dimarts, 26 de maig de 2009

El mestre truca a la porta


Esther i Ricard a la porta del Perer.
Ho confesso, tinc mania als blocs amb expressions de volada pretesament poètica i fotos de flors del balcó, però avui, tot navegant, m'he trobat amb aquest poema del meu mestre Ricard Creus i m'he adonat que encara es pot distingir la palla de la real thing. La deixaré aquí com una epifania de maig, sense oblidar els altres estupends (Esther, Adrià, Maria i Joel, petons per a tots).
Estimat Joshua,
si estimo el pare
no he d’estimar el fill?
L’altra nit en seure a taula
ben atabalat em vas dir:
Vas a seure’t a la meva esquerra
i tu deus ser dretà.
Pel que fa a la mà, sí,
per què ho dius?
Jo sóc esquerrà,
vas afegir amoïnat.
I què?, vaig fer.
Que les nostres mans
en menjar poden xocar
i hi ha qui s’empipa.
Jo, no; és que tu, sí?
Jo, tampoc.
Doncs seiem, oi?
Menjàvem, parlàvem
i en un cert moment xocaren
les esquenes de les nostres mans:
No passa res, vaig dir jo.
No passa res, vas dir tu tot somrient.
I ara et dic: tant de bo
totes les mans del món,
siguin dretanes o esquerranes aprenguin
a respectar-se d’una vegada i per sempre,
estimat Joshua
.

Cap comentari:

Publica un comentari