dimarts, 30 d’abril de 2019

La bona mort


Ningú com Jordi Lara per construir textos apassionants a partir de temàtiques que en principi no diries que ho fossin. Ho va fer amb aquell recull admirable sobre la sardana i els seus prodigis; va repetir amb un conte màgic on apareixia Mossèn Cinto d’infant; i ara assoleix el trio guanyador a la seva particular partida de pòquer amb un llibre que tracta sobre el suïcidi de Lluís Maria Xirinacs (que ha de ser una de les idees germinals menys «cool» del planeta).

En efecte, «Sis nits d’agost» (Edicions de 1984, març de 2019) recupera la figura mig oblidada en el temps d’aquell capellà pacifista que gaudí d’un enorme ressò a la remota transició, capaç d’emprendre agosarades vagues de fam, de seure indefinidament a una vorera del carrer Entença tot demanant l’amnistia, o de romandre dret indefinidament al senat espanyol. Encara que el llibre traça un esbós ràpid de la biografia del personatge, se centra sobretot en les peculiars circumstàncies de la seva mort.

El dia sis d’agost de 2007, data en la qual Xirinacs feia setanta-cinc anys, l’ex-capellà va sortir de Barcelona, acompanyat del seu metge de capçalera, en direcció a les muntanyes del Ripollès. La seva intenció era morir-hi sol ajagut a un prat. No sembla que estigués malalt ni patís cap depressió, més aviat es diria que el que buscava era una mort ben planificada i assumida en plenitud. I a fe que ho va aconseguir: el seu cadàver fou recuperat l’onze d’agost en el punt exacte on havia volgut morir.

Jordi Lara investiga sobre aquests últims dies de Xirinacs, visita la contrada, s’entrevista amb els amics del difunt, parla amb totes les persones que intervingueren en el descobriment i trasllat de les despulles —el boletaire que les va trobar, els mossos d’esquadra, el forense…— i en tot moment intenta posar-se en la pell de l’altre per comprendre unes vivències i unes motivacions que no sempre estaran clares. Aquest és un llibre tant sobre uns fets històrics explícits, com sobre les circumstàncies en les quals el text fou collat, de manera que el mateix Lara acaba esdevenint també el seu propi personatge.

Potser el més curiós de tot és que l’autor no sentia d’entrada cap interès per la figura del biografiat, i que li fou imposada a manera d’encàrrec per una terapeuta que li estava tractant problemes d’ansietat. Com que «Sis nits d’agost» és un prodigi, que frega més d’una vegada el cel literari, queda demostrat que Jordi Lara gaudeix d’un talent a prova de bomba, capaç de brillar tant en qüestions que li són amigues com en d’altres més alienes. Ho fa sempre amb una llengua dúctil, ben arrelada, comprensible, que evita els cultismes i hi toca de ple; excel·lent tant en la descripció del paisatge i la meteorologia, com en el de les experiències més íntimes i lacerants a les que es pot sotmetre l’ànima humana.
Cessar, ja no ser més, aguantar la mirada al cos que et sotja des del mirall i sap que el trairàs, renunciar a tornar a casa, a la dolça desesperació de l’amor o a una sobretaula de rialles idiotes, a l’espera del botiguer, a la fe del pescador, als crits escolars de l’hora del pati que ens ventilen la casa. ¿Com escriure sobre una voluntat de morir que ni tan sols s’empara amb la coartada del dolor? Vaig passar una setmana llarga encebant-me d’antibiòtic dins les mantes del sofà; va ser una grip com una epifania durant la qual vaig tenir temps d’adonar-me que un llibre ja havia fet forat a la cuirassa de la meva incredulitat o indolència, ni que fos per consignar la lliçó particular de les persones que anava coneixent. Em vaig desencaixar: vaig saber que cap llibre no arriba a la teva vida de franc, que un llibre és sempre una conseqüència o una imminència, un digestiu per pair la vida, i em vaig trobar preguntant-me si remenar en la mort de Xirinacs no em devia estar preparant per a la meva pròpia mort, anònima, estadística, de llençols desesperats. Descartada l’èpica agrària de morir esclafat sota una vaca, animat per la febre, en vaig voler imaginar d’altres. ¿Pot una mort dotar de sentit una vida que no sabrem mai si n’ha tingut gaire? Per alguna raó no vaig trobar la meva, la que jo hauria sabut que era la meva.
No tinc cap dubte que Jordi Lara és un dels millors autors que escriu ara mateix en català, clàssic vivent del segle XXI (i sense que sembli pretendre-ho!) Quin tio!
¿Se’n podia dir «dolor», o en l’instant decisiu els moribunds inventaven un mot nou que no podrem incorporar mai a l’idioma dels vius?

Cap comentari:

Publica un comentari