Un dol inacabable

A la primera temporada d’«After Life» (a Netflix), Tony Johnson (Ricky Gervais), periodista local i vidu recent, es passava gairebé els sis episodis comportant-se de forma desagradable amb tots aquells que intentaven oferir-li consol. Només a l’últim capítol Tony començava a mostrar-se respectuós amb els seus companys.

La segona temporada d’«After Life» (igualment escrita, dirigida i protagonitzada per Gervais) mostra un Tony més amable amb els seus semblants, però amb una depressió de similar envergadura. En termes generals poc ha canviat la seva vida, i poc canviarà en el transcurs d’aquests nous episodis. De fet tots ells segueixen una mateixa pauta, amb una successió d’escenes que es repeteixen de forma gairebé invariable. Són aquestes:

1. Tony té una topada amb el seu desastrós carter
2. Tony i la prostituta del poble peten la xerrada
3. Tony i el seu col·lega Lenny entrevisten excèntrics locals per al diari (tots ells resulten més depriments que còmics)
4. Tony visita el seu ancià pare a la residència i es dol que una de les cuidadores no li faci més cas
5. el cunyat de Tony, que té problemes matrimonials es deixa aconsellar pel seu psicòleg (un ésser repulsiu)
6. Tony i una senyora vídua (Penelope Wilton) parlen en un banc del cementiri
7. Tony passeja el seu gos
8. Tony contempla en el portàtil vídeos en els que surt la seva dona (escena final a la majoria de capítols)

Entre la previsibilitat i l’escàs avanç narratiu, ja es veu que «After Life» no ofereix grans al·licients. Espereu doncs una comèdia dramàtica tristoia i ben interpretada, amb un Gervais que aquí ha llimat les seves arestes habituals.

La vida en un xip

Aquests dies, gràcies a Filmin, molts espectadors estem descobrint amb sorpresa i entusiasme la sèrie "Halt and Catch Fire", emesa originalment a AMC entre 2014 i 2017. Escrita pels debutants Christpher Cantwell i Christopher C. Rogers, la sèrie pertany al gènere del retrat d'un grup de professionals exercint la seva professió, com ho era també "Mad Men". Però el que allà eren publicitaris de Madison Avenue durant la dècada dels 60, aquí són pioners de la informàtica dels anys 80 a Silicon Plains, la zona de desenvolupament situada entorn Dallas.

És un món que en principi no té cap glamur i pot semblar una mica àrid pels profans, per això és tan meritòria la feina dels guionistes que aconsegueixen uns episodis cada vegada més absorbents i amb uns personatges amb gruix i personalitat. Merit també pels actors, que formen una esquadra molt sòlida tots ells. Lee Pace, a qui havíem conegut com a "hobbit", s'ha guanyat merescuda fama de "sex symbol" televisiu, però les que brillen més són les seves companyes Mackenzie Davies i Kerry Bishé. Potser aquest protagonisme femení atempta la veritat històrica, però en tot cas fa el programa més interessant.

De moment he vist la primera temporada, que va de fer un clon de baix preu dels ordinadors personals d'IBM, i la segona, que gira al voltant de les primeres comunitats de jocs en línia. Apassionant, encara que no ho sembli.

Forasters tots

     Esta es la historia de Gastón y de su mejor amigo, Max; es además, la historia de Gato, el perro de Gastón, y de Pol, el hijo de Max. Hay muchos más personajes en esta historia, pero nosotros siempre vamos a acompañar a Gastón, como si flotáramos detrás de él y pudiéramos acceder a sus sentimientos, a sus sensaciones, al flujo de su pensamiento. Somos unos entrometidos, en realidad, por lo que tendremos que ser cautelosos o podría echarnos de su lado y acabar con nuestro plan. Nuestro plan es llegar a la última página de este libro (que nadie imagine una conspiración), por eso tenemos que seguir a Gastón, en el presente, hasta llegar al final. El presente está aquí, mientras escribimos aquí y leemos aquí. Aquí. También el lugar, la ciudad en la que se desarrolla la historia está aquí. En esta página, no hace falta buscarla más allá. Al fin y al cabo, el tiempo y el espacio son lo mismo. Nuestro lugar es el tiempo en el que transcurrimos; el presente es nuestro lugar de residencia. El pasado lo iremos entendiendo sobre la marcha, porque es la conexión entre el presente y el futuro. El pasado será el dedo que hará avanzar las páginas de este libro.
     Demos la vuelta a la página: el futuro está ahí.

