Tota literatura, almenys la que té voluntat de transcendir, es basa sempre en la tradició que la precedeix, en part com a diàleg però també com palimpsest. Víctor García Tur, que amb «El país dels cecs» va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018, ho deixa molt clar a la seva nota final, on fins i tot es permet citar el clàssic escolàstic «nos esse quasi nanos, gigantium humeris insidentes» (som com nans enfilats a les espatlles de gegants) per explicitar a continuació els autors clàssics dels que s’ha servit per retroalimentar, inspirar, reescriure, apropiar-se i/o corregir els contes que formen aquest recull.
Són convocats al banquet noms tan indiscutibles i diversos com els de Gustave Flaubert, Ursula K. Le Guin, Tísner o Rudyard Kipling que aporten les llavors sobre les quals l’autor hi introdueix un altre pas de rosca des del punt de vista del present, però sense perdre mai l’esperit juganer. «El país dels cecs» pot ser en part una diversió per a filòlegs, però no per això els que desconeguin els originals quedaran exclosos del gaudi, ja que les sis peces que el conformen (o almenys cinc d’elles) funcionen també perfectament com obres autònomes.
Les sis es poden emparellar fàcilment segons la seva llargària. De les més breus, «L’àlef» és una broma tipogràfica que només comprendran els lectors de l’obra homònima de Borges, mentre que «El recaptador Jing» és (literalment) un tradicional conte xinès amb reverberacions morals. De les de talla mitjana «Cabells» és un relat obsessiu sobre una mata de cabell fosc, molt a la manera surrealista. Hi figura una minyona que noma Félicité, invocació clara a Flaubert. «Els mons» (sota l’advocació d’Ursula K. Le Guin) és un exercici d’antropologia-ficció, on l’estudi d’una tribu remota comença com a mirall cultural fins que deriva en terrenys metafísics.
«El país dels cecs» comença i acaba amb els dos contes més llargs i substanciosos del recull. «L’iceberg de la teoria» cita a la inversa la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway, segons la qual el text narratiu ha de fer com els icebergs i mostrar només el deu per cent del seu contingut, per deixar implícita però invisible tota la resta. Però el conte no va ben bé d’això, sinó que és una fantasia de viatges en el temps capaços de transformar la història de la literatura. No puc imaginar escriptors més allunyats en tots els sentits que Herman Melville i Charles Dickens; però que fos el segon qui acabés escrivint «Mobby Dick» em sembla una broma estupenda.
Finalment, a el conte «El país dels cecs», un periodista barceloní viatja a l’Argentina de 1975 per entrevistar l’exiliat català Jordi (Lluís) Borges —responsable de «Ficcions», «Història Universal de la Infàmia» i el conte «L’Àlef»— mesos abans que el dictador Francisco Franco mori plàcidament al seu llit de Madrid. Sembla que es faci broma-ficció sobre l’exili republicà, però el relat acaba embocant cap a la literatura fantàstica (o tipogràfico-fantàstica). O sia que tant Jordi Lluís com Jorge Luis estarien contents.
Víctor García Tur prossegueix la seva senda particular, rara, imaginativa, informada i divertida, tan anòmala dins de la literatura catalana actual. Malgrat tot, no para d’encadenar premis haguts i per haver. Em fa una mica de cosa dir que és amic de la casa i que em sembla admirable tot el que està fent. No és nan, és enxaneta.
Són convocats al banquet noms tan indiscutibles i diversos com els de Gustave Flaubert, Ursula K. Le Guin, Tísner o Rudyard Kipling que aporten les llavors sobre les quals l’autor hi introdueix un altre pas de rosca des del punt de vista del present, però sense perdre mai l’esperit juganer. «El país dels cecs» pot ser en part una diversió per a filòlegs, però no per això els que desconeguin els originals quedaran exclosos del gaudi, ja que les sis peces que el conformen (o almenys cinc d’elles) funcionen també perfectament com obres autònomes.
Les sis es poden emparellar fàcilment segons la seva llargària. De les més breus, «L’àlef» és una broma tipogràfica que només comprendran els lectors de l’obra homònima de Borges, mentre que «El recaptador Jing» és (literalment) un tradicional conte xinès amb reverberacions morals. De les de talla mitjana «Cabells» és un relat obsessiu sobre una mata de cabell fosc, molt a la manera surrealista. Hi figura una minyona que noma Félicité, invocació clara a Flaubert. «Els mons» (sota l’advocació d’Ursula K. Le Guin) és un exercici d’antropologia-ficció, on l’estudi d’una tribu remota comença com a mirall cultural fins que deriva en terrenys metafísics.
«El país dels cecs» comença i acaba amb els dos contes més llargs i substanciosos del recull. «L’iceberg de la teoria» cita a la inversa la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway, segons la qual el text narratiu ha de fer com els icebergs i mostrar només el deu per cent del seu contingut, per deixar implícita però invisible tota la resta. Però el conte no va ben bé d’això, sinó que és una fantasia de viatges en el temps capaços de transformar la història de la literatura. No puc imaginar escriptors més allunyats en tots els sentits que Herman Melville i Charles Dickens; però que fos el segon qui acabés escrivint «Mobby Dick» em sembla una broma estupenda.
Finalment, a el conte «El país dels cecs», un periodista barceloní viatja a l’Argentina de 1975 per entrevistar l’exiliat català Jordi (Lluís) Borges —responsable de «Ficcions», «Història Universal de la Infàmia» i el conte «L’Àlef»— mesos abans que el dictador Francisco Franco mori plàcidament al seu llit de Madrid. Sembla que es faci broma-ficció sobre l’exili republicà, però el relat acaba embocant cap a la literatura fantàstica (o tipogràfico-fantàstica). O sia que tant Jordi Lluís com Jorge Luis estarien contents.
Víctor García Tur prossegueix la seva senda particular, rara, imaginativa, informada i divertida, tan anòmala dins de la literatura catalana actual. Malgrat tot, no para d’encadenar premis haguts i per haver. Em fa una mica de cosa dir que és amic de la casa i que em sembla admirable tot el que està fent. No és nan, és enxaneta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada