diumenge, 9 d’agost de 2009

Màtrix



El caràcter itinerant de les meves vacances no és dels que convida més a la lectura, però un llibre per a llegir durant les estones perdudes no falta mai a l’equipatge. Fa uns anys era partidari d’endur-me textos que contrastessin vivament amb el país visitat (què tal “Les misérables” a Jalisco o “Fortunata y Jacinta” a Singapur?). Darrerament, serà que m’he tornat més assenyat, procuro que la lectura tingui alguna relació amb l’escenari de destí.

Després de considerar Michael Ondaatje i Alice Munro, vaig tirar pel camí fàcil i vaig escollir Margaret Atwood (Ottawa, 1939), que deu ser l’escriptora més reputada i premiada del seu país (des del Booker al Príncipe de Asturias). Així mateix “The Handmaid’s Tale” (1985) (“El cuento de la criada”, Bruguera 2008) és una de les seves novel·les més populars; en el moment de la seva publicació va ser un best-seller que va rebre el premi Governor General i l’Arthur C. Clarke, va ser nominada pels premis Booker i Nebula, ha estat adaptada al teatre, a l’òpera (pel danès Poul Ruders) i al cinema (per Volker Schlöndorf, amb guió de Harold Pinter i interpretada per la recentment desapareguda Natasha Richardson, Faye Dunaway, Robert Duvall i Aidan Quinn).

Aquest “conte” de títol chaucerià seria millor anomenar-lo “relat”, ja que recull en primera persona les experiències de la criada Offred en els primers temps de la república de Gilead, una teocràcia fonamentalista que, en un futur gens llunyà, ocupa part del que avui anomenem Estats Units. En aquesta nova societat, nascuda per l’alarmant descens de la fertilitat de la raça blanca, els homes duen les regnes i les dones es veuen reduïdes al seu paper de reproductores o, en cas d’impossibilitat, al de catalitzadores de l’embaràs. Les nocions d’enamorament o de desig sexual han estat prohibides sota l’autoritat de citacions bíbliques del Gènesi (l’episodi de Jacob, Raquel i Leah, en concret). I malgrat tot, el desig persisteix per sobre de la llei...

En una primera lectura superficial queda clar que ens trobem davant d’un llibre feminista que, tot exacerbant el rol prototípic femení, intenta mostrar les seves febleses conceptuals. És un llibre molt arrelat als anys 80, quan el puixant moviment feminista va començar a rebre les seves primeres crítiques des de postures, diguem-ne, il·lustrades. Però “The handmaid’s tale” no és un pamflet, sinó la demostració palpable que Atwood és una escriptora descomunal, de raça. La seva malèvola distòpia ens és explicada amb calculat suspens, de forma fragmentària, amb freqüents retorns al passat. Així, el dia a dia de les “criades” revela lentament els detalls ritualitzats d’aquesta societat monstruosa, mentre els nebulosos records de la protagonista (de la qual no coneixerem mai el nom, només el seu patronímic) apuntaran a les suaus maneres com una democràcia pot esdevenir una dictadura per raons de “seguretat”. No sé si s’explicita a la narració o ho he imaginat, però la coneguda metàfora de l’aigua gradualment calenta on la granota acaba bullida hi és ben present.

Hi ha aquí molta tela a tallar. Des de la imatgeria sensual, els referents bíblics i la postmodernitat del narrador no-fiable. En un sentit totalment pràctic, també és un “cautionary tale”, un advertiment sobre el perill d’aquells que pretendran salvar-nos en el futur immediat, possibles ambaixadors de la sinistra república de Gilead.

Anecdòticament, després d’haver estat nominada als principals premis de ciència-ficció, Atwood es guanyà l’animadversió de tots els amants del gènere quan declarà que la seva novel·la pertanyia a la ficció especulativa, que la ciència-ficció era més aviat una qüestió de calamars gegants que parlen, dels quals la seva novel·la no en presenta ni un.

Conyes apart, lectura obligada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada