El món als seus peus

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

(«El pi de Formentor», Miquel Costa i Llobera)

En Melcior Comes amb la seva novel·la «Sobre la terra impura» ha assolit un èxit editorial considerable, fàcilment traduïble en el llenguatge dels guardons: finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la Catalana de l’Any (2018) o Premi Crítica Serra d’Or (2019). Per no parlar de la seva presència molt activa a les xarxes.

El llibre, mallorquí fins a la medul·la, va de possessions immobiliàries i de nissagues de poder, centrades en una família d’industrials del calçat (de forma gens dissimulada s’apunta a les marques Camper i Lotusse). Conté bones dosis d’intriga que no es resolen fins gairebé el final i una extensió considerable de més de 500 pàgines. Amb la seva barreja de fantasmes del passat, actes terroristes, desaparicions, drogoaddiccions i fins i tot una violació, el llibre sembla ideal com a material de base per un serial de sobretaula, però també com a mandrosa lectura estiuenca.

El narrador, innominat durant gairebé la totalitat de la novel·la, és un escriptor d’èxit decreixent i vida conjugal fallida. En acceptar l’encàrrec d’escriure la biografia de l’actriu i cantant Dora Bonnín, firma sense adonar-se un pacte de cessió de la seva ànima: un cas flagrant del poder corruptor dels diners.

Melcior Comes evita el perill del clixé amb un estil intel·ligent, eficaç i foscament humorístic, molt per sobre del que caldria esperar d’un melodrama d’aquestes característiques. Empra també recursos literaris que allunyen «Sobre la terra impura» de les lectures de mer consum: diàlegs que simultaniegen temps diversos, gestos postmoderns del narrador (que és conscient que es troba dins d’una novel·la i posa títols arbitraris davant d’alguns fragments), o fins i tot testimonis en primera persona d’uns fets que no s’han presenciat. Aquestes «audàcies» de vegades sonen una mica a trampa, ja que el punt de vista és inconsistent i se’l violenta sovint per afavorir la intriga. També resulta trampós que dos dels personatges crucials —el pare del narrador i l’Isaac— romanguin fora de camp durant gran part de la novel·la.

De tots els personatges el que més m’ha interessat és el de n’Higini Verdera, que amb la seva riquesa de matisos, supera àmpliament l’estereotip del malvat capitalista. En canvi, tant en Bruc com la Gris m’han semblat dotats d’unes psicologies molt poc creïbles. Pel que fa al literat narrador, davant del qual totes les dones atractives cauen rendides als seus peus, acostumo a sospitar que es tracta d’un cas de «wishful thinking» per part de l’autor. Ja li agradaria que fos així!

Una darrera qüestió, purament de gust (que a mi em fa nosa), i és l’afició que mostra en Comes pels vocatius, que apareixen a una de cada dues línies de diàleg (exagero):

—Va, filòsof! No em facis perdre el temps!
—(…) Anem, company, que t’ensenyo el sobre.
—Però dels pares, nebot, no només n’heretem les riqueses…
—Ets a Barcelona, escriptorel·lo?
—Què et passa, bubu? Què et passa?
—La Griselda és una tia fabulosa, eh, col·lega?
—Les blanques o les negres, company?
—Mon cor estima un arbre! Endavant, Macduff.
—Va, Xècspir, ara em diràs la veritat, eh?

Confessaré que «Sobre la terra impura» m’ha decebut una mica. Per mor de la intriga es llegeix amb interès; però el llibre es fa llarg i no paga l’esforç. L’últim gest d’en Leo no hi ha manera de justificar-lo. Gairebé seixanta anys enrere, Terenci Moix, a la conclusió precipitada de «El dia que va morir Marylin», ho va fer molt millor a l’hora de reproduir un moment de rebel·lia contra l'status quo.

Encontres íntims a la quarta paret

La seducció del catolicisme

Phoebe Waller-Bridge, guionista de la trencadora sèrie «Killing Eve», és també monologuista d’èxit, creadora del personatge de Fleabag, que de l’escenari teatral al Festival d’Edimburg de 2013 va saltar a la televisió gràcies als bons oficis de la BBC (podreu veure les dues temporades de la sèrie amb tota comoditat, pagant l’impost revolucionari de can Amazon).

