Musicant la tragèdia

Quan la tragèdia s’abat sobre teu, tens dues opcions, enfonsar-te o bé tirar endavant. Per fortuna, la vida ens sol guiar cap a la segona sortida, si no, apanyats estaríem.

De tragèdies, Mark Oliver Everett (Virgínia, 1963) en sap un munt. Als 19 anys va trobar el cadàver del seu pare, mort d’un atac de cor sobre el llit matrimonial. La seva estimada germana Liz, després de nombrosos intents, va aconseguir suïcidar-se quan es trobava ingressada a una institució psiquiàtrica de Hawaii. La seva mare morí de càncer de pulmó no gaire després. I com una coda macabra, la seva cosina i el seu marit moriren en l’avió que s’estavellà contra el Pentàgon a l’infaust 11-S.

En termes pràctics, i deixant de banda les terribles conseqüències emocionals, Mark fa anys que és un home sense família (no, amb les dones tampoc li han anat bé les coses) i en algun lloc havia de trobar la motivació per continuar vivint. Per fortuna, Mark és músic i fer música és el que més l’importa en aquesta vida. Aclaparat per tantes desgràcies, un bon dia descobrí que escriure cançons sobre elles li servia per acceptar-les i per trobar motius per estimar el fet d’estar viu.

Per acabar d’exorcitzar vivències tan insòlites, Mark Oliver Everett ha decidit escriure un llibre autobiogràfic que, encara que no tingui fills, ha titulat “Cosas que los nietos deberían saber”. L’ha publicat la nova editorial Blackie Books i el seu prologuista, Rodrigo Fresán (poca conya), el qualifica com “El mejor libro de autoayuda que no intenta ayudar a nadie pero que lo consigue casi sin proponérselo”.

El llibre és brutal, explica els fets de forma molt seca, sense afegir-hi literatura, i per això resulta doblement commovedor. Tampoc és autocomplaent ni ploricós; quan hi ha llàgrimes, tenen la dignitat del que és veraç. I no deixa de ser admirable que davant d’aquest reguitzell de morts (n’hi ha més de les que he mencionat), Mark —que no creu en retribucions celestials— trobi encara bellesa en el fet d’estar viu.

Però no tot el que conté el llibre són penes. Mark té gràcia escrivint i hi barreja la sornegueria amb un àcid sentit de l’humor poc amable amb la seva persona. És capaç de fer observacions perspicaces i sorprenents. “Dóna’m un infant a qui no li agradin The Beatles i et mostraré una mala persona”.

Mark, o Mr. E, és el cor i, de fet, l’únic element estable d’un grup que potser coneixeu i que s’anomena Eels. Des de fa anys a casa és un dels nostres músics de capçalera. Per tant, per qualsevol que en sigui fan, conèixer la gènesi dels seus discos és un document apassionant. Però fins i tot, pel que no conegui la seva música, és un plaer trobar-se amb un artista que, en triomfar amb el seu primer disc, s’adona que el que busca no és la celebritat ni les servituds de la fama. Estic segur que la seva particular recerca de la veracitat creativa pot servir de solidària companyia a tants de nosaltres, que intentem fer feina una mica al marge del mercat.

“És el que tenen els fans. Si els agrada alguna cosa del que fas i no ho repeteixes, de vegades se senten defraudats. Mai no he entès aquesta postura i per això no li dono cap importància, em sap greu. Per què dimoni voldrà ningú que tot sigui igual tota l’estona? Hom pot tornar a escoltar Daisies of the Galaxy sempre que vulgui. No hi ha cap motiu perquè el torni a gravar.”

No sabria dir-vos per on començar, tant el llibre com les cançons feliçment tristes o tristament felices de Mr. E (en paraules de Fresán) són un bon punt d’entrada. Que tot plegat pot ser una merda, però encara pitjor és no ser-hi per veure-ho.

I us deixo amb dos tastets de les seves virtuts musicals, una d'ombrívola, l'altra més festiva, amb acompanyament de quartet de corda canyero.