dissabte, 23 de maig de 2009

De la fidelitat dels transvestits


foto Bofill
Després de vint-i-cinc anys d’espera, per fi ha tornat “Fidelio” al Liceu: ja en tenia ganes! L’única òpera que va escriure Beethoven sempre ha tingut una reputació una mica ambigua dins del cànon: que si comença com un singspiel i acaba com una òpera romàntica, que si té dos títols i quatre obertures per escollir, que si l’autor la va revisar diverses vegades sense quedar mai del tot satisfet... Tot plegat, escrúpols de puristes, ja que la música de Beethoven conté tanta bellesa i potència que els defectes dramàtics que pugui tenir la peça són ben fàcils d’oblidar així que comença a sonar l'obertura.

La vella producció de la Metropolitan Opera House que vam veure ahir trasllada l’acció al segle XX sense cap perjudici aparent; potser perquè les presons són si fa no fa iguals a qualsevol època. Ben resolt el primer acte, fosca tota la primera part del segon, però molt d’acord amb les penoses condicions que ha de complir el confinament de Florestan. Reconec que el final, amb els aires que té d’oratori laic, és de difícil dramatúrgia, però la combinació d’unció religiosa i d’esvalotada kermesse (en un decorat ben poc atractiu) em va semblar que vorejava el ridícul. També trobo fora de lloc que, en un moment com aquest, d’exaltació de l’amor i la fraternitat, es mostri al malvat Pizarro a punt de ser executat a la forca.

Ahir s’estrenava el segon repartiment de l’obra; però un company d’abonament que no se’n perd una ens va advertir que estàvem de sort ja que Karita Mattila i Clifton Forbis, que encapçalen el primer repartiment, no havien estat gaire brillants la nit de l’estrena. Els papers de Leonore/Fidelio i Florestan són bastant diabòlics en la seva dificultat i tant l’austríaca Gabriele Fontana com el britànic Ian Storey van oferir interpretacions notables: ella amb un timbre de veu opac que no em va acabar de fer el pes, millor ell amb la seva dificilíssima entrada “a pèl” al principi del segon acte. Em va agradar força la Marzelline d’Elena Copons i sobretot el Rocco de Friedemann Röhlig. Molt menys, el don Pizarro de Lucio Gallo i el don Fernando d’Anders Larsson. El cor molt bé, especialment en la seva intervenció al final del primer acte.

En resum, una bona vetllada, de la felicitat de la qual cal responsabilitzar sobretot la genialitat expansiva i plena de bon rotllo del compositor de Bonn.


Post: acabo de veure que en Manel Huerga va tenir una experiència completament extrasensorial d'aquest "Fidelio". Molt interessant!

7 comentaris:

  1. No pot imaginar-se l'enveja que me fa...

    I m'ha recordat a més que una de les coses que tinc que fer només aplegue a la terreta és tocar-li a una de les meues ties preferides. Fa temps que no parle en ella i no sé si en Fidelio participava o no.

    (em sona que ho he dit ací alguna volta, que és membre del cor)

    Altra volta, ENVEJA.

    ResponSuprimeix
  2. Doncs, si canta en el cor, jo també l'envejo, que cada nit deu sortir del teatre pujada en un nuvolet.

    ResponSuprimeix
  3. Més enveja: envejo l'experiència 3D del Manel. Però no entenc que el seu bloc també calgui llegir-lo amb ulleres especials.

    ResponSuprimeix
  4. Doncs jo no vaig trobar que la Mattila ho fés malament (jo no vaig anar la nit de l'estrena): potser va ser un pél exagerada en algun dels aguts, però en general va estar bé.
    Em va agradar molt la veu de Elena de la Merced (la Marcelina del primer repartiment) i tots els demés secundaris. El Florestan va ser una mica fluixet, és cert.
    Per a mi, aquesta òpera és meravellosa. És la gran òpera de la Il·lustració: llibertat, progrés, imperi de la llei, etc. Es va estrenar l'any posterior a la mort de Kant!

    ResponSuprimeix
  5. Ferran, és curiós que tots els "experts" li posin una pega o una altra a 'Fidelio' i que sigui al mateix temps una de les òperes que l'afició més estimem.

    ResponSuprimeix
  6. Jo també l'envege, m'agradaria viure a Barcelona només per poder gaudir més sovint de l'òpera, que per aquí res de res.

    No entenc per què he escrit EN ELLA, en lloc de AMB ELLA... Que alguna falta d'ortografia faig, però no tan evident!

    ResponSuprimeix
  7. Comtessa, les faltes d'ortografia a casa meva es consideren pecats venials, o sigui que anirà al Cel igualment.

    ResponSuprimeix