«Fleabag» pertany a la tradició recent de la comèdia incòmoda, on cada somriure que s’esbossa queda finalment congelat per les seves desafortunades conseqüències. La protagonista anònima (com ho són gairebé la resta dels personatges), que suposadament hem d’identificar com Fleabag, ha arribat a la trentena amb una considerable càrrega de culpa: una millor amiga suïcida, per exemple, el fantasma de la qual sobrevola tota la primera temporada (2016). També té una germana amb la que s’enfronta amb competitivitat tòxica, un cunyat bavosament repulsiu, i un pare vidu amistançat amb una dona dominant i manipuladora. Per acabar-ho d’adobar, la seva vida laboral és clarament deficitària.

La resposta de Fleabag a tanta dissort sol ser la irritació, l’estirabot i la voracitat sexual mancada d’autoestima. És senyal d’identitat del programa el trencament de la quarta paret que succeeix cada vegada que la protagonista fa un apart adreçant-se als espectadors. És un recurs defensiu que empra el personatge per prendre distància amb la seva situació personal, i a la vegada establir un corrent de confidències amb el seu públic.

La segona temporada (2019), potser encara més satisfactòria, se centra en la boda del pare amb la seva amant (una formidable «as usual» Olivia Colman) i en la relació que estableix Fleabag amb un capellà catòlic (Andrew Scott). Conté significatives aparicions de Fiona Shaw i Kristin Scott Thomas (amb un monòleg memorable sobre les dones i el dolor). No per això són menys dignes d’aplaudiment les prestacions de la germana (Sian Clifford) i el cunyat (Brett Gelman), així com les de la pròpia Waller-Bridge.

«Fleabag» diverteix, xoca i toca la fibra, tot a la vegada. És una bona mostra del que es pot fer de nou amb una sèrie televisiva, quan les dones prenen el timó. Molt i molt recomanable.

Agitprop

Des del primer moment ja va quedar clar que "The Good Fight", la seqüela de la triomfal "The Good Wife", no es conformaria a ser una aplicada còpia de l'original, amb el protagonisme desplaçat a l'abans secundària Diane Lockhart (Christine Baranski). L'arribada al poder de l'infaust Donald Trump devia produir efectes traumàtics en els creadors de la sèrie, el matrimoni de Robert i Michelle King (amb l'afegitó de Phil Alden Robinson), que ja al minut u del primer episodi mostraven una Diane desconsolada davant de l'inesperat triomf del groller empresari de color carbassa.

Aquesta vocació pel comentari polític d'actualitat s'ha anat accentuant en temporades successives i a la tercera, tot just completada, ha esdevingut tan exagerada que la consistència dramàtica n'ha quedat seriosament compromesa. Els guionistes semblen contemplar la presidència trumpiana com un fenomen gairebé meteorològic, proper a l'apocalipsi, i fan que durant tota la temporada a Chicago no hi brilli mai el sol, sinó que plogui a bots i barrals enmig d'una atmosfera tenebrosa que no té res a envejar a la batalla de Winterfell de "Joc de trons". Diane, el marit de la qual té un paper rellevant a la nova administració, s'ha de mossegar la llengua més d'una vegada per no posar en perill el seu matrimoni i acaba col·laborant amb una cèl·lula clandestina de dames anti-sistema, quasi terroristes de saló.

Sensible als aires que corren, aquesta temporada dóna molta importància al moviment #metoo i el bufet d'advocats titular ha de decidir si cal amagar sota la catifa els abusos sexuals del difunt patriarca fundador Carl Reddick o bé fer-ne un simulacre de depuració. També són rellevants els capítols que aborden els biaixos relatius a les qüestions de raça, que vistos des de casa ens poden semblar un xic paranoics.

