dimecres, 29 de gener de 2020

Dones reescrites

Fa poc, quan es va estrenar la darrera adaptació cinematogràfica de la novel·la «Little Women» (¿per què ens fa tanta mania anomenar-la «Donetes»?), vaig adonar-me que no havia vist mai sencera cap de les versions anteriors. I això que totes tres reencarnacions de les aventures de les germanes March (1933, 1949 i 1994) comptaven amb els seus defensors. però més aviat com a agradable entreteniment familiar que com a obra cinematogràfica de primer ordre. Segurament el protagonisme absolut de personatges femenins contribuïa també a menystenir els seus valors.

No ha passat el mateix amb l’adaptació que va escriure i rodar Greta Gerwig l’any 2019, pel·lícula que va concitar lloances quasi unànimes. N’hi havia per tant? Bé, el conjunt té un aspecte molt atractiu, amb una fotografia, uns decorats naturals i un vestuari que gairebé pateixen un coma diabètic de bonics com són. Més justeta és la banda sonora d’Alexandre Desplat. Les interpretacions fluctuen entre la correcció i l’excel·lència. Saoirse Ronan fa una sòlida Jo March, gràcies sobretot a la seva fresca i innata fotogènia, però la potent Florence Pugh (ja memorable a «Lady Macbeth») és la que posa més força en el seu paper. Meryl Streep s’ho passa la mar de bé en un rol típic de característica rondinaire i Chris Cooper aporta molta humanitat a un paper d’abast limitat.

Pel que fa al guió, que és la novetat més visible d’aquesta adaptació, té parts indubtablement bones, com les escenes de conjunt entre germanes: la seva xerrameca atropellada dóna una sensació molt vívida de quotidianitat còmplice. Més discutible és la narració temporalment desordenada, que funciona bé puntualment (les dues «morts» de Beth, per exemple), però que en general no aporta res més que confusió dins de la trama. De totes maneres, el recurs que ha agradat més a la crítica (i el que se separa més del text que va escriure Louisa May Alcott) es refereix a la bifurcació del desenllaç, on el final feliç original roman en el cap de Jo, mentre que la «realitat» el desmenteix. Sembla aventurat esmenar-li la plana a Alcott amb el pretext que les convencions de l’època no li permeteren expressar-se amb total llibertat i que la reinterpretació de Gerwig s’acorda més amb les seves intencions primitives.

Em sembla perillós fer dir als autors propòsits que mai no van expressar i convertir-los de passada en figures políticament correctes del segle XXI. No és més gran un artista perquè s’adapti més o menys a una agenda política que li és anacrònica. En tot cas aquesta reticència meva té més a veure amb l’ètica de l’adaptadora que amb la bondat del resultat, que no deixa de proporcionar un parell d’hores molt amenes.

5 comentaris:

  1. La mania té a veure amb la brioixeria, em temo. Donettes™.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En part sí, però també perquè sona molt condescendent. Per cert, quin bisbe hem fet avui al blog, sembla que ens haguem llegit el pensament.

      Suprimeix
    2. Sí, avui la coincidència ens ha quedat rodoneta, per continuar amb la cosa brioixaire. Ja saps, un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, etcètera.

      Suprimeix
  2. Soc fan del llibre, de l'autora i de totes les versions, cadascuna en el seu estil, sèrie BBC inclosa. No hi puc fer més.

    ResponSuprimeix