Contes de fades per adults sense criteri

Si bé «Signs» —tret de les reserves d’alguns crítics— encara es podia considerar un èxit absolut, la següent pel·lícula de M. Night Shyamalan «The Village» (2004) (aquí titulada inexplicablement «El bosc») va repetir el bon  funcionament a taquilla, però no va ser gaire apreciada per la crítica. La història (atenció! ESPÒILERS d’aquí en endavant) d’una comunitat del segle XIX, aïllada del món i envoltada de bèsties monstruoses, revelava en l’últim moment que es tractava d’un grup de famílies del nostre present que s’havia protegit de la «Vida Moderna» després d’haver patit incidents de violència urbana. Després de contemplar l’odissea que representava sortir a buscar uns simples antibiòtics per salvar la vida d’un dels vilatans, resultava palès que la idea que sustentava aquesta comunitat (i per tant la que sustentava el guió del film) era del tot impracticable. Quedava clar que, per una sorpresa final, Shyamalan-el-guionista estava disposat a prescindir de qualsevol altra lògica interna.

El 2006 arribà «Lady in the Water» («La noia de l’aigua») i aquí sí que ningú el va perdonar. Basada en les rondalles que explicava a les seves filles abans d’anar a dormir (ja les planyo!), el film desplegava un món de llegenda poblat d’éssers fantàstics que entrava en contacte accidentalment amb la nostra realitat, quan el conserge d’un edifici d’apartaments de Filadèlfia (Paul Giamatti) trobava a la piscina una mena de nàiada (Bryce Dallas Howard) anomenada Story (!!!) i que en realitat era una Narf (!!!) Tot això, que pot sonar a «La caça de l’Snark» de Carroll, només és un petit aperitiu del complex funcionament d’aquest món màgic que sembla inventat sobre la marxa amb l’entusiasme d’una criatura de sis anys (però que de fet ens va relatant una veïna xinesa que n’està molt informada).

La missió de la «narf» Story era trobar un Escriptor (les Majúscules són seves) i inspirar-lo per tal que els seus textos salvessin la humanitat en el futur, encara que la natura de les seves idees li costessin la vida. Dit amb altres paraules, Story havia de servir de guspira que desvetllés un futur Messies. Que el paper d’aquest Escriptor fos interpretat pel mateix Shyamalan —és a dir que el director es reservés el rol d’un redemptor crístic— no va ser gaire ben rebut i de fet es va considerar una provocació carregada d’hibris.

Passaré ràpid pel fet que per retornar Story al seu món de fantasia cal reunir una sèrie de requisits, que miraculosament es troben a mà a l’edifici de la pel·lícula, una mica com succeïa a «Signs» amb la conjunció de circumstàncies providencials que salvaven la família de Mell Gibson, demostrant que, on hi hagi la mà del guionista, no cal que intervingui la mà de déu. I és que on vull arribar és al personatge de Harry Farber (Bob Balaban), un crític cinematogràfic amb el qual Shyamalan es va venjar de totes les crítiques adverses que havia rebut fins al moment, fent d’aquesta figura un pedant insofrible, incapaç d’interpretar la realitat i processant-ho tot a un nivell purament teòric (i erroni). Que aquest personatge odiós acabés devorat per un llop verd va ser la gota que va fer vessar el vas de la paciència de la crítica. No li ho van perdonar. I amb tota la raó, perquè «Lady in the Water» és un colossal pestinyo que ni la solvència de Giamatti és capaç de salvar.

De tota aquesta trencadissa Shyamalan només va començar a recuperar-se l’any 2015 amb «La visita», però aquí ja no hi penso entrar.