divendres, 23 d’octubre del 2009

El vestit nou de l’emperadriu


Foto Graham McCarthy
Ningú com Nick Hornby per retratar la permanent immaduresa d’uns mascles que, incapaços d’enfrontar-se al compromís, es refugien en els seus hobbys i les seves dèries en una prolongació d’una infantesa que potser mai no han volgut abandonar. Febre a les grades, sobre l’amor a un equip de futbol (l’Arsenal) o Alta fidelitat, sobre un boig que només viu per la música, són potser els llibres de Hornby que millor reflecteixen aquesta incapacitat per créixer i relacionar-se, aquesta adolescència inacabable, que afecta cada dia més homes.

Juliet, naked, la darrera novel·la de Nick Hornby (de moment no hi ha traducció), sembla una actualització d'Alta fidelitat adaptada als temps d’internet.

Duncan i Annie fa 15 anys que conviuen a un poble somort de la costa anglesa. Duncan és fan de baba d’un obscur rocker americà anomenat Tucker Crowe i Annie més o menys comparteix aquesta fal·lera. De fet, es podria dir que l’admiració per Tucker Crowe és el ciment de la seva relació.

Crowe l’any 1986 s’enamorà d’una dona americana de l’alta societat. D’aquesta tempestuosa relació sorgí “Juliet”, el seu millor àlbum. Durant la gira de presentació del disc, en acabar un concert en un club de Minneapolis, sembla que Crowe va tenir una experiència transcendental als lavabos del club. Des de llavors, va deixar de tocar i desaparegué de l’esfera pública.

Ara, més de 20 anys més tard, es publica “Juliet, naked”, la maqueta despullada del que esdevindria “Juliet”. Aquest fet insignificant, excepte per Duncan i quatre correligionaris mes, tindrà conseqüències inesperades i Annie començarà a plantejar-se si no ha llençat per la borda quinze anys de la seva vida. Tucker Crowe, que ha passat aquests anys emborratxant-se i engendrant fills dels que no se n’ocupa, s’està fent la mateixa pregunta. Amb una mica d’ajuda de l’atzar novel·lesc, aquests dos cors solitaris es trobaran...

Fins a cert punt, Hornby trepitja territori conegut encara que ara, gràcies a internet, ja no cal que els pirats d’un artista es trobin en pubs o al voltant d’una botiga de discos: sempre hi haurà una pàgina web que els aglutini per discutir incansablement sobre significats ocults amagats a la lletra d’una cançó, sobre si va ser millor l’actuació d’octubre del 85 a Toronto o la de tres dies més tard a Buffalo, o sobre un possible albirament de l’artista a un súper de Baltimore o a una benzinera d’Ohio. Hornby satiritza afectuosament aquesta colla d’inadaptats que amb la seva adoració perpètua acaben per no entendre res. També denuncia la capacitat de la xarxa per propagar les mentides agraïdes, encara que darrera de tanta mitificació potser s’amagui una realitat molt més vulgar.

A diferència d’Alta fidelitat, aquí s’aborda també el punt de vista femení amb totes les seves contradiccions i les seves febleses. Ningú no escapa al tendre i eficaç bisturí de Hornby, ningú no en surt indemne, però tothom mereix també un grau de respecte i un moment de dignitat (fins i tot l’obsessiu Duncan). I tot això narrat de forma lleugera, extremadament còmica i perspicaç, on la franca rialla i el pessic d’emoció no queden mai gaire lluny. Hornby, que no deu ser un optimista, no ofereix solucions definitives ni conciliacions catàrtiques (això no és un telefilm de sobretaula), però les seves conclusions diuen molt sobre tots nosaltres i ens deixen contemplant el futur dels seus personatges amb un somriure agredolç.

Si llegiu l’anglès, correu a comprar-la. La resta, mossegueu-vos les ungles d’impaciència fins que arribi la traducció.

11 comentaris:

  1. A mi m'agrada molt, el senyor Hornby. I a més em cau molt bé. Cap dels seus llibres m'ha deixat d'agradar, i amb tots m'ho he passat molt bé llegint-los. Potser sí que toca sempre la mateixa cançó; però la toca tan bé, que li perdonem.

    Amb "Juliet, naked", encara estinc dubtant si llençar-me amb la versió anglesa o prendre paciència i esperar a les traduccions...

    ResponElimina
  2. Clídice, rossegaire!

    Espai, si t'agrada Hornby, no crec que et defraudi i el seu anglès no és especialment complicat. Va bé conèixer alguns col·loquialismes i algunes referències a cultura pop, referències que en les traduccions tampoc te les solen aclarir.

    ResponElimina
  3. Justament buscaba recomanacions literaries! peró crec que esperaré la traducció!

    ResponElimina
  4. No crec que trigui, que el Hornby el tradueixen puntualment (al menys Anagrama en castellà).

    ResponElimina
  5. Si et dic que el mateix dia que llegia aquesta entrada també em vaig dedicar a devorar vídeos del YouTube d'entre els que destaquen:
    - un on es veu una cançó d'un recent concert de qui-tu-ja-saps en què l'antic bateria que va deixar la banda fa més de 30 anys va tornar a agafar les baquetes per a reviure vells temps. Filmat d'esquenes, amb pols tremolós i so horrorós.
    - un on es veu com un espontani vestit d'Elvis pujava a l'escenari la setmana passada a Philadelphia per a unir-se a qui-tu-ja-saps en una versió de I'm All Shook Up. El so original no era gran cosa, però un company d'un fòrum va doblar el clip amb un àudio excel·lent.

    ... entendràs que el llibre del Nick m'interessa moltíssim.

    ResponElimina
  6. Santi, no cal que et digui en qui pensava mentre me'l llegia...

    ResponElimina
  7. Ei, que consti que jo no considero que siguem uns inadaptats!
    Però, ben pensat, no és necessàriament dolent ser un inadaptat...

    ResponElimina
  8. Benvinguda, Judit, ha calgut tocar-te el voraviu perquè fessis un comentari! No sé si inadaptat era la paraula adequada, però Hornby no és gens dur amb aquesta colla de fans i fins i tot els concedeix un moment de victòria moral sobre l'artista que els rebutja.

    ResponElimina
  9. Ep, que no es la primera vegada que escric per aquí...

    ResponElimina
  10. Ja ho sé, Judit, però et prodigues tant poc!

    ResponElimina