Nothomb, cuvée 2008

foto de Néric Blein

—Si un convidat mor inopinadament a casa seva, sobre tot no avisi la policia. Demani un taxi i digui-li que el condueixi a l’hospital amb aquest amic que s’acaba de trobar malament. La defunció es constatarà en arribar a urgències i vostè podrà assegurar, amb l’ajuda d’un testimoni, que l’individu ha mort en el camí. D’aquesta manera us deixaran en pau.
—Per la meva part no hauria pensat mai en cridar la policia, sinó un metge.
—Acaba sent el mateix, aquesta gent està conxorxada. Si algú a qui vostè no aprecia pateix una crisi cardíaca al seu domicili, vostè és el primer sospitós.
—Sospitós de què, si és una crisi cardíaca?
—Durant tot el temps que triguen en provar que era una crisi cardíaca, el seu pis és considerat com l’escena d’un crim. Vostè ja no pot tocar res. Les autoritats envaeixen el seu domicili, poc els hi falta perquè dibuixin amb guix l’emplaçament del cos. Vostè ja no és a casa seva. Li fan mil preguntes, mil vegades les mateixes.
—On és el problema si s’és innocent?
—Vostè no és innocent. Algú ha mort a casa seva.
Bé s’ha de morir en algun lloc.

No és gaire freqüent que un desconegut iniciï un diàleg com el precedent en el decurs d’una festa; però encara és més extraordinari que el destinatari d’aquestes observacions es trobi l’endemà amb un cadàver fresc a casa seva. És clar que si ens trobem al principi d’una novel·la d’Amélie Nothomb, tot plegat és bastant plausible.

“Le fait du prince” (el que vindria a traduir-se com una decisió arbitrària del govern o un acte sobirà) és el fruit de la collita de 2008 de la prolífica escriptora belga. Aquí abandona el to autobiogràfic de la seva esplèndida “Ni d’Eva ni d’Adam” per explicar-nos una altra de les seves faules de direcció imprevisible. Però malgrat l’aparició d’un cadàver inicial, l’atmosfera queda lluny de les crueltats de “Diari de l’Oreneta” o “Àcid Sulfúric” i el fet que es reflexioni sobre la vida, la mort i la identitat no impedeix que regni un esperit lleuger i elegant.

La novel·la, tan breu com irresistiblement llegidora, no desdiu de la resta de la producció de l’autora, però aporta un nou toc de conte de fades per adults on tot tendeix a resoldre’s en el millor dels móns possibles. Lleugera, bombollejant i amb aires de “tant se me’n fot”, com a metàfora de les inacabables copes de Veuve Cliquot, Roederer, Dom Perignon i Krug que comparteixen els seus idíl·lics protagonistes, proporcionarà un plaer principesc als seus lectors.