor agrio. La camarera repuso una botella tras otra; Ugwu pensó que probablemente aquella ginebra se destilaba en el patio trasero, junto a la carretera. Se levantó para salir a orinar y, después, se recostó contra un árbol y respiró el aire puro. Era como sentarse en el patio trasero de Nsukka a contemplar el limonero y la huerta de hierbas aromáticas, y las cuidadísimas plantas de Jomo. Se quedó un rato allí hasta que oyó fuertes gritos en el bar. Tal vez alguno le había ganado una apuesta a otro. Aquellos hombres lo cansaban. La guerra lo cansaba. Cuando finalmente regresó al bar, se detuvo en la puerta. La camarera yacía en el suelo boca arriba, con la ropa arrebujada en la cintura, los hombros presionados contra el suelo por un soldado, las piernas abiertas, muy abiertas. Sollozaba.

No sóc lector de grans entusiasmes, però diria que Chimamanda Ngozi Adichie m’ha deixat una impressió immillorable. No trigaran a caure «Hibisc porpra» i «Americanah».

Simi criminal

No crec que hi hagi plataforma televisiva més versàtil (per no dir desconcertant) que Netflix, capaç de produir alguns dels programes més vulgars i populistes, però també d'acollir alguns dels autors més exquisits actualment en actiu. Recordem la producció d'obres molt estimables de primeres figures com Scorsese, Cuarón, Bong Joon-ho o els germans Coen. L'any passat ens regalaven un curt coreogràfic de Paul Thomas Anderson, on es presentaven tres cançons del darrer disc de Thom Yorke, i ara ens sorprenen amb una estrena tardana de David Lynch.

En realitat el curt "What Did Jack Do?" va acompanyar la presentació d'un llibre de fotografies de Lynch a la Fundació Cartier de París el 8 de novembre de l'any 2017 i des de llavors no s'havia tornat a veure. Des d'aquest 20 de gener està disponible a Netflix per a qui vulgui viure una experiència única.

Diu la sinopsi oficial: "en una estació de trens clausurada, un detectiu d'homicidis realitza una entrevista a un mono turmentat". El policia és el propi Lynch i el mico, impecablement vestit, és un cebí sud-americà. El diàleg, farcit de frases fetes, aborda la raó per la qual la gallina va travessar la carretera entre altres "non sequitur" diversos. Fins i tot hi ha un número musical interpretat per la mona. Només dura disset minuts i no us creureu el que esteu veient. Surrealista i còmica. Val la pena.