Sala de lectura del parlament.
El centre visible de la ciutat ocupa a penes un grapat de mançanes i més enllà comença el que allí denominen sense cap ànim despectiu els “suburbs”, escampall de casetes baixes i solars on les males herbes els hi creixen molt esponeroses. Totes aquestes capitals polítiques designades a cop de decret (com Brasília, Ankara o aquesta ciutat que han muntat a l’interior de Myanmar i de la que encara no m’he après el nom) poden ser molt ben pensades i molt funcionals, però estan mancades d’allò tan indefinible que anomenem “ànima”. Potser és qüestió de temps, al cap i a la fi Madrid també va començar així i actualment té una personalitat innegable, que t’agradarà més o menys, però que hi és.
El centre visible de la ciutat ocupa a penes un grapat de mançanes i més enllà comença el que allí denominen sense cap ànim despectiu els “suburbs”, escampall de casetes baixes i solars on les males herbes els hi creixen molt esponeroses. Totes aquestes capitals polítiques designades a cop de decret (com Brasília, Ankara o aquesta ciutat que han muntat a l’interior de Myanmar i de la que encara no m’he après el nom) poden ser molt ben pensades i molt funcionals, però estan mancades d’allò tan indefinible que anomenem “ànima”. Potser és qüestió de temps, al cap i a la fi Madrid també va començar així i actualment té una personalitat innegable, que t’agradarà més o menys, però que hi és.
Ala del Parlament.
Canal Rideau
De fet, no m’esperava res de bo d’Ottawa i, per tant, no em va desagradar. Té un conjunt d’edificis oficials neogòtics que evoquen una autoritat tronada amb aromes de Lewis Carroll i un canal amb rescloses que travessa el centre i que, apart de ser patrimoni de la UNESCO, li proporciona unes gotes d’hedonisme molt benvingudes. Les seves esglésies tenen el sostre metàl·lic, cosa que no he vist enlloc més i que no estic segur que m’agradi (això de la “carpintería de aluminio” per força no pot ser bo).
"Maman" de Louise Bourgeois i catedral inoxidable.
Compta també amb un vell mercat restaurat on es concentra tota la població a l’hora d’endrapar i passar-s’ho bé, i amb un bar gai bastant insòlit, amb balconada de fusta, on confraternitzen camioneres i marietes, tots ells carregats de cerveses i d’anys.
Compta també amb un vell mercat restaurat on es concentra tota la població a l’hora d’endrapar i passar-s’ho bé, i amb un bar gai bastant insòlit, amb balconada de fusta, on confraternitzen camioneres i marietes, tots ells carregats de cerveses i d’anys.
Sota el turó del parlament discorre el riu Ottawa, que dins de la geografia canadenca deu de ser un accident secundari, però que pel seu cabdal faria caure la cara de vergonya al nostre Ebre (consolem-nos, en càrrega històrica de segur que els guanyem).
Tòtems del Museu de les Civilitzacions
Més enllà del pont hi ha la ciutat quebequesa de Gatineau (Hull pels anglòfons), seu del flamant Museu de les Civilitzacions. És un lloc important que cal visitar pel seu ambiciós intent d’encabir tota l’ànima d’aquest vast país en un edifici força espectacular. Aquí trobarem una vintena de tòtems de les tribus autòctones (la major col·lecció mundial), reproduccions de sis dels seus habitatges tradicionals, piles d’objectes “ètnics” i de declaracions políticament correctes (però d’això ja en parlaré un altre dia). També s’intenta reflectir la història de la colonització del país mitjançant reconstruccions una mica pessebrístiques, però d’indubtable eficàcia. Malgrat l’aire teatral de tot plegat, moltes de les peces són autèntiques; així el museu conté una veritable església ortodoxa de fusta, l’interior d’una llibreria de principis del XX, unes drassanes baleneres i la sala d’espera de l’aeroport de Vancouver en plens anys 60. Un deliciós túnel del temps que justifica la visita a Ottawa.
Més enllà del pont hi ha la ciutat quebequesa de Gatineau (Hull pels anglòfons), seu del flamant Museu de les Civilitzacions. És un lloc important que cal visitar pel seu ambiciós intent d’encabir tota l’ànima d’aquest vast país en un edifici força espectacular. Aquí trobarem una vintena de tòtems de les tribus autòctones (la major col·lecció mundial), reproduccions de sis dels seus habitatges tradicionals, piles d’objectes “ètnics” i de declaracions políticament correctes (però d’això ja en parlaré un altre dia). També s’intenta reflectir la història de la colonització del país mitjançant reconstruccions una mica pessebrístiques, però d’indubtable eficàcia. Malgrat l’aire teatral de tot plegat, moltes de les peces són autèntiques; així el museu conté una veritable església ortodoxa de fusta, l’interior d’una llibreria de principis del XX, unes drassanes baleneres i la sala d’espera de l’aeroport de Vancouver en plens anys 60. Un deliciós túnel del temps que justifica la visita a Ottawa.
Papereria de principis del segle XX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada