divendres, 9 d’abril del 2021

Filmoteca forçosa (40)

 


Raising Arizona (Joel & Ethan Coen, USA 1987 (Disney Star))

La comèdia més divertida dels Coen i la que més s’assembla als dibuixos de la Warner Brothers. Un guió de ferro, una partitura electritzant de Carter Burwell i uns excelsos Nicholas Cage i Holly Hunter al servei d’una pallassada amb un cor d’or. (9)


Il sorpasso/L’escapada (Dino Risi, Itàlia 1962 (Filmin))

Dia de festa en una Itàlia embarcada a la «dolce vita»: el món és dels vividors. Retrat generacional de l'Europa del desenvolupament. Memorables Gassman i Trintignant. (8)


Anchorman (Adam McKay, USA 2004 (DVD))

Una mirada al masclisme que imperava a la televisió dels anys 70. Té fama de ser una de les millors comèdies dels anys 2000, però crec que exageren. Té els seus moments, però. (6)


The Hunt/La caça (Craig Zobel, USA 2020 (Movistar+))

Sàtira «gore» que caricaturitza les elits il·lustrades i políticament correctes amb total manca de subtilesa. Se salva com a film d’acció histriònica gràcies a una impassible Betty Gilpin. (5)


El agente topo (Maite Alberdi, Xile 2020 (Filmin))

Barreja de ficció i documental sobre un octogenari que s’infiltra a una residència d’ancians. Malgrat un missatge alliçonador, resulta tan trist com tendre. (7)


Psycho/Psicosi (Alfred Hitchcock, USA 1960 (Filmin))

Revolucionària tant per l’estructura narrativa com per la forma de representar l’horror. Magistral des dels títols de crèdit de Saul Bass i la partitura de Bernard Herrmann, fins els rostres icònics de Marion Crane i  Norman Bates. Més de 60 anys sense perdre gota de vigència. (9)




dijous, 8 d’abril del 2021

Return to Copperfield


«David Copperfield», publicat en forma de serial entre 1849 i 1850 té l’envejable reputació de ser la novel·la favorita del seu autor, possiblement perquè es tracta d’una versió idealitzada de la seva pròpia biografia. Episodis com el de la feina del David infant al negoci del mercader de vins, la relació i posterior matrimoni amb la capriciosa Dora Spenlow o els seus inicis com cronista taquigràfic al parlament tenen fidel correspondència amb fets similars viscuts per Dickens. Algunes d’aquestes circumstàncies, com per exemple l’explotació infantil que va patir a la fàbrica de betum, eren ignorades per la seva família i només foren revelades pòstumament; s’entendrà per tant l’alleujament que devia sentir el novel·lista en poder obrir el seu cor, protegit darrera la pantalla de la ficció.


I tanmateix, «David Copperfield» no es compta entre les meves novel·les preferides de l’autor, tot i que devia de ser la primera seva que vaig llegir a l’adolescència, en una versió seriosament esporgada (si jutgem pel seu nombre de pàgines) d’Editorial Juventud. Per què no em fa el pes «Copperfield»? Potser per la seva previsible linealitat, que s’inicia a la primera pàgina amb el naixement de l’heroi i no el deixa fins prop de mil pàgines més tard, quan ja el tenim ben instal·lat a la vida, feliç per sempre més. Segurament coincideixo en l’opinió amb la de Holden Caulfield, el precoç narrador de «El vigilant en el camp de sègol» de Salinger:


Si de debò en voleu saber alguna cosa, probablement el primer que voldreu saber és on vaig néixer, i com va ser la meva pollosa infantesa, i a què es dedicaven els meus pares i tot el que va passar abans del meu naixement, i tota aquesta merda de tipus David Copperfield, però no tinc cap ganes de posar-m’hi, si us he de dir la veritat.


M’estimo més un Dickens menys episòdic, no centrat en un sol protagonista, més aviat amb una visió coral i polièdrica de la vida. I és cert que la meva favorita «Great Expectations» és també una aventura unipersonal, que comença amb la infantesa del protagonista i es prolonga fins la seva maduresa; però la seva ben lligada trama s’engega ja a la primera pàgina amb l’encontre al cementiri de Pip i Magwitch i conclou a l’última plana amb una ambigüitat moral molt més verídica que el rodó final feliç de «Copperfield». T’ho miris com t’ho miris, David és un heroi deficient, molt més reactiu que dotat d’iniciativa pròpia. Ja a la primera frase de la novel·la revela els seus dubtes: «Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho». Curiosament el protagonista ha de lluitar al llarg del llibre per prendre possessió del seu nom veritable, mentre va sent batejat arbitràriament per diversos personatges: Davy per la seva mare, Trot o Trotwood per la tia Betsey, Daisy pel seu amic Steerforth, Doady per la seva estimado Dora o Mr Copperfull per la seva dispesera Mrs Crupp.


Apart de la mania que té l’autor de donar nom i característiques particulars a tot ésser humà (per petit que sigui el seu paper) que apareix a les seves pàgines, és inevitable que una novel·la tan llarga contingui personatges i moments de pur farciment (la nana Miss Mowcher, el conflicte més aviat abstrús del doctor Strong i la seva jove esposa…) Fins i tot amb la inclusió dels quatre capítols retrospectius, que permeten resoldre el pas del temps en poques línies, el nombre de pàgines acaba pesant, especialment a les dues-centes darreres, on la voluntat de deixar-ho tot tancat i ben tancat obliga el novel·lista a acumular més finals successius que a «El retorn del rei». I quina dèria d’enviar-los tots a Austràlia! 


Amb tot no negaré que la relectura m’ha proporcionat molts bons moments, especialment en les escenes que no recordava, on Dickens brilla amb els seus inesperats detalls còmics.

em presentà amb molta de cerimònia a una tremenda senyora amb vestit negre de vellut i un gran capell també de vellut negre, la qual recordo que em va semblar una parenta pròxima del príncep Hamlet: la seva tia, diguem.


[…] Per a esmenar-ho, la tia de Hamlet tenia la tara de família de deixar-se anar al soliloqui, i s’allargava, per a ella mateixa i d’una manera descosida, sobre cada tema proposat. Aquests, de segur, no foren sinó pocs, però com que sempre anàvem a caure a la sang blava, comptava amb una àrea tan dilatada per a l’especulació abstracta com el seu mateix nebot.

Haguéssim estat una partida d’ogres, la conversa no hauria pas adquirit un caient més sangonós. 

dimecres, 7 d’abril del 2021

Els límits de l’ortodòxia


Fa poc escrivia sobre la capacitat que tenen les sèries de televisió per acostar-nos a altres realitats que estan també en aquest món. Si «Ramy» tracta de musulmans egipcis emigrats als Estats Units, «Shtisel» al seu torn va d’una família Haredi (jueva ultraortodoxa) que viu en un barri de Jerusalem. Les seves dues primeres temporades, després d’una lenta penetració en els mercats internacionals, ja ens havien enamorat fa un parell d’anys, i ara arriba la tercera, sota la protecció i les millores de factura tècnica que sol garantir Netflix per satisfer una massa de seguidors en creixement continu.


Poc té a veure «Shtisel» amb les intencions de denúncia que mostrava ben visibles la sèrie «Unorthodox» sobre la repressió de la dona a algunes comunitats jueves de Brooklyn, sinó que intenta mostrar una quotidianitat marcada per problemes molt similars als que pot patir qualsevol família de la societat post-industrial. Cert que l’embolcall pot resultar poc atractiu (pisos de decoració espartana, vestuari d’una quicor que ni els coreans del nord i una gastronomia per tallar-se les venes) i alguns dels costums (els matrimonis convinguts, l’estudi del Talmud com a «modus vivendi» de quasi tots els mascles, la xenofòbia contra els que no pertanyen a la tribu…) pot semblar anacronisme de segles anteriors, però les persones que hi habiten es mouen en el fons (i en la superfície) per sentiments, passions, vicis i defectes totalment universals.


De fet bona part de les trames de «Shtisel», especialment en aquesta tercera temporada, tracta de quelcom tan comú com és la dificultat per aconseguir un bon matrimoni i els casos presentats abasten totes les edats de la vida, des dels post-adolescents fins els jubilats. És un material, si voleu, més vell que l’anar a peu i que ha estat present en els serials de tota la vida; aquí mostrat amb colors de novetat i amb uns intèrprets excel·lents. Veure l’actuació de Dov Glickman fent del patriarca familiar —rondinaire, golafre, manipulador— ja és tot un regal, com resulta admirable la jove Shira Haas, precisament protagonista de la mencionada «Unorthodox». Michael Aloni, per la seva banda, es fa perdonar el seu personatge cagadubtes per la dolça tristesa que infonen els seus ulls verds.


Tragicòmica, pausada, amb ecos d’una vida anterior molt menys trepidant que la nostra, la família Shtisel constitueix una estupenda companyia per sobretaules de tafaneria i cafè. 

dilluns, 5 d’abril del 2021

David Carner Copperfield


Deixant de banda la més temptativa «Una cançó de Nadal» de 1918, la relació com a traductor de Josep Carner amb Charles Dickens se centra en els anys 1928-1931, quan va traduir per a la col·lecció «A tot vent» d’Edicions Proa les novel·les «Pickwick Papers», «Great Expectations» i «David Copperfield». Va ser una tasca molt grata al seu cor, per l’afinitat que sentia amb el novel·lista anglès, executada en un moment ja de maduresa, i amb la reforma fabriana molt present, una conjunció de circumstàncies que contribuïren a que els seus resultats hagin esdevingut mítics dins de la literatura catalana. Almenys la resposta a la publicació (en tres i dos volums  respectivament) del «Pickwick» l’any 1931 i «Les grans esperances de Pip» de 1934 fou força entusiasta entre un públic inquiet, assedegat de l’ampliació dels horitzons culturals. La interrupció de la Guerra Civil estroncà l’aparició de la versió de «David Copperfield», que hagué d’esperar l’any 1964 per veure la llum, sota l’excusa celebratòria dels 80 anys del poeta.


Amb els anys, aquell entusiasme inicial —allò d’afirmar que Carner «millora» Dickens— es va anar moderant i, tot reconeixent que els textos traduïts eren un veritable festival lingüístic, capaç de demostrar la plasticitat del català en una àmplia gamma de registres, es va constatar que no sempre jugaven a favor de la comprensió lectora. Potser el traductor s’havia excedit en l’ímpetu amb el que va explorar els límits de la llengua, potser el nivell del lector dels anys 30 marcava unes expectatives molt superiors a les actuals; el cert és que, llegides ara, aquestes traduccions ressonen amb ecos arcaïtzants que xoquen de ple amb la idea de Dickens com un dels cims de la literatura popular universal.


Suposo que ja he explicat en una altra banda que, quan vaig llegir el «Pickwick» de Carner als vint anys vaig quedar-ne completament enlluernat. No és tan segur que l’entengués totalment —la meva experiència en la llengua era encara insuficient—; però en vaig tenir prou per besllumar-ne l’enginy, la ironia i la pirotècnia verbal. Estic convençut que aquesta novel·la primerenca —episòdica i exagerada— s’avé a la perfecció amb les virtuts del Carner traductor. En canvi, a pesar de ser la seva novel·la favorita entre les de l’anglès (i una de les meves), crec que no li fa cap favor a «Great Expectations», que requereix una lectura fluïda i una certa seriositat de propòsit sense distraccions lèxiques i sintàctiques, objectius que jo diria que no s’assoleixen a «Les grans esperances de Pip».


Pel que fa a «David Copperfield» —del qual no havia llegit la seva versió fins ara— opino que es tracta d’un cas intermedi que combina el caràcter episòdic de «Pickwick» amb el to més reflexiu de «Great Expectations». Potser perquè ja em temia el pitjor, la lectura no ha estat tan traumàtica com esperava; també és cert que «Copperfield» no es compta entre les meves favorites dins del cànon, així que em puc permetre ser més laxe amb les meves exigències. Tot i això m’he trobat amb alguns fragments que no sabria dir-vos què signifiquen exactament i paraules que m’han obligat a consultar el diccionari (taülejar, sol i vern, aürt, marmanyer, sotall, escandallar, gànguil, fetxida…) Heus ací, per exemple, un paràgraf de prosa confusa:

Va conservar totes les seves delicioses qualitats fins a la darreria, fins que, cap a les vuit, ens en vam anar a la casa nàutica del senyor Peggotty. Talment, havia anat palesant-les amb més i més d’esclat a mesura que passaven les hores; i vaig pensar aleshores i tot, i ara no en dubto gens, que el fet d’adonar-se que reeixia en la seva determinació de plaure li inspirava una nova delicadesa de percepció, i, per subtil que aquesta fos, se li feia més planera. Si algú m’hagués al·legat aleshores que tot allò no era sinó un joc brillant, jugat en l’exaltació del moment, per a l’esmerç de la seva animació i per amor atarantada de la seva superioritat, cercant pròdig i negligent d’aconseguir allò que li semblava indigne i que llençaria al cap d’un minut; si algú, dic, m’hagués al·legat una tal mentida aquella nit, qui sap en quina manera d’acollir-la no hauria esplaiat la meva indignació! Probablement, si la cosa hagués estat possible, només que en un augment dels sentiments romàntics d’amistat i de fidelitat amb què caminava al seu flanc pel negre sorral hivernenc, cap al vell gànguil, mentre el vent sospirava al voltant nostre encara més adolorit que no sospirà i gemegà la nit que jo havia aombrat per primera vegada la porta del senyor Pegotty.

I és clar, arriba un punt que et preguntes per què Carner es complica tant la vida amb l’elecció de les paraules. Algú a la sala sabia que "la talent" és sinònim de "la gana" (les ganes de menjar)? Si a l’original posa quelcom tan comprensible com «a day’s holiday», per què ho has de convertir en «un dia de grifolda», una expressió que francament sembla inventada? En altres casos canvia lleugerament el sentit i «cowslip wine» (vi de prímules) esdevé «vi de margaridoies», que sona carrincló i presenta l’agreujant que les margarides no s’empren per aromatitzar el vi, però les prímules sí.


Vaig tenir dificultat per entendre «un comerciantet en espàrvols», ja que el mot «espàrvol» no figura a cap diccionari. Amb ajuda de Twitter vam arribar a la conclusió que es tractava d’una variant dialectal (i gens documentada) de la paraula «espàrgol», que és sinònima tant de «llúpol» com d’«espàrrec». Atès que a l’original hi posa «hop», s’ha d’entendre que estem parlant de «llúpol». Calia fer tota aquesta marrada per comprendre un mot que es podia haver traduït de forma molt més clara?


En efecte, llegir els Dickens de Carner no és per a cors febles, ara bé, si hom s’hi aplica amb atenció i paciència, s’hi aprenen moltes qüestions de llengua, reals o inventades; pel que fa a l’encant narratiu del novel·lista potser no tant. 

dissabte, 3 d’abril del 2021

Filmoteca forçosa (39)

Flash Gordon (Mike Hodges, Regne Unit 1980 (Filmin))

L’èxit de «Star Wars» impulsà l’adaptació de la «space opera» dels anys 30 «Flah Gordon». La parella protagonista és un desastre, els decorats —propis d’una revista del Paral·lel amb pretensions— són tan kitsch com la música de Queen i el guió sembla escrit sota els efectes d’un còctel d’estupefaents; però quasi tot està fet amb tanta alegria inconscient com la que traspuen Brian Blessed i Timothy Dalton. Acaba sent un espectacle fascinant. Males llengües afirmen que és la pel·lícula preferida de la reina Isabel i que la mira cada Nadal amb els seus nets. (7) 


Win Win (Tom McCarthy, USA 2011 (Disney Star))

Un advocat amb problemes econòmics vol treure profit d’un client amb inicis de demència. McCarthy no és Billy Wilder, ni Paul Giamatti és Walter Mathau, per això en resulta una amable faula humanista. Mol ben interpretada, de propina. (7)


Thank You for Smoking (Jason Reitman, USA 2006 (Disney Star))

Farsa dinàmica, però no gaire profunda, sobre el «lobby» del tabac. Molt divertida, tanmateix, i amb un repartiment coral ple de noms insignes. (7)


Rushmore (Wes Anderson, USA 1998 (Disney Star))

Un alumne d’institut excèntric (Jason Schwartzman) s’enamora d’una professora vídua (Olivia Williams). Assaig general de l’estil madur d’Anderson, però menys claustrofòbic de l'habitual. L’inici d’una gran amistat amb Bill Murray. (6)


Der Goldene Handschuh/El carnisser de St. Pauli (Fatih Akin, Alemanya 2019 (Filmin))

Basat en un cas real d’un assassí de prostitutes a Hamburg als anys 70. Exercici de sordidesa extrema, sense cap altre tret redemptor que la meticulosa reproducció dels ambients. (5)


Vertigo (Alfred Hitchcock, USA 1958 (Filmin))

La dec haver vist mitja dotzena de vegades i sempre oblido la seva intriga criminal. Queden l’atmosfera insana, els verds al·lucinats i un Bernard Herrmann posseït per Wagner. (9)




divendres, 2 d’abril del 2021

Els límits de l’illa


Un any i mig després de l’èxit de la primera temporada arriba a Movistar la segona de «Hierro» i, com que la cosa funcionava, ho han mantingut pràcticament tot igual (amb dos episodis menys, per no abusar de la paciència dels espectadors). El guió de Pepe Coira i Araceli Gonda tanca alguns serrells de la temporada anterior i obre noves trames sobre un cas de custòdia de dues menors del que s’ocupa la jutge interpretada per Candela Peña i un projecte de complex hoteler que ocuparia l’explotació platanera de Dario Grandinetti. En aquest tipus de sèries, que barregen la intriga criminal amb alguns tocs de drama personal, se sol abusar de les escenes de digressió que inflen el minutatge i la falsa sensació de suspens (l’ominosa banda sonora també hi ajuda); però probablement no és el meu tipus de sèrie, ja que em consta que «Hierro» agrada molt.


