diumenge, 28 de desembre de 2008

Un continent d'arrop



Emergim del cinema aclaparats després de contemplar els 165 minuts de l’Australia de Baz Luhrman. La història de la damisel·la i l’home rude condemnats a entendre’s enmig d’un entorn hostil ens l’han explicada millor moltes vegades abans, però mai ho havien fet amb tanta prolixitat. Baz Luhrman no és home de mitges tintes i, si cal excedir-se, ho fa sense cap sentit del pudor (i potser aquesta és la seva virtut principal); ara, tot té un límit, i en aquestes dates ja anem una mica empatxats.

La pel·lícula més cara de la cinematografia australiana uneix a dues de les seves estrelles més rutilants: la Reina de les Neus Nicole Kidman i l’home més calent del planeta, Hugh Jackman, i els embolcalla de paisatges esplèndids, plans emfàtics, coloraines irreals i molta, molta música. Els ingredients, presos un a un (el dolent d’una peça, el rescat en l’últim minut, el borratxo de bon cor...) ja eren vells a l’època de Griffith, i podrien resultar simpàtics si no hi hagués al darrera aquesta voluntat de guanyar per golejada. L’única concessió als temps que corren és la inclusió d’una trama mig paral·lela amb aborígens que, no sé ben bé perquè m’ha fet pensar en El Rei Lleó.

Si més no, l’experiència m’ha confirmat el que ja sospitava a Moulin Rouge!, que la Kidman sobreactua (en el mal sentit) a les escenes de comèdia. De Luhrman em quedo amb la més modesta i encantadora Strictly Ballroom i, d’aquest film, on abunda la impostació caramelitzada, conservaré l’únic moment d’emoció veritable i duradora: el tors ensabonat de Jackman sota la nit australiana.

1 comentari:

  1. Hugh, sempre Hugh, com a Lobato o com a cabaretera (carn de Tommy). Visca Austràlia¡

    ResponSuprimeix