Return to Copperfield

«David Copperfield», publicat en forma de serial entre 1849 i 1850 té l’envejable reputació de ser la novel·la favorita del seu autor, possiblement perquè es tracta d’una versió idealitzada de la seva pròpia biografia. Episodis com el de la feina del David infant al negoci del mercader de vins, la relació i posterior matrimoni amb la capriciosa Dora Spenlow o els seus inicis com cronista taquigràfic al parlament tenen fidel correspondència amb fets similars viscuts per Dickens. Algunes d’aquestes circumstàncies, com per exemple l’explotació infantil que va patir a la fàbrica de betum, eren ignorades per la seva família i només foren revelades pòstumament; s’entendrà per tant l’alleujament que devia sentir el novel·lista en poder obrir el seu cor, protegit darrera la pantalla de la ficció.

I tanmateix, «David Copperfield» no es compta entre les meves novel·les preferides de l’autor, tot i que devia de ser la primera seva que vaig llegir a l’adolescència, en una versió seriosament esporgada (si jutgem pel seu nombre de pàgines) d’Editorial Juventud. Per què no em fa el pes «Copperfield»? Potser per la seva previsible linealitat, que s’inicia a la primera pàgina amb el naixement de l’heroi i no el deixa fins prop de mil pàgines més tard, quan ja el tenim ben instal·lat a la vida, feliç per sempre més. Segurament coincideixo en l’opinió amb la de Holden Caulfield, el precoç narrador de «El vigilant en el camp de sègol» de Salinger:

Si de debò en voleu saber alguna cosa, probablement el primer que voldreu saber és on vaig néixer, i com va ser la meva pollosa infantesa, i a què es dedicaven els meus pares i tot el que va passar abans del meu naixement, i tota aquesta merda de tipus David Copperfield, però no tinc cap ganes de posar-m’hi, si us he de dir la veritat.

M’estimo més un Dickens menys episòdic, no centrat en un sol protagonista, més aviat amb una visió coral i polièdrica de la vida. I és cert que la meva favorita «Great Expectations» és també una aventura unipersonal, que comença amb la infantesa del protagonista i es prolonga fins la seva maduresa; però la seva ben lligada trama s’engega ja a la primera pàgina amb l’encontre al cementiri de Pip i Magwitch i conclou a l’última plana amb una ambigüitat moral molt més verídica que el rodó final feliç de «Copperfield». T’ho miris com t’ho miris, David és un heroi deficient, molt més reactiu que dotat d’iniciativa pròpia. Ja a la primera frase de la novel·la revela els seus dubtes: «Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho». Curiosament el protagonista ha de lluitar al llarg del llibre per prendre possessió del seu nom veritable, mentre va sent batejat arbitràriament per diversos personatges: Davy per la seva mare, Trot o Trotwood per la tia Betsey, Daisy pel seu amic Steerforth, Doady per la seva estimado Dora o Mr Copperfull per la seva dispesera Mrs Crupp.

Apart de la mania que té l’autor de donar nom i característiques particulars a tot ésser humà (per petit que sigui el seu paper) que apareix a les seves pàgines, és inevitable que una novel·la tan llarga contingui personatges i moments de pur farciment (la nana Miss Mowcher, el conflicte més aviat abstrús del doctor Strong i la seva jove esposa…) Fins i tot amb la inclusió dels quatre capítols retrospectius, que permeten resoldre el pas del temps en poques línies, el nombre de pàgines acaba pesant, especialment a les dues-centes darreres, on la voluntat de deixar-ho tot tancat i ben tancat obliga el novel·lista a acumular més finals successius que a «El retorn del rei». I quina dèria d’enviar-los tots a Austràlia! 

Amb tot no negaré que la relectura m’ha proporcionat molts bons moments, especialment en les escenes que no recordava, on Dickens brilla amb els seus inesperats detalls còmics.

em presentà amb molta de cerimònia a una tremenda senyora amb vestit negre de vellut i un gran capell també de vellut negre, la qual recordo que em va semblar una parenta pròxima del príncep Hamlet: la seva tia, diguem.

[…] Per a esmenar-ho, la tia de Hamlet tenia la tara de família de deixar-se anar al soliloqui, i s’allargava, per a ella mateixa i d’una manera descosida, sobre cada tema proposat. Aquests, de segur, no foren sinó pocs, però com que sempre anàvem a caure a la sang blava, comptava amb una àrea tan dilatada per a l’especulació abstracta com el seu mateix nebot.

Haguéssim estat una partida d’ogres, la conversa no hauria pas adquirit un caient més sangonós.