També agrada molt Candela Peña, que aquí no em convenç tant com en altres papers seus (em fa l’efecte que les postures autoritàries li queden impostades). En canvi trobo Grandinetti totalment convincent i el millor d’un repartiment majoritàriament desconegut —tret d’Aina Clotet i del «suec» Matías Varela— i d’origen canari.


Un dels punts forts de «Hierro» és la localització, perquè els paisatges que es mostren són veritablement espectaculars, especialment les preses aèries amb «drones» (tot i que em temo que en un dia no gaire llunyà ens en cansarem de tanta vista d’ocell). També es treu profit de les tradicions de l’illa: si a la primera temporada va ser la processó de la mare de déu, ara és un campionat de lluita canària el que fa de teló de fons del darrer capítol. Aquesta temporada, més rodona i compacta que l’anterior, segur que agrada als que ja van aplaudir la primera. Aprofiteu, perquè tot sembla indicar que serà la darrera.  

dijous, 1 d’abril del 2021

Contes de fades per adults sense criteri


Si bé «Signs» —tret de les reserves d’alguns crítics— encara es podia considerar un èxit absolut, la següent pel·lícula de M. Night Shyamalan «The Village» (2004) (aquí titulada inexplicablement «El bosc») va repetir el bon  funcionament a taquilla, però no va ser gaire apreciada per la crítica. La història (atenció! ESPÒILERS d’aquí en endavant) d’una comunitat del segle XIX, aïllada del món i envoltada de bèsties monstruoses, revelava en l’últim moment que es tractava d’un grup de famílies del nostre present que s’havia protegit de la «Vida Moderna» després d’haver patit incidents de violència urbana. Després de contemplar l’odissea que representava sortir a buscar uns simples antibiòtics per salvar la vida d’un dels vilatans, resultava palès que la idea que sustentava aquesta comunitat (i per tant la que sustentava el guió del film) era del tot impracticable. Quedava clar que, per una sorpresa final, Shyamalan-el-guionista estava disposat a prescindir de qualsevol altra lògica interna.



El 2006 arribà «Lady in the Water» («La noia de l’aigua») i aquí sí que ningú el va perdonar. Basada en les rondalles que explicava a les seves filles abans d’anar a dormir (ja les planyo!), el film desplegava un món de llegenda poblat d’éssers fantàstics que entrava en contacte accidentalment amb la nostra realitat, quan el conserge d’un edifici d’apartaments de Filadèlfia (Paul Giamatti) trobava a la piscina una mena de nàiada (Bryce Dallas Howard) anomenada Story (!!!) i que en realitat era una Narf (!!!) Tot això, que pot sonar a «La caça de l’Snark» de Carroll, només és un petit aperitiu del complex funcionament d’aquest món màgic que sembla inventat sobre la marxa amb l’entusiasme d’una criatura de sis anys (però que de fet ens va relatant una veïna xinesa que n’està molt informada).


La missió de la «narf» Story era trobar un Escriptor (les Majúscules són seves) i inspirar-lo per tal que els seus textos salvessin la humanitat en el futur, encara que la natura de les seves idees li costessin la vida. Dit amb altres paraules, Story havia de servir de guspira que desvetllés un futur Messies. Que el paper d’aquest Escriptor fos interpretat pel mateix Shyamalan —és a dir que el director es reservés el rol d’un redemptor crístic— no va ser gaire ben rebut i de fet es va considerar una provocació carregada d’hibris.


Passaré ràpid pel fet que per retornar Story al seu món de fantasia cal reunir una sèrie de requisits, que miraculosament es troben a mà a l’edifici de la pel·lícula, una mica com succeïa a «Signs» amb la conjunció de circumstàncies providencials que salvaven la família de Mell Gibson, demostrant que, on hi hagi la mà del guionista, no cal que intervingui la mà de déu. I és que on vull arribar és al personatge de Harry Farber (Bob Balaban), un crític cinematogràfic amb el qual Shyamalan es va venjar de totes les crítiques adverses que havia rebut fins al moment, fent d’aquesta figura un pedant insofrible, incapaç d’interpretar la realitat i processant-ho tot a un nivell purament teòric (i erroni). Que aquest personatge odiós acabés devorat per un llop verd va ser la gota que va fer vessar el vas de la paciència de la crítica. No li ho van perdonar. I amb tota la raó, perquè «Lady in the Water» és un colossal pestinyo que ni la solvència de Giamatti és capaç de salvar.


De tota aquesta trencadissa Shyamalan només va començar a recuperar-se l’any 2015 amb «La visita», però aquí ja no hi penso entrar.