divendres, 31 de gener de 2020

Canvi de guàrdia

Tot esperant que s’acabi d’emetre la sèrie del nou papa de Sorrentino, bo és entretenir-se amb la pel·lícula «Els dos papes» de Fernando Meirelles. Se suposa que el protagonitzen dues figures històriques com són el papa Benet XVI i el cardenal Jorge Bergoglio, encara que gran part del que els hi passa en pantalla no s’ajusta del tot a la realitat i bé podria ser producte de la imaginació del guionista Anthony McCarten, especialista en «biopics» que ja ens havia ofert altres biografies condensades a «La teoria del tot» (sobre Stephen Hawking), «Darkest Hour» (Winston Churchill) o «Bohemian Rapsody» (Freddy Mercury).

L’enfrontament inventat entre Ratzinger i Bergoglio, amb les seves visions oposades de l’experiència religiosa, la del dogmàtic conservador contra la del que té vocació de servei a la societat, conté una estructura molt eficaç dramàticament: un teatral mà a mà de tota la vida, però sense arribar a fer sang. El guió se centra sobretot en el personatge del cardenal argentí i no oculta la seva vergonyosa relació amb la dictadura militar, però relata també els seus posteriors anys d’expiació, i fins a cert punt fa l’efecte que «Els dos papes» està pensat com un rentat d’imatge de l’actual papa Francesc. Però potser les interpretacions serioses sobren en un film que només pretén presentar els dos pontífexs com ancians trempats i plens d’humanes febleses: mengen pizza!, escolten ABBA!, miren a la tele «El Comissari Rex» o la final del Mundial de futbol de 2014!

Fernando Meirelles queda aquí molt lluny de la trepidant «Cidade de Deus» amb la que es va donar a conèixer; però aporta prou varietat visual a unes situacions en principi força estàtiques. A nivell d’anècdota «Els dos papes» exhibeix una reconstrucció de la Capella Sixtina que és fins i tot uns centímetres més gran que la real; però si cal un motiu per veure-la és per les seves interpretacions principals. Jonathan Pryce (Jorge Bergoglio) és el que carrega amb major responsabilitat dramàtica, però Anthony Hopkins (Joseph Ratzinger) no perd ocasió d’emprar les seves armes de gat vell. No endebades és el millor paper que ha defensat en la darrera dècada.

2 comentaris:

  1. Aquesta la vaig mirar encuriosit i esperonat per les bones crítiques. Més enllà de les seves interpretacions, em va semblar pràcticament una 'comèdia romàntica', una primera trobada en la que es miren malament, es tenen mal considerats, es retroben, comencen a parlar, un d'ells té un passat fosc però és jovial i aconsegueix que l'altre, rígid i poc sociable, acabi semblant una persona normal. Al final, s'enamoren i tots feliços. Un blanquejament molt clar del papat, en els dos casos, especialment de Bergoglio.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó que té molt de comèdia romàntica i de blanquejament de la institució fins a extrems discutibles.

      Suprimeix