dilluns, 25 de febrer de 2019

Supervivents de la mentida


De vegades t’arriben llibres dels que desconeixies l’existència, com caiguts del cel des d’una realitat paral·lela. Com aquest «Heidi, Lenin i altres amics» de Joanjo Garcia, editat per bromera i receptor del Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa 2018. Tot i que ja pot ser que aquesta percepció d’una realitat paral·lela només sigui un símptoma de la distància creixent que ens separa dels nostres germans valencians.

Reconec que el títol és desconcertant fins al punt de provocar la sospita que no augura res de bo (i l’atrocitat tipogràfica de la coberta tampoc ajuda); però la novel·la de Joanjo Garcia millora immensament si sumes les seves parts disjuntes. Blanca, la narradora, és una dona de mitjana edat, grassa i malgirbada. Durant tots els seus anys escolars ha patit abusos i assetjament. Va perdre la mare prematurament i conviu amb un pare ple de manies, molt interessat a la Primera Guerra Mundial i molt crític amb el comunisme. També hi ha un germà petit, que entra i surt, i li regala una cadernera.

Un dia en un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats; serà el primer d’un seguit de descobriments macabres que evidencien l’existència d’un assassí en sèrie al qual la premsa bateja com el Majordom. Tanmateix «Heidi, Lenin i altres amics» no té cap interès a desentranyar aquest misteri criminal. Atès que el pare és defensor de la mentida com a protecció enfront de la societat, bé podria ser que tot el que ens explica Blanca només existís en la seva imaginació: no seria el primer ni el darrer cas de narrador poc fiable.

Llibre estrany i original sobre persones condemnades a viure en solitari als marges de la societat, es llegeix amb interès i fluïdesa i conté fragments de  gran talent narratiu. Només per la història del gos-perxa, ja ha valgut la pena.
La meua infantesa fou la d’una nena òrfena i pobra. Contràriament al que puga semblar, ser-ho no significava necessàriament llanguir en la tristesa. Tots els personatges de la meu infantesa eren pobres i orfes. Ho eren Heidi i Marco. Ho eren Dumbo i Bambi. Ho eren Pinotxo i Dorothy. Allò dolent, allò veritablement dolorós, resultava que en el meu cas aquestes dues realitats s’expressaven a aquest costat de la pantalla, que persistien quan tancaves el llibre i que no podies accelerar els dies, botar-te’n pàgines, donar-li a la tecla forward per arribar a un final venturós. Existia aquella veritat: una veritat tan senzilla com irreparable. Així que de vegades cloïa els ulls ben fort i m’intentava imaginar al costat de Marco, de Pinotxo, de Dorothy, vivint en aquell país on superaven les penúries respectives i aconseguien resseguir la senda de llambordes grogues de la felicitat on el destí els proveïa d’una nova sort, d’una de distinta, d’una sort qualsevol. Jo ho hauria sacrificat tot per caminar aquella senda, hauria renunciat a tot per ser com ells: per exemple al meu somni d’artista —que no tenia futur—, per exemple a les meues ambicions de ser popular entre els meus iguals —que no tenien present—, per exemple a les meues amigues —que no tenia.

2 comentaris:

  1. Un autor a tenir en compte, porta ja sis llibres publicats, crec que en sis anys, malauradament la promoció ha estat poca, per aquests verals.

    ResponSuprimeix