Em diu l’experiència que ser un bon compositor de cançons no garanteix la competència a l’hora de redactar textos més llargs: per cada lloable Mark Oliver Everett hi ha cinc irritants Morrissey. Deu ser una mica com comparar els 100 metres llisos amb la marató. Per això, per molt que m’agradin els refrescants temes de Belle and Sebastian, no m’esperava gaire de les confessions del seu líder Stuart Murdoch a «El café celestial» (Expediciones Polares, 2016). Ja les cobertes en blanc i negre dels seus discos, amb «lolites» molt «nouvelle vague», anuncien un univers tan immadur com inofensiu, bastant propi de certa música «indie».
Stuart Murdoch (Ayr, Escòcia, 1968) va escriure entre 2002 i 2006 una bitàcola discontínua adreçada als seus fans, que és el que aquest llibre recull. No espereu doncs ni profunditat ni ambició, ni tampoc grans transgressions, només el dia a dia d’una estrella «hipster» de segona categoria. Lluny dels excessos dels grans «rockers» del passat, el nostre amic Stuart no es droga (ni tan sols pren alcohol), i de sexe va justet. Li agraden els esports —córrer pel carrer, jugar a futbol, desplaçar-se en bicicleta—, veure cinema a casa i llegir als cafès. Ah, i fa tasques de voluntariat a la seva església. Resulta que l’home és una mica religiós, tot i que no acaba de quedar clar si és creient o no. Sortosament detesta el «rock» cristià.
Stuart Murdoch (Ayr, Escòcia, 1968) va escriure entre 2002 i 2006 una bitàcola discontínua adreçada als seus fans, que és el que aquest llibre recull. No espereu doncs ni profunditat ni ambició, ni tampoc grans transgressions, només el dia a dia d’una estrella «hipster» de segona categoria. Lluny dels excessos dels grans «rockers» del passat, el nostre amic Stuart no es droga (ni tan sols pren alcohol), i de sexe va justet. Li agraden els esports —córrer pel carrer, jugar a futbol, desplaçar-se en bicicleta—, veure cinema a casa i llegir als cafès. Ah, i fa tasques de voluntariat a la seva església. Resulta que l’home és una mica religiós, tot i que no acaba de quedar clar si és creient o no. Sortosament detesta el «rock» cristià.
«No sólo de pan vive el hombre». Puedo garantizarlo. ¿Qué necesita un hombre para vivir? ¿En qué puede apoyarse? ¿En qué puedo apoyarme yo? Bueno, no generalicemos… Hablo de mi… Dios, las mujeres, las artes. Esto es lo que pienso cuando me siento así. Los amigos también están muy bien, por supuesto, pero a veces estás en un punto en el que no quieres hablar de lo que te ocurre. Y cuando las cosas se ponen realmente difíciles, te queda Dios y sólo Dios.
Encara que a la vida de Murdoch, apart de les estades a la seva casa de Glasgow, hi ha desplaçaments a Londres per gravar noves cançons i les gires habituals pels festivals que se celebren des de Califòrnia al Japó passant per Benicàssim, no es pot dir que tingui una vida gaire trepidant. Perquè tot no quedi tan gris, sempre hi ha algun amic que s’emborratxa o fa alguna ximpleria. Tret d’això i de les llistes que fa de cançons i pel·lícules preferides, poca cosa queda de salvable en aquest cafè que no és de cap manera celestial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada