dimarts, 28 de gener de 2020

Tèbia tirant a freda


Un altre d’aquells llibres que llegeixo perquè me’l regalen (una altra qüestió seria preguntar-se per què coi em regalen llibres com aquest). «Zona caliente» de Richard Preston (editorial Salamandra) sobre l’aparició d’una nova generació de virus especialment letals com l’èbola i similars. Sembla ser que l’obra està molt ben documentada —l’autor és especialista en fer divulgació científica amb especial dedicació a les afeccions víriques— i descriu amb precisió uns fets que es van esdevenir a la dècada dels 80, començant pels primers casos detectats al Congo i més tard per l’epidèmia que va delmar tots els simis d’uns laboratoris dedicats a la investigació governamental. Malgrat l’origen documental, el llibre està escrit en forma novel·lada, el que no deixa de produir un efecte una mica artificiós, ja que és evident que l’autor s’ha hagut de prendre algunes llicències, quan escriu coses com:
«Estoy incubándolo. Pero ¡si estoy en la flor de la vida! ¿Me dolió la cabeza ayer? ¿Tengo dolor de cabeza ahora mismo?» Se tocó la frente. Se sentía bien. «Que no me duela la cabeza el décimo día no significa que no vaya a tener dolor de cabeza mañana o pasado. ¿Con cuánta fuerza aspiré cuando olfateé el matraz? ¿Rocé la tapa? Eso habría esparcido el material. No me acuerdo. ¿Me restregué luego los ojos con los dedos? No me acuerdo. ¿Me toqué la boca con los dedos? Puede que sí, pero no lo sé.»
El cos principal del llibre es dedica a la lluita contra rellotge per part de l’exèrcit dels Estats Units per tal que l’epidèmia simiesca no es transmeti als humans. La descripció de la metodologia preventiva emprada és indubtablement didàctica, però no seria tan interessant si no estigués escrita en to de «thriller» angoixant, on cada contratemps —un guant foradat, una punxada accidental, un mico que s’escapa— representa una possibilitat letal. De totes maneres, després de fer-nos patir durant més de dues-centes pàgines, l’epidèmia es queda en no res, ja que es descobreix que no afecta els humans. És una mica similar al que va passar amb la grip aviar asiàtica que, després d’espantar-nos dient que venia el llop, va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut.

Aquest desenllaç, tot i que és favorable a la pervivència de la raça humana, no deixa de ser un anticlímax; no acabo d’entendre com aquest llibre va ser un èxit de vendes en el seu moment. Definitivament, sóc un negat per copsar els mecanismes dels «best-sellers». Tampoc es pot dir que alguns fragments siguin especialment agradables d’entomar:
Monet se marea y se siente muy débil, la columna se le dobla y pierde el sentido del equilibrio. La habitación gira y gira a su alrededor. Está entrando en estado de «shock». Se inclina hacia delante, la cabeza entre las rodillas, gime y sufre un violento vómito de sangre que se desparrama por el suelo. Pierde la conciencia y se cae. El único sonido que emite es el de las arcadas mientras sigue vomitando, ya inconsciente. Luego se oye un ruido, como de una sábana que se rasga; es el que producen los intestinos cuando el esfínter se abre y expulsa sangre por el ano. La sangre va mezclada con revestimiento intestinal. Se ha desprendido de las tripas. Monet ha colapsado y se deshace en sangre.
Aquesta descripció tan acolorida, llegida a la sala d’espera del metge, pot constituir una experiència inoblidable. Tot i això el llibre ha estat adaptat en format mini-sèrie protagonitzada per Julianna Margulies: no la penso veure (tampoc crec que valgui gaire la pena). Per acabar-ho d’adobar, aquesta «Zona caliente» no em sembla la companyia més tranquil·litzadora en temps de coronavirus rampants.

Cap comentari:

Publica un comentari