"The Good Fight 3.0" es torna una mica boja, quan a cada capítol presenta un curt musical de dibuixos animats (força divertit), en el qual de forma didàctica s'intenta explicar alguna qüestió de rabiosa actualitat (com la censura a la Xina o els contactes sinistres del President Taronja, pluges daurades incloses). També es torna absolutament dement, per culpa del personatge que encarna l'actor Michael Sheen amb el seu apassionament habitual: un tipus superb i antipàtic, erotòman i politoxicòman. La seva presència -potser un intent de crear un revulsiu similar al de Michael J. Fox a "The Good Wife"- mai no acaba d'encaixar i resulta finalment injustificable.

Aquesta temporada és especialment deslleial tant amb Maia (Rose Leslie) com amb Lucca (Cush Jumbo), que queden esborrades durant gran part de la peripècia. Hem rigut de tant en tant, i la cosa s'aguanta just pels pèls, però aquest no és el "The Good Fight" que tant havíem estimat.

Blog tancat temporalment

L'obrirem de nou quan l'autor sigui capaç de completar la lectura d'un llibre.

Problemes de privilegiats

     —(...) ¿De què anava la nova novel·la? —Captant la seva expressió, de seguida afegeix:—Arthur, espero que sàpigues que quan vulguis em pots enviar a la merda.

     (...) 

     —Anava sobre... —comença, i ensopega amb una pedra del camí i torna a començar—: Anava sobre un gai de mitjana edat que volta per San Francisco. I, ¿saps?, les seves... les seves penes... —La cara de Zhora ha començat a replegar-se en una expressió dubitativa i el Less s'acaba interrompent. Al davant del grup, els periodistes criden en àrab.

     La Zhora pregunta:

     —¿És un blanc de mitjana edat?

     —Sí.

     —¿Un blanc americà de mitjana edat que volta amb les seves penes de blanc americà de mitjana edat?

     —Déu meu, suposo que sí.

     —Arthur. Em sap greu dir-t'ho. És una mica difícil sentir compassió per un paio així.

     —¿Encara que sigui gai?

     —Encara que sigui gai.

     —Ves-te'n a la merda.

Amb aquest fragment ja es veu que fins i tot l'autor de "Les trifulgues de l'Arthur Less", l'Andrew Sean Greer, no té gaire clara la legitimitat del seu protagonista. D'això se'n deia curar-se en salut. La novel·la, publicada per Edicions de 1984 en traducció de Marc Rubió el març d'enguany, explica el periple internacional de l'antiheroi epònim, un escriptor en hores baixes, que per escapar del casament amb un altre home del seu xicot dels darrers nou anys, emprèn una "tournée" mundial, tot dedicant-se a aquelles activitats tan poc literàries a les que s'ocupen els literats d'avui dia quan volen promocionar-se.

El text intenta ser intel·ligent, brillant i còmic, però no ho acaba d'aconseguir en cap dels tres sentits i acaba resultant feixuc i beneit. No voldria culpar el traductor, però em sembla que el llenguatge subterrani és molt més brillant que el que aflora a la superfície. Per exemple, la història d'amor que rau al bell mig de l'argument mai no es fa comprensible i sembla més "gimmick" que força de la natura.

Aquest llibre guanyà un dels premis Pulitzer de l'any 2018. Potser els premis prestigiosos ja no són el que eren, tant aquí com a Amèrica. Aquest —malgrat el seu viatge panoràmic per tots els continents—, no ho és de cap de les maneres. No hi ha res més risible que un escriptor que pensa que un gai a punt de fer cinquanta anys és la figura més trista i patètica sobre la capa de la terra.

Un altre títol suposadament literari que cal evitar.

Amb un mort a l'esquena

La televisió una mica exhausta dels nostres dies intenta maridatges impossibles que sovint combinen el drama i la comèdia. N'és un exemple "Dead to Me" a Netflix, creació de Liz Feldman en deu còmodes capítols de mitja hora. Elles són Christina Applegate i Linda Cardellini, acceptables actrius que voregen l'edat perillosa de la cinquantena (a Hollywood).

