dissabte, 25 de gener de 2020

Una secessió oblidada


De la Chimamanda Ngozi Adichie se n’ha parlat bastant darrerament a causa del llibret «Tothom hauria de ser feminista», un assaig divulgatiu força bàsic, que parteix d’una conferència de 2012, el vídeo de la qual ja s’ha vist més de 5 milions de vegades. No és que estigui malament, però segurament hi deu haver textos més rellevants i profunds sobre el tema. Sigui com sigui, els meus prejudicis i jo teníem associada la senyora Adichie amb aquesta tendència actual a posar tot el que té relació amb qüestions feministes en portada i menystenia per tant les seves virtuts literàries, suposant que en tingués alguna.

Va ser llegir unes poques pàgines de la novel·la «Medio sol amarillo» (Random House, abril 2014, traducció de Laura Rins Calahorra) per posar les coses al seu lloc i descobrir-hi una autora i una literatura de categoria. El sol groc del títol respon a la icona més característica que apareixia a l’efímera bandera de Biafra. Només els més vells recordaran aquest mot «Biafra» i segurament el relacionaran amb aquells nens famèlics de ventres inflats que vèiem a les notícies (eren víctimes d’una malaltia anomenada «kwashiorkor», causada per la falta d’ingestió de proteïnes); però Biafra va ser entre 1967 i 1970 el país sorgit d’una secessió de l’ètnia igbo al sud-est de Nigèria. La guerra civil que se’n seguí causà 100.000 baixes militars i entre 500.000 i 2 milions de persones moriren de fam, mentre la majoria de potències mundials ho contemplaven sense intervenir, preocupats només de preservar les seves explotacions petrolieres.

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria el 1977, no va viure la guerra tot i que la seva família es va veure profundament afectada: hi van morir tant l’avi patern com el matern. La seva descripció del conflicte se centra en tres personatges relacionats, la història dels quals es va alternant i abasta un lapse de temps que s’inicia a principis dels anys 60. Ugwu és un noi de poble que es posa a treballar com a criat d’Odenigbo, un professor de matemàtiques d’idees radicals. Olanna és la bellíssima esposa d’Odenigbo, professora de sociologia i filla d’un influent membre del govern. Richard, per acabar, és un escriptor anglès que lliga el seu destí al de Kainene, la germana bessona d’Olanna.

Malgrat que la trama sembli centrar-se en personatges privilegiats de la burgesia il·lustrada educada a l’europea, el llibre aconsegueix oferir una visió panoràmica en la qual també s’inclouen les classes populars i les seves tradicions. A la llarga, aquesta colla d’idealistes acaben units en les penúries de la guerra amb tota la resta del poble i en són testimonis de primera mà. Llegint Adichie es percep de seguida que té una ment ben ordenada a l’hora d’estructurar l’argument i una gràcia especial per narrar els fets de forma clara i amena, però també original. Els seus personatges són atractius, interessen el lector, i defugen els estereotips. El conjunt fa de molt bon llegir i les 500 pàgines passen quasi volant.
Ugwu agachó la cabeza. Todo estaba pasando tan deprisa… No estaba viviendo la vida: la vida lo estaba viviendo a él. Bebió sin pausa y observó a los demás, cómo se abrían y cerraban sus bocas, sus burlas rancias, sus alardes presuntuosos, los recuerdos magnificados que brotaban de ellos. Pronto el bar y los asientos alrededor de la mesa se transformaron en una imagen borrosa de olor agrio. La camarera repuso una botella tras otra; Ugwu pensó que probablemente aquella ginebra se destilaba en el patio trasero, junto a la carretera. Se levantó para salir a orinar y, después, se recostó contra un árbol y respiró el aire puro. Era como sentarse en el patio trasero de Nsukka a contemplar el limonero y la huerta de hierbas aromáticas, y las cuidadísimas plantas de Jomo. Se quedó un rato allí hasta que oyó fuertes gritos en el bar. Tal vez alguno le había ganado una apuesta a otro. Aquellos hombres lo cansaban. La guerra lo cansaba. Cuando finalmente regresó al bar, se detuvo en la puerta. La camarera yacía en el suelo boca arriba, con la ropa arrebujada en la cintura, los hombros presionados contra el suelo por un soldado, las piernas abiertas, muy abiertas. Sollozaba.
No sóc lector de grans entusiasmes, però diria que Chimamanda Ngozi Adichie m’ha deixat una impressió immillorable. No trigaran a caure «Hibisc porpra» i «Americanah».

7 comentaris:

  1. Americanah em va agradar molt tot i que potser li sobren unes quantes pàgines, en tinc més de pendents, d'ella, manifest feminista inclòs.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Diria que el manifest el pots posar al final de la cua, tot i que es pot llegir en una horeta.

      Suprimeix
  2. Doncs jo vull fer una Chimamanda al club de lectura, però descarto aquesta perquè portem una temporada terrible de guerres africanes llegides (Angola, Ruanda). Americanah sembla una bona candidata.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'han parlat millor de "La flor púrpura" i a més té una llargada (306 pàgines) més adequades per un club.

      Suprimeix
  3. Després de llegir el petit assaig que comentes, que també em sembla poc profund, però que està fet de manera molt planera i clara, m'han quedat ganes d'explorar més l'autora, perquè em sembla que val la pena. Tinc molta cua de pendents, però ja miraré de buscar alguna de les seves novel·les per d'aquí a una temporada, realment tinc curiositat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Val la pena i mai no és tard per girar la vista cap a l'Àfrica.

      Suprimeix