Des del capítol inicial de «La invasión del pueblo del espíritu» (Anagrama, febrer 2020) Juan Pablo Villalobos vol deixar ben clar quines són les regles de la ficció (la seva i la de tothom que escriu), un àmbit amb un temps i un espai propis que es relaciona amb allò que anomenem «realitat» de formes molt elàstiques. En anunciar que la novel·la es basa en un joc de convencions, el que fa l’autor es prendre distàncies respecte situacions i personatges. La seva mediació, sempre present a les pàgines d’aquest llibre, aixeca una barrera davant del lector i fa que la seva implicació esdevingui sobre tot intel·lectual.

vamos a quedarnos ahí contemplando la ciudad, sin mirar atrás, vamos a demostrar un poco de pudor, de decencia, vamos a probar que incluso al escribir ficción hay que respetar una moral y una ética.

Però hi ha més, perquè per augmentar la desorientació, l’autor evita emprar noms propis (llevat del dels quatre protagonistes citats a dalt) i referències geogràfiques, començant per la ciutat on s’esdevé l’acció (que és, sens dubte, Barcelona).

Aquí no lo queremos nombrar, como tampoco nombramos otras cosas, algunas porque no tienen importancia, otras porque al negarnos a nombrarlas nos resultan todavía más ominosas.

Així els personatges s’identifiquen com «el abuelo de Pol», «la adormecedora», «el regidor», o es fa referència sense anomenar-los al «equipo de la ciudad», al «mejor futbolista de la Tierra», a «la aplicación que utiliza todo el mundo» o a «la lengua aborigen» (el català). Però sobre tot s’identifica les persones pel seu origen: «el conosureño», «el cordillerano», «el costapacifiqueño», «el próximoriental», «el lejanoriental»… Perquè aquesta novel·la està poblada gairebé en la seva totalitat per gent forana i és precisament la qüestió dels orígens, el sentiment de pertinença i el de desarrelament les seves grans línies temàtiques, les pròpies per altra banda de qualsevol ciutat contemporània, amb els seus xocs culturals, les seves aliances inesperades i els seus brots de xenofòbia.

«La invasión del pueblo del espíritu» (quin títol tan poc inspirador!) és també la història d’una amistat que ja ha complert trenta anys i es troba a la vora d’un daltabaix. Villalobos, que en els seus textos no sol incidir gaire en les relacions amoroses, tracta la crisi entre Gastón i Max gairebé com una separació matrimonial i l’envolta d’un munt de subtrames on sempre hi és present la temptació invasiva dels humans (i fins i tot dels extraterrestres).

A casa som molt fans de tot el que escriu Villalobos, però aquesta novel·la no li ha acabat de quedar rodona, potser per un excés de peripècia que sembla poc justificada. A més tota aquesta paràfrasi —el próximoriental, el conosureño, etc.— potser faria gràcia dins d’un relat, però llegir-ho en una novel·la aviat provoca fatiga. Per acabar, diria que el recurs a un gos en malaltia terminal es pot considerar un abús de sentimentalisme. Tot i això el llibre es llegeix ràpid, és distret, i el seu original punt de vista convida a algunes reflexions. Ja és prou.

Filmoteca forçosa (5)

Cría cuervos (Carlos Saura, Espanya 1976 (Movistar+))
Conte sobre una infantesa marcada per la mort. Ha envellit molt bé. Inoblidable Ana Torrent. Inoblidable el «¿Por qué te vas?» de Jeanette. (8)

Lovesong (So Yong Kim, USA 2016 (Netflix))
Una casada insatisfeta es penja de la seva millor amiga, però no gosa dir-li-ho. Típic cas de film indie americà d’acció minimalista: a les antípodes de la intensitat. (6)

For Your Consideration/Nominats (Christopher Guest, USA 2006 (filmin))
Una nova sàtira coral de Guest, aquest cop els dards apunten a la indústria del cinema i els seus guardons. Un elenc de grans comediants on destaquen Catherine O’hara i Jane Lynch, però també Eugene Levy, Parker Posey, Ricky Gervais, Ed Begley Jr., Sandra Oh, Michael McKean, John Krasinsky i un llarguíssim etcètera. (7)

Strangers When We Meet/Un estrany a la meva vida (Richard Quine, USA 1960 (filmin))
Sense pretendre-ho hem acabat fent un cicle Kirk Douglas. Aquí, una història d’adulteris entre veïns narrada a mig camí entre el glamur de Hollywood i els nous aires dels 60. Kim Novak, magnètica com sempre. (8)

Ghadi (Amin Dora, Líban 2013 (filmin))
Faula sobre un nen discapacitat a qui la seva família fa passar per un àngel. Ni l’excés de bones intencions fa oblidar la seva absurda ingenuïtat. (5)

The Little Foxes/La lloba (William Wyler, USA 1941 (filmin))

Misantròpic melodrama sobre una família tòxica. Gregg Toland prossegueix els experiments amb la profunditat de camp de «Citizen Kane». La vaig veure de petit i no he pogut oblidar l’agonia de Herbert Marshall mentre Bette Davis el contempla impassible. (8)

Vampirs del Nou Món

«What We Do in the Shadows» va ser primer una pel·lícula de 2014, escrita i dirigida per Jemaine Clement i Taika Waititi, adaptada posteriorment al format televisiu pel mateix Clement i visible a la plataforma HBO. La idea inicial s’ha preservat —els problemes quotidians per sobreviure a la societat moderna d’uns vampirs que comparteixen habitatge—, així com el format de fals documental, que tanta fortuna va fer amb «sitcoms» com «The Office» o «Parks and Recreation». Han canviat, això sí, els protagonistes que, a més, ja no viuen a Wellington (Nova Zelanda) sinó a Staten Island (Nova York).

Hi ha un tercet de vampirs tradicionals, tots ells d’origen europeu i amb un llarg historial a la seva esquena. Nandor l’Implacable (Kayvan Novak) actua com a líder del grup, té 757 anys d’edat i havia sigut soldat de l’Imperi Otomà. Laszlo Cravensworth (Matt Berry) és un noble anglès aficionat a la música i a retallar arbustos per fer escultures. Va ser convertit en immortal per Nadja (Natasia Demetriou), una vampira gitana amb la que s’ha acabat casant.

Guillermo (Harvey Guillén) és el mortal que fa deu anys que treballa com a criat de Nandor. Viu amb l’esperança de ser convertit en vampir «hispano», a la manera d’Antonio Banderas a «Entrevista a un vampir». A la casa també hi viu Colin Robinson (Mark Proksch), un vampir d’energia, que extreu la força vital d’humans (i de vampirs) a base d’avorrir-los amb les seves converses plenes de clixés i de llocs comuns. Malgrat la irritació que els provoca, els altres accepten conviure amb ell, ja que és l’únic que té feina fixa en una oficina i pot pagar per tant el lloguer.

La primera temporada de «El que fem a les ombres» consta de deu capítols d’uns 20 - 23 minuts. La seva comicitat es basa en el contrast entre les convencions de la tradició vampírica i el prosaisme del dia a dia contemporani. Intentaran conquerir els Estats Units i a tal fi començaran assistint a un ple municipal; per aconseguir la ciutadania americana hauran de passar un examen tipus test; es barallaran amb un grup d’homes llops que se’ls hi pixen al jardí; i per preparar una orgia els caldrà trobar verges disponibles, un material actualment escàs. Si aquest absurd xoc de mons antagònics us pica una mica la curiositat, jo crec que us ho passareu bé amb la sèrie. L’humor és sempre un afer molt personal, i cadascú té el seu estil particular de riure; però jo, que sóc més aviat de rialla difícil, he xalat de no dir amb aquesta colla de vampirs penibles.

El germà desconegut

El germà bessó de Yaichi acaba de morir al Canadà després de viure-hi deu anys. El seu vidu Mike viatja al Japó per complir les seves últimes voluntats. Allà serà més ben rebut per la seva desconeguda neboda que pel reticent cunyat. De mica en mica els personatges s'aniran coneixent millor i afloraran algunes explicacions que feia temps que es devien.

"El marido de mi hermano - 1" de Gengoroh Tagame (Panini, 2019) és una sensible història de prejudicis i reconciliació narrada amb els codis del "manga". Tagame, habitualment associat a l'eròtica i el sadomasoquisme gai, aborda aquí una història apta per a tots els públics i fins i tot amb certa vocació didàctica. Pel que deixa entendre la narració, al Japó l'homosexualitat és un tema del que es parla poc i que, més que amb una agressiva homofòbia, és contemplada amb un silenci desdenyós. Per això el llibre fa de tant en tant una pausa per donar a conèixer conceptes bàsics com la bandera de l'arc de Sant Martí, el triangle rosa, l'expressió "sortir de l'armari" o el matrimoni igualitari (inexistent al Japó).

Ideal com a quadern de bitàcola per a adolescents curiosos, "El marido de mi hermano" també funciona perfectament com a lectura per a adults pels seus personatges complexos i ben matisats, sense gota de maniqueisme. Amb el valor afegit a més d'unes formes de fer i de relacionar-se que tenen poc a veure amb nosaltres. I no negaré que els homenots cepats que hi surten en diversos graus de nuesa també són un al·licient.

Crec que era la primera vegada que llegia un "manga" en el seu format original, amb l'ordre de les vinyetes i de les pàgines de dreta a esquerra, un procediment al que m'ha costat bastant acostumar-me. Ja diuen els anglesos que al gos vell és difícil ensenyar-li trucs nous. Aquest és un dels llibres que he rebut per Sant Jordi i cal dir que ha estat adquirit a una petita llibreria independent. És la primera part d'una sèrie que penso continuar llegint amb molt d'interès.

Les possibilitats d'una illa

"Hierro", creació de Pepe Coira i Alfonso Blanco, és una sèrie d'investigació criminal que es pot veure a Movistar+. Té una virtut principal que és el fet d'haver estat rodada en un indret tan poc habitual per l'audiovisual com és l'illa canària del Hierro. Els seus paisatges són salvatges i espectaculars i la sèrie en treu un gran profit, com ho fa d'algunes tradicions locals com la de la baixada de la mare de deu en processó. També s'aprofita la reduïda població de l'illa (que no supera els onze mil habitants) per reproduir un microcosmos amb vocació claustrofòbica (la frase més repetida del guió és "aquí ens coneixem tots").

En aquest escenari quasi endogàmic arriba un foraster, una jutge de passat conflictiu que s'ha de posar d'immediat a investigar un assassinat. Candela Peña ha agradat molt per aquest paper, però jo (a qui també sol agradar l'actriu de Gavà) no me l'acabo de creure com a jutge (i menys quan s'empipa amb els seus subordinats). M'agrada més en Dario Grandinetti com a antagonista èticament ambigu. La sèrie compta amb un ampli elenc d'intèrprets canaris, entre els quals trobem la sempre eficaç Mónica López, però també Antonia San Juan fent d'una "boss" de la droga més aviat inversemblant.

"Hierro" comença prometedora amb una bona barreja de misteri amb tocs de costumisme. Després es va torçant, com moltes altres intrigues policials, amb sensacionalismes poc justificats i evolucions psicològiques mal resoltes. Passadora.