S'han conegut en un grup d'ajuda per gestionar el dol. L'una diu la veritat, l'altra no. L'una amaga el dolor sota una capa de sarcasme, l'altra oculta la culpa sota una capa de servei altruista. Una és escèptica, l'altra està disposada a creure en qualsevol doctrina "New Age" de saldo.

No és tan fàcil barrejar comèdia negra amb sentiments genuïns, així que el que en resulta és un vaivé emocional que queda en terra de ningú; on pesa més la voluntat tragicòmica que la versemblança dels personatges.

Amb l'ídol de revista femenina James Marsden, i la icona de la democràcia liberal Ed Asner (Lou Grant). Us la podeu perdre perfectament.

Un món de metros: Tolosa

A Tolosa del Llanguedoc tenen metro des de 1993. Actualment són dues línies, 37 estacions i 28 quilòmetres de vies. Aquest mapa allargassat deu ser el que pengen dins dels vagons. No s'hi han matat, però almenys els hi ha quedat prou simètric.

M'agrada més, però, aquesta versió que inclou línies de tram (i el riu Garona) i que aconsegueix també una simetria considerable.

El casament

El vell matrimoni va a la casa dels malalts de l'esperit.
Per camins trencats de pols,
deixen caure trossos vells de fe i d'amor.
El destí ja els ha jugat el partit dels qui, per sempre,
perdran quan el cos estigui ple de pols.
Van corrents fugint de tot, sota l'ombra d'aquest trist
mal temps present que els obliga a caminar molt de pressa,
cap al lloc de naixement.

Ploren pedres els deserts, canten guerres els ocells.
Un ferit demana perdó: tot és un gran dolor.
Una nova pluja cau sobre el cap dels qui aviat es casaran.
Viuran dos mil anys a prop,
sota el foc d'això que ara en diem art.
Entren per la porta gris de la fosca cova gran dels temors
i de negres llums que avui han marxat.

Hem encès espelmes d'or per il·luminar el casament.

(Jaume Sisa, El casament) 

Contes comunicants

Leo Perutz (Praga, 1882 - Bad Ischl, 1957) és un d’aquells autors clàssics de l’Europa Central que tant agraden als suplements culturals dels diaris, quan surt una nova traducció. Segons la contraportada de «De noche, bajo el puente de piedra», traducció (excel·lent) de Cristina García Ohlrich, edició de 2016 a Libros del Asteroide, també fou el favorit d’autors tan indiscutibles com Alfred Hitchcock, Italo Calvino, Theodor W. Adorno, Graham Greene, Robert Musil o Jordi Lluis Borges.

Aquests padrins heterogenis imposen una mica, però els estudis matemàtics de Perutz me l’han fet més proper. Després només ha calgut llegir el llibre, per quedar-ne fascinat. «De noche, bajo el puente de piedra» es presenta com una novel·la, però, en realitat, és una col·lecció de contes subtilment interconnectats. Llevat l’epíleg, tots els relats transcorren a Praga durant el segle XVII, sovint comparteixen personatges —l’emperador Rudolf, el seu secretari Phillip Lang, el comerciant jueu Mordejai Meisl, la seva esposa Esther, el Gran Rabí Loeb…—, però l’ordre dels contes no respecta la cronologia, i el lector atent haurà d’anar encaixant les peces fins que al final es reveli la novel·la subjacent que l’autor ocultava deliberadament.

De totes maneres, no voldria donar la idea que el llibre és una mena d’enigma a resoldre, res més lluny de la realitat, ja que l’exposició de la trama està elaborada amb suma elegància. A més, cadascun dels contes brillen per ells mateixos amb una capacitat d’encanteri que ens fa recordar l’atractiu aclaparador de les rondalles infantils, combinat amb una sofisticada estructura on es succeeixen inesperadament tot tipus de registres: el costumista, l’històric, el fantàstic, fins i tot el místic.

La reconstrucció històrica de Perutz mai no sona a cartró pedra, el llenguatge és tan evocatiu com precís, es diria que fins i tot viscut. La seva capacitat per imaginar arguments inesperats és senzillament miraculosa, com ho és el seu salt sense xarxa entre el registre transcendent i el que més toca de peus a terra. A «De noche, bajo el puente de piedra» hi ha antisemites convidats a palau, nobles víctimes d’una maledicció, gossos que parlen, Johannes Kepler, amants onírics, nens fantasmals, i un rabí que practica encanteris amb les paraules.

Cuando Brouza entró en la taberna del mesón del Esturión de Plata no se hablaba de otra cosa que de las ejecuciones que habían tenido lugar aquella mañana. El ujier Johann Kokrda, que había pasado toda la noche en el bastión de la ciudad vieja para tener un buen lugar entre los espectadores, disfrutaba de su día de gloria. Sin dejarse importunar por las preguntas y exclamaciones de los asistentes, les relató con pelos y señales lo que había visto y oído. Durantetoda la noche habían estado trabajando a la luz de las antorchas para levantar el armazón del cadalso. Al amanecer cesaron los golpes y los martillazos, y todo el mundo pudo contemplar el resultado: cuatro varas de alto, veinte por cada costado, y todo, hasta el tajo, cubierto por un paño negro. Habían construido tribunas para las autoridades, los nobles y el clero, y el pueblo llano se arremolinaba en el lugar abriéndose paso a codazos. Las callejuelas cercanas estaban llenas a rebosar. Trescientos alabarderos y cuatrocientos jinetes pertenecientes a los regimientos del coronel Waldstein o Wallenstein, eran los encargados de mantener el orden. Había vendedores ambulantes que ofrecían salchichas, queso, cerveza y aguardiente al que lograra acercarse a ellos. Luego, con redoble de tambores, condujeron a los reoas a muerte hasta la plaza, uno por uno y según su rango. Naturalmente, el primero fue el conde Schlick. Llegó con un traje de seda negra, un libro en la mano y la faz serena. Cuando cayó su cabeza, una mujer de entre los presentes gritó: «¡Santo mártir!», su grito se escuchó hasta en las tribunas, y uno de los soldados de Waldstein trató de llegar hasta ella para detenerla, atropellando a su paso a varias personas, una de las cuales encontró la muerte bajo los cascos de su caballo. Pero la mujer logró huir.

«De noche, bajo el puente de piedra» representa un dels destil·lats més perfectes d’una llarga tradició de ficcions sorprenents i esbalaïdores que exploten la nostra innocència més primigènia, que prové de fa segles, que passa per «L’odissea», per «Les mil i una nits», per «El Quixot» i per Robert Louis Stevenson. I potser per Fred Vargas. Un veritable llibre de meravelles. Llegiu-lo, si us agraden les rondalles vora el foc que no sereu capaços d’oblidar.

La família que s’odia unida no sempre trobarà una sortida

Com deia ahir, l’existència d’«Arrested Development» mai no va ser fàcil. Es tractava d’una comèdia amb una altíssima densitat de gags servits a un ritme trepidant, on s’hi podien barrejar les grolleries més vergonyoses amb els recursos més sofisticats. El programa exigia un espectador d’una dedicació total, ja que els acudits funcionaven sovint per acumulació, tot apel·lant a avatars anteriors del mateix acudit. La seva línia temporal era fragmentada freqüentment, amb flashbacks, recapitulacions i clips inserits.

La sèrie no va obtenir mai grans nivells d’audiència, però sí un públic totalment entregat, disposat a defensar-la aferrissadament. Disposà també d’una escuderia de comediants pràcticament de somni. Deixant de banda els fabulosos protagonistes, i la Liza Minnelli (que és un puntàs), a «Arrested Development» tingueren paper amb frase gent com Henry Winkler, Charlize Theron, Judy Greer, Ed Begley Jr., Ben Stiller, Martin Short, Amy Poehler, Martin Mull, Julia Louis-Dreyfus o John Slattery…

Les tres primeres temporades a can Fox lliuraren un nombre minvant d’episodis (22, 18, 13) en una lluita constant per l’audiència, entre admiradors confessos i reticents imperdonables, amb la cancel·lació televisiva com a futura amenaça possible. Per aquest motiu la breu tercera temporada deixa un lleuger regust d’interruptus.

L’àvida Netflix, amb ansiós anhel, va recuperar «Arrested Development» per una quarta temporada que es va emetre el 2013. Com que els protagonistes tenien l’agenda plena —la majoria d’ells a l’interval transcorregut des de 2006 havien esdevingut primeres figures—, es va adoptar una curiosa estratègia: cadascun dels 15 capítols oferia la mateixa línia temporal, però des del punt de vista d’un personatge diferent que era el que centrava la narració. Això minimitzava la interacció entre els actors i convertia la trama en un enorme trencaclosques que només cobrava sentit quan s’anaven succeint els episodis. No vaig arribar a veure aquesta temporada en aquell format, però m’imagino que devia ser prou indigesta. L’he vista en format remix de 22 episodis, que és la que va posar en circulació Netflix el 3 de maig de 2018, com una mena de pròleg de la cinquena temporada. El remix intenta recollir a cada episodi, i en ordre cronològic, només un moment temporal de la trama. Com que l’original no estava previst així, el narrador Ron Howard es fa un fart de donar explicacions. Un mareig.

La cinquena temporada, centrada en el misteri criminal de l’assassinat de Lucille Austero (Liza Minnelli), recuperava una mica de l’esplendor perdut. Netflix la va emetre en dues tandes de vuit capítols, estrenades respectivament el maig de 2018 i el març de 2019. La producció, tanmateix, estigué envoltada de tota mena de contrarietats. Tony Hale, catapultat per l’èxit de «Veep», no s’hi va voler involucrar gaire. Portia de Rossi, pràcticament apartada de la interpretació, només apareix en molt comptats moments. Sobre Jeffrey Tambor pesava l’acusació d’abusos sexuals d’algunes actrius de «Transparent». I, per acabar-ho d’adobar, Jessica Walter es queixà del maltracte que havia patit per part del mateix Tambor durant el rodatge. Tot plegat, un desastre per la imatge final de la sèrie.

Hauria estat tot millor, si «Arrested Development» hagués conclòs sense lamentacions el 2006. De vegades no hi ha pitjor enemic d’una cosa bona que els seus admiradors. Però, en aquell temps llunyà, quan la colla de Michael Hurwitz foren bons, foren boníssims.

La família que s’odia unida sempre trobarà una sortida

No tinc ni idea quin és l’estatus a casa nostra d’una sèrie televisiva que als Estats Units va ser encasellada com «de culte» des dels seus inicis, o sigui «reverenciada per la crítica, però ignorada per la púrria que es fa dir públic». Fou estrenada l’any 2004 a la Fox, una de les cadenes més conservadores del planeta (encara que inclogui «The Simpsons» a la seva programació (o potser per això)); la seva pervivència es mantingué sempre a la corda fluixa; i malgrat tot, en aquest 2019 dels nostres pecats Netflix ha emès nous episodis de la seva cinquena i probablement última temporada.

Parlo d’«Arrested Development» («Desenvolupament aturat» o «Urbanització aturada», en català), una idea de Mitchell Hurwitz, antic guionista de «Las chicas de oro» de Susan Harris. Precisament la Harris va ser la ment que va parir «Soap/Enredo», una paròdia sarcàstica dels serials de sobretaula, de la qual «Arrested Development» és hereva evident, tot anant una mica més enllà a l’hora de presentar-nos una família disfuncional en hores baixes. Mentre el patriarca dels Bluth, l’empresari immobiliari George Bluth Sr. (Jeffrey Tambor), és empresonat per càrrecs difusos de corrupció, el fill mitjà Michael (Jason Bateman) intenta protegir el bon nom de la parentela, envoltat d’una colla de familiars execrables, que només miren de viure de la forma més dròpola possible.

Era evident que, quan Tolstoi escrivia sobre famílies felices i no tan felices, no havia previst l’existència dels Bluth, que li haguessin fet saltar tots els ploms mentals. Posem per cas la matriarca Lucille (Jessica Walter), sempre a prop d’una cigarreta i d’una copa de Dry Martini (o de Cosmopolitan), sempre disposada a exercir com la pitjor mare del món (Medea inclosa). El fill gran, Gob (Will Arnett), intenta sobreviure com a mag catastròfic i seductor tot terreny, mentre que la germana bessona de Michael, Lindsay (Portia de Rossi), ha bastit una façana de defensora de causes perdudes per amagar la seva autèntica natura de materialista consumista sense escrúpols. Encara queda el fill petit Buster (Tony Hale), un complex d’Edip de manual, que provoca alguns dels moments més hilarants de la sèrie i una mutilació (literalment de manual) encara més hilarant.

Hi ha més protagonistes. És el cas de Tobias Fünke (David Cross), el marit de Lindsay, víctima de gimnofòbia (pànic de mostrar-se nu, fins i tot a la intimitat de la dutxa de casa). És el cas també de les segones generacions dels Bluth. I ja serà hora de mencionar aquí com li agrada a «Arrested Development» fer jocs de paraules estúpids (de fet, una marca de la casa). Així, el fill de Michael i nét de George, s’acaba dient George Michael, encara que només sigui per muntar jocs de paraules musicals no sol·licitats. Igualment, la filla de Lindsay i Tobias (Alia Shawkat) es diu Maeby (sona com «maybe», que vol dir «potser»).

He dit que el patriarca té un germà bessó, hippy i inveterat fumador de porros, i que es diu Oscar? He dit que la matriarca Lucille té una millor amiga/enemiga que també es diu Lucille i que la representa l’amistosa Liza Minelli? Com veieu, recursos de comèdia més vells que l’anar a peu. «Arrested Development» és capaç d’incórrer també en els pitjors equívocs verbals i doble sentits sexuals, alguns d’ells dignes de l’era clàssica d’El Molino.

Hi ha també una veu narradora que comença imparcial, però que va immiscint-se a l’acció a mesura que avancen els capítols, i acaba esdevenint un protagonista més, amb les seves crítiques i els seus comentaris acerbs. La locució la posa Ron Howard, antic actor infantil que va protagonitzar «El nuviatge del pare d’Eddie» de Vincente Minnelli i ja més grandet «American Graffiti» de George Lucas. Com a director, ens ha regalat mitjanies com «Splash», «Cocoon», «Willow» o «Apollo 13». En temporades posteriors Howard acabaria interpretant-se a si mateix en pantalla, acompanyat de les seves filles autèntiques.

«Arrested Development» sempre tingué una existència complicada; però les tres primeres temporades (les que va emetre Fox) poden ser considerades amb tots els honors com a clàssics de la televisió. 

Això s’allarga, demà continuo.

La voluntat de dansar

"The White Crow", tercer film que dirigeix l'actor Ralph Fiennes, després de "Coriolanus" i "The Invisible Woman" (sobre la vida amorosa de Charles Dickens), no el trobareu a la cartellera perquè aquí l'han titulat amb l'anodí "El bailarín". Sembla ser que l'expressió russa "un corb blanc" es refereix a una persona que destaca pel seu comportament fora del normal, una forma molt adequada per descriure l'extraordinària figura de Rudolf Nureiev, que és del que va "The White Crow".

La pel·lícula, amb guió del reputat dramaturg David Hare, dedica la seva acció central a la gira que el ballet Kirov va fer a París l'any 1961 i durant la qual el jove ballarí de 23 anys va sol·licitar asil polític més ençà del teló d'acer. Aquestes escenes parisenques es combinen imaginativament amb retalls del passat del protagonista, tant mostrant la seva infantesa humil en una zona dels Urals, com els seus esforços per millorar la seva tècnica al conservatori del teatre Marinski de Leningrad (avui de nou Sant Petersburg).

Oleg Ivenko, professional del ballet i actor debutant que fa de Nureiev, dansa tots els seus números sense necessitat de doble de cos i resulta convincent des del punt de vista dramàtic. Fiennes es reserva el paper d'Alexander Pushkin, el mentor de la futura estrella, gos de mirada trista, cornut i condemnat a pagar el beure. De tot el repartiment només grinyola la inexpressiva Adèle Exarchopoulos, que no hi ha manera de creure-te-la com a sofisticada figura de l'alta societat i jove truncada d'André Malraux.

No sé fins a quin punt de forma veraç, el guió de Hare, presenta l'exili autoimposat de Nureiev com una opció exempta de derivacions polítiques, tot i que ja sabem que això és pràcticament impossible. Pel ballarí el salt a Occident representava la possibilitat d'exercir el seu art sense la necessitat d'haver de claudicar davant dels xantatges del Partit. Fou un gest que, fins i tot des de les acaballes de la Unió Soviètica, li reconegueren com a just.

El personatge que veiem en pantalla és capriciós, autoritari, passional, oposat a les normes, avergonyit dels seus orígens camperols i obsedit per una sola cosa: que el deixin dansar. Potser enmig de tot això rau una mentida simplificada. Com a mínim, la seva homosexualitat es descriu de forma obliqua i forma part d'una última pensada que no veureu explicada enlloc.

Si he de dir la veritat, els "biopics" (o "vides de sants") acostumen a ser un rotllo. "The White Crow" és un exemplar del gènere que es revela concís, intel·ligent i creatiu. Tots els polzes amunt!

Un món de metros: Estrasburg

Estrasburg compta amb un tram des de 1994. Són sis línies, 72 parades i 60 quilòmetres de vies. El mapa és elegant i clàssic (els angles són tots perpendiculars o de 45º), els colors són contrastats, però eviten el simplisme parxís i la tipografia és modèlica (una "Folio Condensed", potser?) Llàstima que suri en un no-lloc groc, que esborra la configuració tan pintoresca de la ciutat, solcada per nombroses vies aquàtiques.

Aquest és el mal dels mapes del món de metros, que poden ser molt bonics de contemplar, però que no et preparen per a visions impressionants, com la de la catedral rosa d'Estrasburg.

Ànimes bessones

"Osmosis", una sèrie francesa de ciència-ficció visible a Netflix, pot atraure per l'exotisme de la proposta, però no triga a decebre. S'ambienta a París en un futur proper on els germans Paul Vanhove (Hugo Becker) i Esther Vanhove (Agathe Bonitzer) han creat una aplicació, mig informàtica, mig farmacològica, que permet descobrir la teva parella ideal amb un 100% de compatibilitat. Una dotzena de voluntaris fan de conillets d'índies; però el que al principi sembla anar bé, aviat es torça per problemes de tota mena: manca de finançament, "hackers", traumes familiars, activistes infiltrats o una rebel·lió de les màquines.

La suposada "ciència" de la trama és una mica com de broma. Ja és sospitós que el teu amant més apropiat el trobis sempre a pocs metres de casa teva; però que l'aplicació també sigui útil per guarir malalties congènites o per comunicar-se des d'una mena de telepatia, ja són ganes de fer volar coloms perquè sí. Malgrat tot, la sèrie es pren a si mateixa molt seriosament: alguns diàlegs sonen fantàsticament ridículs, no sé si per dèficits del guió o per les mancances dels actors.

Becker i Bonitzer són els intèrprets més coneguts, juntament amb Aurélia Petit, que els hi fa de mare i que acabo de veure a "Grâce à Dieu". De la resta del repartiment cal dir que en general són joves i fotogènics i que sembla que estiguin actuant per a un anunci de "J'adore". L'ambientació futurista se centra exclusivament en la proliferació de tubs fluorescents, que surten pràcticament a totes les escenes. Es diria que l'escenògraf els ha comprat a l'engròs d'una fàbrica en fallida i no ha sabut entendre que, per molt futur que sigui, a ningú li agrada tenir llum fluorescent a la saleta menjador i al dormitori.

Pretensiosa, avorrida i gèlida, molt parisenca. "Osmosis", jo me la saltava. (Els sacrificis que no faci per vosaltres).