dijous, 14 de maig de 2009

Més exorcismes d’estil

L’exili (del que ara tant se’n parla a causa del 70 aniversari de l’acabament de la Guerra Civil, però del que desgraciadament se’n podria estar parlant en qualsevol moment), l’exili, deia, és una d’aquelles experiències que marquen l’existència d’una persona. Fa mesos parlava de Pere Calders i de la manera com a Mèxic va perdre el contacte amb el seu públic lector i no el va recuperar fins que tornà a Catalunya ja de gran.
Foto d'Ana_t
Guillermo Cabrera Infante és una altra figura literària que no podria ser entesa sense el seu exili definitiu. Participant inicial en la Revolució Cubana, fou dels primers en topar-se amb el divorci real existent entre el Partit i els intel·lectuals. Després d’haver dirigit el suplement literari de “Revolución” i d’exercir de delegat cultural a Brussel·les, el 1965 torna a Cuba per l’enterrament de la seva mare. Allí és retingut quatre mesos pels serveis de contraespionatge. Quan finalment aconsegueix sortir de l’illa, serà per no tornar-hi mai més. Després d’una curta temporada a Madrid i Barcelona, on Franco no li ho posarà fàcil per instal·lar-s’hi, anirà a parar a Londres on viurà amb la seva inseparable Míriam Gómez els gairebé 40 anys que li resten de vida.

Autor de la magistral i exuberant “Tres tristes tigres” (1967) (engendrada encara a Cuba, però publicada a Europa), només publicaria en vida una altra novel·la, “La Habana para un infante difunto” (1979). Apart d’això, passaria els seus molts anys a la desavinent illa del nord exercint d’opositor ferotge del règim de Fidel i confegint una obra dispersa i miscel·lània, tan dilatada com diletant, impregnada tota d’una feliç nostàlgia per una joventut tropical que només tornarà a existir a la pàgina escrita.

I així era fins que l’any passat aparegué “La ninfa inconstante”, novel·la pòstuma d’escriptura britànica, però aromes caribenys, amb la que Caín surt a fer un tomb des de la tomba i volta per l’Havana pre-revolucionària com un zombie enamorat. Enamorat potser d’aquesta nimfa titular, Estela o Estelita (segons mercat, segons marcat), adolescent/dona, indiferent i lliure, esfinx sense esforç; però més aviat enamorat d’un temps i una ciutat, dels carrers i del nom dels carrers, dels edificis, de les “máquinas de alquiler”, dels locals i de la fauna local que habita aquests locals. I de la música que sona a tota hora a cada plana.

Poca cosa més succeeix en aquest llibre, que és una ombra sense drama de la “Lolita” ianqui; Cabrera Infante (verbívor irredent) es lliura a la luxúria vocabulària i a la paranomia panoràmica, sense pressa per arribar enlloc, content de poder-se aturar aquí i allà per saludar vells coneguts, i emociona pel pudor amb que, per sota d’una jungla d’artificis verbals, deixa entreveure la ferida de l’exili que dugué dins seu tota la vida.

2 comentaris:

  1. Un dirigent del PC cubà —tots són dirigents a Cuba, em sembla— em va dir molt seriós que Cabrera Infante era tan dolent que no sortiria ni a una antologia literària de Gibara. En cara al·lucino cogombrets.

    Salutacions cordials.

    ResponSuprimeix
  2. Amic llibreter, els comissaris polítics no solen ser els millors crítics literaris...

    ResponSuprimeix