dimecres, 28 d’octubre del 2009

Els meus problemes amb Erato


Un dels trets del meu caràcter que més em dolen és el de ser tan negat per apreciar la poesia. Jo, que llegeixo compulsivament tot text que em cau a les mans, ja sigui la publicitat d’un gimnàs o les instruccions d’un raticida, així que veig un full on les ratlles acaben irregularment abans d’arribar al marge, em tiro enrere instintivament. I no serà perquè no he perdut hores en la meva vida empassant-me novel·les inacabables, de les quals ja sabia, molt abans d’arribar al final, que poc profit en trauria, mentre que, al seu costat, un poema m’exigiria un esforç del tot assumible i una compensació més gran. Però no puc, és més fort que jo.

Prou sé que la poesia és considerada per molts com una de les creacions més elevades de l’esperit humà, i fins i tot jo mateix estaria disposat a subscriure-ho. En alguna rara ocasió un poema ha vingut a trobar-me (mai no he estat jo qui l’ha buscat) i m’ha enlluernat amb una potència desconeguda en cap altre tipus de text. I malgrat tot, en defujo la lectura sistemàticament, potser perquè en ocasions anteriors que ho he intentat amb autors fora de tota sospita m’he sentit perdut i sense criteri, fred davant unes paraules que no em deien res.

Per acabar-ho d’adobar, un poema requereix de ben pocs mots per existir. Passa com amb els micro-relats, tothom es veu amb cor d’escriure’n un i més. Per això la xarxa està gairebé tan infestada de mala poesia com de pornografia (que no deixen de ser dos vessants d’una similar exhibició de vergonyes íntimes), un fet que no afavoreix gens el meu amor pel gènere.

Ara mateix tinc sobre la taula un llibre de Leonard Cohen que em regalà Josep. El llegeixo, per tant, amb agraïment, amb lleialtat, amb afecte; però què n’estic traient? Alguna imatge que se’m fixa per la seva estranyesa i poca cosa més. Em fa la sensació que Leonard podria haver escrit això que escriu com qualsevol altra cosa. “An entire sled-load of Miss Canada losers”, “it was his 87th Cancer”, “Arithmetic, power, cities...” i tots els etcèteres que calguin.

No tinc prou paciència per descobrir el fil que segurament lliga aquests mots que se’m presenten inconnexos. Com passa amb tants plaers que se’ns resisteixen, estic segur que quanta més poesia llegeixi, millor l’apreciaré; però sense cap més estímul que les meves pròpies ganes, sé que tendiré al camí fàcil i continuaré refugiant-me en la vella i coneguda prosa. I jo que m’ho perdré.

18 comentaris:

  1. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, anem aparellats. Em sento identificada en l'apreciació de la pornografia sentimental que ens envolta. Si mai en treus l'entrellat i, de sobte, veus la llum (i no és un camió que ve de cara), explica'ns-ho, fes-nos partíceps de la teva revelació i, potser així, podrem començar a gaudir els altres discapacitats poètics ;)

    ResponElimina
  2. mmm, potser una mica és l'efecte de la sobredosi de Vasilji Grossman :-).

    ResponElimina
  3. Ho veig difícil, Clídice, em temo que aquesta discapacitat ja venia de fàbrica.

    ResponElimina
  4. No, Maria, això ja ve d'abans. En Grossman ocupa un nínxol completament diferent dins de la meva col·lecció de dimonis personals.

    ResponElimina
  5. Jo també hi he pensat força en quina pot ser la causa d'aquesta discapacitat. I no n'he tret l'aigua clara. No crec que sigui de fàbrica. Però si crec que té relació amb la personalitat del lector. A mi també em suposa una certa aversió a les novel·les que tenen ànima de poeta (adjectius desbordants i sacrificis bàrbars en l'altar de la música i el color). I no dic noms per no morir a la creu.

    ResponElimina
  6. De vegades em pregunto si els únics que llegeixen poesia amb assiduitat no són exclusivament els poetes.

    ResponElimina
  7. http://www.lacentral.com/9788495363480 aquest llibre va ser, per a mi, una font de pau espiritual ;)

    ResponElimina
  8. Gràcies, C, en prenc nota. Però que consti que jo no tinc res en contra ni dels poetes ni de la poesia.

    ResponElimina
  9. Identificadíssim amb aquesta entrada, Allau. Jo ho continuo provant, i de tant en tant em trobo amb algun poema, o fins i tot amb algun/a poeta, que de veritat em diu alguna cosa. Però mai un poema, per bo que sigui, m'ha tocat de la forma en què ho fa la bona narrativa. Potser sí que és un defecte de fàbrica.

    ResponElimina
  10. Amb tant de recolzament, espai, ja no em sento tan estrany. Gràcies a tots!

    ResponElimina
  11. Jo tinc un cert complex amb la poesia, encara que no amb tota. Em fa sentir tonto, perquè el 80% de les vegades no entenc gens què vol dir. Queda un 20%, és clar. A vegades dubto si el propi poeta sap realment què vol dir, i hi ha casos concrets en què he arribat a la conclusió que el poeta no tenia ni idea de la idea que volia expressar. Que només expressava un desordre anímic i mental, però de forma desordenada. Com tu, podria dir que prefereixo el llibre d'instruccions de la batedora abans que no pas Ezra Pound.

    ResponElimina
  12. Quina unanimitat, Lluís! M'hauria agradat sentir alguna opinió dissident però ja es veu que déu ens cria i nosaltres ens ajuntem.

    ResponElimina
  13. Vinga, jo faré de dissident: a mi sempre m'havia costat horrors la poesia fins que vaig descobrir que, com en tot, és qüestió de remenar i trobar el que a tu et va millor. Proveu amb Cirlot, a mi em va agafar des del primer moment.

    ResponElimina
  14. La veritat és que hi ha poesia que dius: té mira "I pill all", des dels Sonets de Shakespeare, a les Fleur du mal de Baudelaire, passant per algunes cosetes com Ausiàs March, fins i tot Catul mola. O sigui que, probablement, el mal rotllo vingui del segle XX i la seva necessitat de ser críptics per fer-se els intel·lectuals ^^ Ja m'he posat el casc, ara ja podeu tirar les pedres :P

    Fa dies que m'emprenyo amb la Silvia Plath i, amb tota la franquesa, de tan en tan he d'anar a llegir critiques que em diuen que és la pera llimonera, perquè sinó donaria el llibre a beneficència :P

    ResponElimina
  15. Prenc nota. Ben mirat a mi m'agrada "La caça del snark";p

    ResponElimina
  16. Ja veig, Clídice, que és qüestió de rascar una mica, però (repeteixo) fa tanta mandra...

    ResponElimina
  17. La caça del snark no compta: Lewis Carroll sempre serà més enllà del bé i del mal.

    ResponElimina
  18. Santi, ets dels meus (però ja ho sabia).

    ResponElimina