dimecres, 7 d’abril de 2021

Els límits de l’ortodòxia


Fa poc escrivia sobre la capacitat que tenen les sèries de televisió per acostar-nos a altres realitats que estan també en aquest món. Si «Ramy» tracta de musulmans egipcis emigrats als Estats Units, «Shtisel» al seu torn va d’una família Haredi (jueva ultraortodoxa) que viu en un barri de Jerusalem. Les seves dues primeres temporades, després d’una lenta penetració en els mercats internacionals, ja ens havien enamorat fa un parell d’anys, i ara arriba la tercera, sota la protecció i les millores de factura tècnica que sol garantir Netflix per satisfer una massa de seguidors en creixement continu.


Poc té a veure «Shtisel» amb les intencions de denúncia que mostrava ben visibles la sèrie «Unorthodox» sobre la repressió de la dona a algunes comunitats jueves de Brooklyn, sinó que intenta mostrar una quotidianitat marcada per problemes molt similars als que pot patir qualsevol família de la societat post-industrial. Cert que l’embolcall pot resultar poc atractiu (pisos de decoració espartana, vestuari d’una quicor que ni els coreans del nord i una gastronomia per tallar-se les venes) i alguns dels costums (els matrimonis convinguts, l’estudi del Talmud com a «modus vivendi» de quasi tots els mascles, la xenofòbia contra els que no pertanyen a la tribu…) pot semblar anacronisme de segles anteriors, però les persones que hi habiten es mouen en el fons (i en la superfície) per sentiments, passions, vicis i defectes totalment universals.


De fet bona part de les trames de «Shtisel», especialment en aquesta tercera temporada, tracta de quelcom tan comú com és la dificultat per aconseguir un bon matrimoni i els casos presentats abasten totes les edats de la vida, des dels post-adolescents fins els jubilats. És un material, si voleu, més vell que l’anar a peu i que ha estat present en els serials de tota la vida; aquí mostrat amb colors de novetat i amb uns intèrprets excel·lents. Veure l’actuació de Dov Glickman fent del patriarca familiar —rondinaire, golafre, manipulador— ja és tot un regal, com resulta admirable la jove Shira Haas, precisament protagonista de la mencionada «Unorthodox». Michael Aloni, per la seva banda, es fa perdonar el seu personatge cagadubtes per la dolça tristesa que infonen els seus ulls verds.


Tragicòmica, pausada, amb ecos d’una vida anterior molt menys trepidant que la nostra, la família Shtisel constitueix una estupenda companyia per sobretaules de tafaneria i cafè. 

2 comentaris:

  1. ¿Por dónde empiezo? Pienso en  quienes tienen una existencia insulsa y anodina donde solo las ficciones son aventuras. Pero hay realidades que descolocan. Et voilà, mon ami... Algunas veces, sin salir a la calle, te topas con la vida.

    Nota Bene: Por cómo lo dices, la serie debe de ser muy buena. Estoy prácticamente segura.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si saps mirar, ben poques coses són anodines. I, sí, la sèrie és mot bona.

      Suprimeix