Orfes de la crisi

En un any en el qual l’exhibició cinematogràfica ha estat anòmala, per dir-ho d’una forma suau, «Nomadland» de Chloé Zhao s’ha erigit en la nineta dels ulls de tots els festivals (Venècia, Toronto, Londres…) i guardons (Globus d’Or, BAFTA, Oscar…) Basada en una obra de no-ficció de Jessica Bruder, segueix la peripècia de Fern, una dona de mitjana edat que, després de quedar vídua i veure com el poble on viu es converteix en fantasma pel tancament de la fàbrica de la qual obté el sustent, ven totes les seves pertinences i compra una autocaravana. En aquesta llar rodant, Fern es desplaça pels estats de l’oest mentre efectua treballs de temporera en activitats tan diverses com la recollida de la remolatxa o l’embalatge a Amazon, i pel camí va topant-se amb l’escalf i la solidaritat d’altres víctimes de la crisi econòmica, com ho és ella.

Cinema social, per tant, que retrata (sense quasi denúncia) els desposseïts i els orfes d’un sistema en el que no es dona prioritat al benestar dels seus components més febles. Conté també un component gairebé místic de filosofia de vida sota la doble empara de la ruta i la natura. Chloé Zhao, malgrat haver nascut a Pequín, sembla haver-se especialitzat en temes genuïnament americans, com ja demostrava a l’anterior «The Rider». Tendeix a presentar-ho tot lleugerament melangiós i desolat, però amb els grans horitzons del far-west no pot evitar que li quedi tot més aviat encisador. A més, pràcticament tots els personatges (la majoria no-actors que interpreten el seu propi paper) demostren ser tan bones persones que el conflicte és força infreqüent i només apareix en comptades ocasions. Per acabar de llimar arestes, el piano de Ludovico Einaudi acapara la banda sonora fins a fer-la enfarfegadora.

Si «Nomadland» s’eleva per sobre de la seva correcció és gràcies a Frances McDormand, que interpreta a Fern i amb la seva autenticitat habitual la converteix en un personatge real, de carn i d’ossos. Amb totes les meves prevencions he de reconèixer que el film agrada i que al final de la projecció van sentir-se alguns aplaudiments, un fet totalment inusual. 

Musulmans del Nou Món

Una funció que duen a terme les sèries televisives, apart d’entretenir-nos, és la de familiaritzar-nos amb fets, persones i costums que tenen lloc al mateix planeta en el que vivim, però que potser no coneixem de prop. La sèrie «Ramy» de Hulu (però vista a través de Starz) pertany al gènere de «minories ètniques amb els mateixos problemes que tu i que jo», en aquest cas una família musulmana d’origen egipci que viu a Nova Jersey. Ramy Youssef escriu els guions i fa del protagonista Ramy Hassan, un jove que treballa amb el seu oncle venedor de diamants i es debat entre la materialista vida americana i els ferms components morals de la religió islàmica.

La veritat és que ve de gust trobar personatges musulmans que ocupin el centre de l’escena sense necessitat de presentar-los com l’enemic que cal desemmascarar. Aquests joves contemplen amb més o menys laxitud els preceptes religiosos i carden, beuen i es droguen com tots els joves del món quan troben l’oportunitat. A «Ramy» semblen no haver temes tabú: apareixen dones musulmanes sexualment promiscues, cohabitació entre àrabs i jueus, gent a qui dona «morbo» els orientalismes o sexe amb discapacitats. Fins i tot hi ha un capítol dedicat a com es va viure l’11-S dins de la comunitat musulmana.

Amb 10 episodis de 25 minuts —una durada més pròpia d’una «sitcom» que d’una comèdia dramàtica— la primera temporada aborda qüestions més o menys lleugeres, però punyents, amb capítols dedicats exclusivament a la germana de Ramy (una universitària contínuament irritada pel control patern) i a la mare insatisfeta (l’esplèndida actriu palestina Hiam Abbass). Els dos últims episodis, filmats a Egipte, presenten la inevitable decepció d’un Ramy que ha viatjat a la terra dels seus ancestres en busca d’un model de vida i es troba amb una família fascinada per l’Amèrica més superficialment consumista i trumpiana.

Per descomptat prosseguiré amb la segona temporada. I amb la tercera, quan s’estreni.  

Escorrialles

Fins a un cert punt tranquil·litza llegir al pròleg d’Ignacio Echevarría que «Notas para unas memorias que nunca escribiré» (Lumen, març de 2021) estava corregit, aprovat i llest per anar a impremta abans que Juan Marsé morís l’estiu de 2020. Ens estalviem així la sospita de trobar-nos davant d’una aquelles habituals operacions de reciclatge de deixalles per part d’uns hereus desaprensius.

El volum es compon de dues parts ben diferenciades. La primera, titulada «Diario del año 2004», conté les anotacions que va fer el novel·lista durant aquell any en una agenda de les que contenen la planificació de tota una setmana. Marsé, sense un propòsit gaire definit (digueu-li experiment), s’havia forçat a omplir el migrat espai reservat a cada dia amb les seves activitats de la jornada. Tot i que va complir el compromís que s’havia imposat, consignant les seves rutines més aviat banals pràcticament tots els dies, no va deixar de posar en dubte el sentit de l’empresa.

No me pasa nada especial ni singular, nada importante, así que me pregunto una vez más qué interés pueden tener estas anotaciones para un hipotético lector. (Domingo, 18 de enero)

Y termino este sonso diario convencido más que nunca de la persistencia de mi desidia, mi absoluta desgana en bucear dentro de mí mismo. Queda bien demostrado que no hay asunto que me aburra tanto como hablar de mí mismo. (Miércoles, 5 de enero)

Marsé passeja el gos, compra cada dia El Mundo, El País i La Vanguardia per indignar-se amb el que opinen la majoria dels columnistes, diu que té ganes d’anar a nedar (però no hi va), controla els problemes de salut (que van en augment), comenta dels seus amics que repapiegen o estan borratxos i li dibuixa «batmans» al seu net petit. Tot i que no para de rebutjar invitacions de tota mena, se sent menystingut per tothom, pels uns per massa català, pels altres per massa espanyol, i mentre es fa el desmenjat frisa secretament pel Premio Cervantes. Un cau de contradiccions en definitiva, que de vegades confon les opinions abrasives per les que és conegut amb les rebequeries d’un iaio consentit.

La segona part recull el contingut de tres llibretes amb anotacions de dates molt diverses, totes del segle XXI: una miscel·lània de reflexions, idees per a contes, poemes satírics, comentaris sobre l’actualitat i expansió de les seves tírries particulars (la jerarquia eclesiàstica, els nacionalismes (d’aquí i d’allà), Baltasar Porcel, Carod Rovira, Juan Manuel de Prada, José María Aznar i un inacabable etcètera). Aquesta part, en ser més lliure, resulta més interessant i entretinguda, tot i que no serà tan satisfactòria pel lector tafaner com la primera.

He rechazado homenajes, cenas, invitaciones, honores académicos. Pero jamás he rechazado un premio en metálico. No soy tan imbécil. (4 de febrero de 2014)

El Rey ha abdicado. Me están inyectando desde la prensa y la televisión tales dosis de simpatía y adhesión a la Casa Real que me está saliendo una corona en los cojones. (5 de junio de 2014)

No soy nacionalista, no soy patriota, no soy catalanista ni españolista, no soy nada de eso. Solo soy —para entendernos— un rendido admirador del trasero de Jennifer López. (14 de octubre de 2014)

«España es una nación de naciones», insisten los gobiernos de Madrid, intentando cierta complicidad emocional con el nacionalismo catalán. ¡Pues vaya, estamos aviados! Porque en boca de los políticos —los de aquí y los de allá— una nación no deja de ser un coñazo sentimental, de modo que una nación de naciones será la madre de todos los coñazos. (13 de mayo de 2017)

Condena de un año de cárcel para la autora de un tuit burlesco (y muy burdo, sin la menor gracia) sobre el asesinato de Carrero Blanco. Así que la pesadilla postfranquista no se acaba nunca. Y vivimos esa pesadilla interminable gracias al prepotente y corrupto PP y gracias también a la cobardía legislativa y a la ineficiencia del PSOE. (7 de mayo de 2017)

«Autoficción» es la palabra más estúpida y mamarracha que usan hoy periodistas y agentes culturales de toda ralea. (9 de octubre de 2018)

Si bé aquí he intentat recollir algunes frases que m’han cridat l’atenció o m’han fet gràcia, el cert és que també hi ha molta provocació gratuïta, algunes ocurrències d’escassa categoria i un tractament d’amics i saludats mancat de tota delicadesa; detalls que no diuen res de bo sobre l’autor.  Deia al principi que el vistiplau de l’autor era tota una garantia a l’hora d’abordar la lectura d’aquestes «Notas…», però un cop verificada la relativitat del seu interès i qualitat, em pregunto si no és encara més trist constatar el poc criteri que exhibia l’escriptor en els seus últims anys, incapaç de destriar el metall de la ganga. 

Filmoteca forçosa (38)

 

Sword of Trust/Espasa de confiança (Lynn Shelton, USA 2019 (Filmin))

Comèdia mig improvisada sobre teories de la conspiració i una espasa de la guerra civil americana. Últim treball de Shelton abans de la seva prematura mort. Minimalista i simpàtica, m’ha divertit i Marc Maron està estupend. (7)

Big Trouble in Little China (John Carpenter, USA 1986 (Disney Star))

Abans que Bruce Willis, Kurt Russell ja suava la samarreta imperi. Esbojarrada «chinoiserie» d’arts marcials que hauria fet les delícies a Can Pistoles. (7)

Coherence (James Ward Byrkit, USA 2012 (Filmin))

Durant un sopar d’amics el pas d’un cometa obre la possibilitat d’infinits universos paral·lels. Astut film de gènere fantàstic de pressupost modest, però molt eficient. La paranoia està servida. (7)

Airplane! (Abrahams, Zucker & Zucker, USA 1980 (Amazon))

Cim del cinema paròdic (amb permís de «Top Secret!»). Rècord mundial de demolició de clixés per segon. Mil vegades imitada (per desgràcia), mai no superada. (8)

Suk Suk (Ray Yeong, Hong Kong 2019 (Filmin))

Dos avis de Hong Kong mantenen una relació d’amagat de les seves famílies. Aborda de forma senzilla, però molt autèntica el problema de molts gais septuagenaris. (7)

The Wrong Man/Fals culpable (Alfred Hitchcock, USA 1956 (Filmin))

Basada en un cas real, quelcom insòlit en Hitchcock. El film té un to realista i fatídic que sembla més propi de Fritz Lang. Bones interpretacions de Henry Fonda i, sobre tot, Vera Miles. (8)

El psicòtic sempre torna al lloc del crim

«Psycho» (o «Psicosi») de 1960, una de les poques incursions del seu director Alfred Hitchcock en els territoris de l’horror, és una de les grans pel·lícules de la història, responsable entre altres coses d’haver obert el cinema comercial a noves estructures narratives i d’haver ampliat els límits de la representació de la violència. Hi ha molt d’admirable en aquest film amb un lloc de preferència pels esgarips de violins de la banda sonora de Bernard Herrmann, gairebé tan importants com el treball de precisió del director, especialment en la primera hora de la trama.

A hores d’ara no deu quedar ningú que no sàpiga de què va «Psicosi», fins i tot sense haver-la arribat a veure (i per això no em privaré de fer espòilers quan calgui), però en el moment de l’estrena havia de ser desconcertant aquell trencament de les regles tàcites per narrar ficcions. El guió de Joseph Stefano, enlloc de centrar-se en la figura de Norman Bates, com feia el llibre homònim de Robert Bloch en el qual es basava, començava explicant la història de la secretària Marion Crane i el seu robatori de 40.000 dolars, una figura criminal que tanmateix suscitava una certa empatia entre el públic. La desaparició de la suposada protagonista —en una memorable escena d’indescriptible horror i de magistral planificació— semblava passar el testimoni del protagonista a Norman, víctima innocent de la pulsió criminal d’una mare dominant; però, en realitat, tota la segona part de «Psicosi» és un inquietant ball de punts de vista (Norman, el detectiu Arbogast, el xicot de Marion, la seva germana) que deixen l’espectador sense un referent fix al qual aferrar-se.

Tota una muntanya russa, vaja, que devia pescar la crítica amb el pas canviat, però que rebé una immillorable resposta de taquilla i que no trigà gaire a esdevenir un clàssic, entre els millors films de tots els temps, i com a tal intocable. Només a la mort de Hitchcock l’any 1980 es començaren a rodar seqüeles com xurros, totes amb Anthony Perkins al capdavant, totes desconegudes per mi. El 1998 el director Gus Van Sant va filmar un «remake» en color, que es va anunciar com una còpia pla a pla del metratge original, una maniobra que va ser acollida amb incomprensió generalitzada per la majoria dels teòrics del mitjà i que, sense entrar gaire en detall, jo també vaig rebutjar (sense haver-la vist), creient-la redundant. 

Ha calgut aquesta pandèmia —que tantes hores mortes m’ha proporcionat per fer experiments amb gasosa—, per buscar-me l’oportunitat de veure una darrera l’altra les dues pel·lícules, l’original i la còpia, amb resultats més positius del que mai hauria pogut esperar. Cal aclarir d’entrada que, malgrat les moltes similituds, la versió de Van Sant no és una còpia amb paper carbó de l’original, com els seus cinc minuts menys (on cal incloure els llargs crèdits finals) ja indiquen. El guió s’ha mantingut pràcticament idèntic, però s’ha escurçat l’escena de les explicacions finals del psiquiatre, que ja era la pitjor escena de l’original i que valia més que haguessin suprimit totalment. S’ha mantingut també el disseny dels crèdits de Saul Bass i la banda sonora de Herrmann, enregistrada de nou per Danny Elfman; però en passar l’acció als anys 90, la música diegètica s’ha actualitzat amb cançons més modernes.

Evidentment un canvi important és la incorporació del color i Christopher Doyle (acostumat a treballar amb Wong Kar-Wai) proporciona algunes imatges molt belles, especialment les nocturnes puntuades pel neó vermell del motel. Verds i taronges esdevenen tonalitats dominants, sobre tot en la figura icònica de Marion i aquí el vermell de la sang pren un protagonisme que a l’escena de la dutxa sembla exagerat. De la modernització d’escenaris i decorats surt perdent el casalot dels Bates que presenta un perfil molt menys sinistre; en canvi alguns dels seus bigarrats interiors resulten molt reveladors.

Entre els nous intèrprets fallen, com era de preveure, els que tenen els papers més icònics. Vince Vaughn queda lluny de la fragilitat neuròtica d’Anthony Perkins i resulta més ximple que amenaçador; mentre que Anne Heche (actriu sempre justeta) fa enyorar encara més la meravellosa presència de Janet Leigh. Julianne Moore enfoca el paper de la germana de forma molt diferent a Vera Miles, i la fa més brusca i agressiva, que és una opció possible. Qui surt més ben parat és Viggo Mortensen, un cowboy molt convincent i amb un físic en plenitud d’atractius. La major permissivitat en la representació física permet que li entreveiem un graciós culet, però també l’esquena nua de Marion, on dues ganivetades semblen les restes d’unes ales. On la representació sexual sembla sobrera és en el moment «voyeur» de Norman, que ara esdevé també onanista, detall que més aviat molesta.

Desconec quines eren les intencions de Van Sant en fer el seu «Psycho», un director capaç d’obres descaradament comercials («Good Will Hunting»), però també d’experiments tan àrids com «Gerry»; el que sí puc reconèixer és que aquesta repetició d’un clàssic indiscutible aconsegueix conferir-li novetat per contrast retrospectiu i ajuda a entendre els seus mecanismes no tan evidents. En definitiva, no ha estat una pèrdua de temps.

Tot es pot dir

Una vella «boutade» atribuïda a diversos personatges històrics (entre ells Carles V) postulava que hi ha determinades llengües adequades per adreçar-se a Déu i d’altres més apropiades per parlar amb el teu gos. Més recentment hem sentit algun polític assegurant que tal llengua cooficial (el gallec o el català sense anar més lluny) no es podien fer servir per ensenyar física o matemàtiques. Darrera d’aquestes afirmacions rau la idea que les llengües es poden classificar en un ordre jeràrquic, on n’hi ha de millors i de pitjors (habitualment totes les llengües tenen un bon nombre de nacionalistes lingüístics disposats a trobar-li a la que ells parlen tota mena de virtuts). Per desfer aquest equívoc els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent han escrit «Els colors de la neu» (Eumo Editorial, febrer de 2021), on es demostra que totes les llengües existents tenen la capacitat de dir tot allò que els seus parlants necessiten i que, si arriba el moment que els hi falten paraules, sempre compten amb mecanismes per crear-les. Per cert, el títol es refereix a aquell altre clixé que assegura que els inuit disposen de més de vint maneres per anomenar la neu, dada que en realitat és falsa, encara que sí que és cert que el seu vocabulari relacionat amb la neu és molt més ampli que el dels barcelonins, per raons òbvies.

A les primeres pàgines s’estableixen els trets propis (i gairebé únics) de les llengües —la doble articulació, la semanticitat, l’arbitrarietat i la productivitat (que aquí no explicaré)—, així com la possibilitat que tenen totes elles d’expressar abstraccions. M’ha interessat molt, perquè ho desconeixia, l’existència d’universals implicatius, com per exemple:

• Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés.
• Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés.
• Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés.
• Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés.

La resta de les pàgines es dediquen a detallar les molt diverses solucions que empren les llengües per descriure els elements de la realitat: les persones del verb i les marques de respecte, els gèneres i els sexes, els parentius, els indicadors de temps i de lloc, el passat, el present i el futur, les diferents maneres de comptar. Fins i tot hi ha uns apartats d’onomàstica i toponímia que tenen tant d’antropologia com de lingüística. He trobat tota aquesta informació apassionant i m’ha obert els ulls sobre qüestions de la pròpia llengua en les que mai no hi havia pensat; com, per exemple, quan parlem de «nosaltres», no queda clar si incloem a l’interlocutor o no (hi ha llengües que ho distingeixen).

Breu, amè, informatiu i estimulant, «Els colors de la neu» és una recomanació segura contra el cofoisme lingüístic. 

Tot passa per algun motiu

El 1999 amb el seu tercer llargmetratge «The Sixth Sense» («El sisè sentit») el virtualment desconegut M. Night Shyamalan va posar-se tothom a la butxaca. Es tractava d’un conte atmosfèric i inquietant amb un sorprenent gir final, que obligava a reconsiderar tot el que acabaves de veure (i que convidava tàcitament a un nou visionat amb la mala intenció de trobar-l’hi les costures). L’any següent el director i guionista va repetir l’èxit, especialment de crítica, amb «Unbreakable» («El protegit»), una interessant variació naturalista sobre el tema del súper-heroi i el seu antagonista. El guió tornava a contenir una demolidora revelació final, que posava en solfa tot el contingut de la pel·lícula, de manera que Shyamalan, només amb dos títols es va convertir en el rei del «plot twist».

Amb «Signs» («Senyals») de 2002, el director va tornar a arrasar en taquilla, comptant a més amb el vistiplau de la crítica, tot i que per a mi significà un important descens en el nivell de qualitat. De fet, compto aquesta obra com una de les més irritants i ridícules que mai he vist. Enteneu-me, les bones maneres de M. Night Shyamalan poden fer molt per amagar les seves mancances; l’home és un alumne notori de Steven Spielberg i té ben apresa la lliçó que no hi ha millor manera de mantenir el suspens i suggerir l’horror que evitar al màxim les imatges explícites. Sol treballar amb actors coneguts i competents, un músic capaç de crear atmosferes inquietants com Thomas Newton-Howard i uns directors de fotografia —Christopher Doyle, Roger Deakins, Tak Fujimoto— de primera categoria. Però el seu taló d’Aquil·les rau en entestar-se a escriure guions originals sense que ningú hi exerceixi un control, com demostra «Signs» a qualsevol que vagi més enllà de la seva peripècia superficial.

Atenció, a partir d’aquí trobareu espòilers a dojo sobre «Signs». 

En el seu nivell més superficial la pel·lícula tracta d’una invasió extraterrestre que afecta tot el planeta —una cosa espantosa amb víctimes pertot arreu— però se centra en la família Hess que viu en una granja isolada enmig dels camps. Els Hess passen la nit del lloro, lluitant per la seva supervivència i quan es fa de dia senten a la radio que els invasors estan marxant per on han vingut, foragitats d’una manera molt senzilla que és a l’abast de tothom. És normal que l’emissora no especifiqui el mètode per fer-los fora, ja que els oients —entretinguts en un combat a vida o mort— s’estimaran més descobrir-ho ells mateixos, sense que els donin pistes. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

En resum, resulta (com descobriran aviat els Hess) que els invasors són vulnerables a l’aigua i res no els fa tanta por com que els esquitxin. No sembla gaire bona idea que els aliens hagin travessat qui sap la quantitat de galàxies per venir a parar a un planeta on l’aigua és tan abundant; de fet és una solemne estupidesa, indigna d’una raça capaç de tals proeses tecnològiques. 

A «Mars Attacks!» el taló d’Aquil·les dels marcians era la cançó «Indian Love Call» de l’opereta «Rose-Marie», que també és ridícul, però el film de Tim Burton era una descomunal bretolada, mentre que el de Shyamalan cal que ens el prenguem molt seriosament. I és que en el centre de «Signs» hi ha una crisi religiosa, la del pastor episcopalià Graham Hess (Mel Gibson) que, ran d’un accident de trànsit, ha quedat vidu, del que n’ha resultat la pèrdua de la seva fe. Que la gent perdi la fe quan venen mal dades no és cap novetat, especialment a les obres de ficció; però trobo que és indici d’unes creences religioses d’una inconsistència i un egoisme propis del que té una visió del món on tot està al seu servei. Si jo fos déu, m’emprenyaria molt de tenir seguidors com aquestos, que et consideren com si fossis poc més que una assegurança contra incendis, i encara més si es tractés d’algú que exerceix de propagador de la paraula divina. Vaja, jo el fulminava de pet i sense contemplacions. Amb això vull dir que el protagonista de «Signs» no em provoca ni gota de simpatia.

Un petit incís. M. Night Shyamalan té, com Alfred Hitchcock, el costum d’aparèixer a tots els seus films; però, on el britànic hi sol figurar de forma exclusivament anecdòtica, l’americà es reserva un paper habitualment petit però d’enorme significació. Aquí és l’automobilista responsable de la mort de la dona del pastor i, per tant, de la seva crisi de fe. Al volant del seu cotxe actua literalment com a instrument diví o «deus ex machina» que desencadena tota la trama. No em digueu que no és per estimar-lo per la falta de pretensions. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

No patiu, al final de la pel·lícula Mel Gibson recupera la fe, quan s’adona que tot l’univers (o sigui la providència divina) conspira per salvar la seva família. Perquè és una conjunció de circumstàncies miraculoses la que contribueix a vèncer els alienígenes. Perquè la dona moribunda va donar-li la solució amb les seves últimes paraules. Perquè el germà del pastor havia sigut una estrella del beisbol i és capaç de fer servir el bat de forma contundent. Perquè el fill és asmàtic i se li tanquen els pulmons, quan l’extraterrestre li inocula el verí. I perquè la filla va dient que l’aigua de l’aixeta no té bon gust i va deixant gots plens per tota la casa (no hi ha ningú que endreci?), que esdevindran un arsenal conta l’invasor. En resum, déu ha muntat el seu complicat teatret particular amb la intenció de fer tornar el pastor Hess al ramat. Que de passada s’hagi carregat part de la humanitat, ho computarem com mers danys col·laterals.

Filmoteca forçosa (37)

Master and Commander (Peter Weir, USA 2003 (Disney Star))

Espectacular adaptació de les novel·les de Patrick O’Brian sobre batalles navals durant les guerres napoleòniques. Vibrant, fidel al gènere i molt bella visualment: un tipus de pel·lícules de les que ja no se’n fan. (9)

Unbreakable (M. Night Shyamalan, USA 2000 (Disney Star))

Curiosa aproximació «realista» al gènere súper-heroic. Shyamalan, que sovint voreja el ridícul, aquí se’n salva per un ampli marge. Comença a mostrar la seva tendència a la hidrofília/hidrofòbia. (7)

Garden State (Zach Braff, USA 2004 (Disney Star))

Pel·lícula «indie» tan típica que sembla feta amb plantilla: protagonista depressiu, noia neuròtica però graciosa, personatges excèntrics i gran selecció de temes musicals. (6) 

Running on Empty/En algún lugar de ninguna parte (Sidney Lumet, USA 1988 (Filmin))

Peça mig oblidada del gran Lumet: una família que es debat entre el pes dels ideals de joventut i el futur dels fills. Bon treball de River Phoenix. (8)

Spy Hard (Rick Friedberg, USA 1996 (Disney Star))

Abominable paròdia dels films de James Bond. El nadir de la filmografia de Leslie Nielsen (que ja és dir). (2)

Shadow of a Doubt/L’ombra del dubte (Alfred Hitchcock, USA 1943 (Filmin))

Sigui o no la favorita del seu director, conté indiscutiblement l’essència del seu cinema amb una combinació única de suspens i humor. Inoblidable confrontació de Joseph Cotten i Theresa Wright. (9)

Pioners

El «minari» és una planta de l’est asiàtic que creix a les ribes dels rius i es fa servir com amanida, especialment a la cuina coreana. «Minari» és també el títol de la pel·lícula que va guanyar el premi del jurat al millor drama i el premi del públic al millor drama del festival de Sundance de 2020. Si el film va agradar tant, crec que es deu a que explica una història arquetípicament americana de colons que malden per establir-se en terres verges: la mateixa èpica de tants i tants «westerns», però traslladada a l’època contemporània.

Basada en els records del seu director Lee Isaac Chung, narra com en l’època del president Reagan una família d’immigrants coreans formada per pare, mare, nen i nena, es traslladen des de Califòrnia fins a una zona rural d’Arkansas. Allà, es guanyen la vida sexant pollets, mentre intenten tirar endavant una explotació agrícola dedicada al cultiu d’hortalisses típiques de la cuina coreana. Davant de la dificultat per atendre els nens petits (que no sembla que estiguin escolaritzats), recluten l’ajuda de la mare d’ella, una dona aficionada al joc, renegaire i bastant inútil en qüestions domèstiques.

Amb aquests cinc personatges i les seves circumstàncies juga «Minari» les seves cartes, que no es pot dir que siguin gaire dramàtiques. Algun entrebanc domèstic, uns dies de sequera i para de comptar… Només cap al final del film s’esdevenen un parell de fets que superen de llarg la rutina, només per tal que la trama no acabi mostrant un encefalograma excessivament pla. Si el que s’explica no és gaire excitant, ni gaire original, no es pot negar que sona molt viscut, gràcies a la concreció dels detalls. La relació entre l’àvia i el net (clarament el transsumpte del director) ofereix algunes escenes gracioses sense necessitat que el nen faci monades de cara a la galeria.

Amb la seva collita de guardons haguts i per haver, havíem esperat més de «Minari». El cert és que resulta simpàtica i es deixa veure la mar de bé, però no deixa cap interès per revisitar-la.  

El revers de la trama

L’editorial independent escocesa Canongate Books va iniciar l’any 2005 una col·lecció de novel·les breus en les quals coneguts escriptors oferien la seva visió personal sobre alguns mites antics de diverses cultures. La sèrie, en la qual han col·laborat al llarg del temps gent tan important com Jeanette Winterson, David Grossman, Ali Smith, Philip Pullman, Olga Tokarczuk o A. S. Byatt, va ser inaugurada entre d’altres per «The Penelopiad» de Margaret Atwood, una reinterpretació de la figura clàssica de Penèlope.

Penèlope, tal com la coneixem per «L’Odissea», és la imatge de la fidelitat conjugal. Mentre el seu marit Odisseu se’n va a la guerra i torna —fent més d’una marrada en el camí de retorn—, han passat vint anys, durant els quals l’esposa de l’heroi ha administrat la casa i criat el fill Telèmac, però també ha hagut de resistir l’assetjament dels pretendents que volen ocupar el tron d’Ítaca per via matrimonial. Penèlope demostra ser tan enginyosa com el seu marit, quan idea l’estratagema de la mortalla que teixeix i desteixeix periòdicament per postergar la resposta que els pretendents esperen. Odisseu retorna d’incògnit i es carrega la munió d’aspirants indesitjables, després ordena a Telèmac que pengi les dotze criades que havien fornicat amb els pretendents i només un cop acabada aquesta massacre es dóna a conèixer a la seva esposa.

Atwood, com seria d’esperar, troba que els motius de Penèlope —sempre mediatitzats per la intervenció del marit o del fill— no acaben d’estar clars, i sent també un particular neguit per la dotzena de serventes sacrificades. Decideix per tant tornar a explicar la història des del punt de vista de la reina d’Ítaca amb intervencions puntuals de les donzelles mortes; de fet la traducció castellana que va editar Salamandra es titulava «Penélope y las doce criadas». En la ficció d’aquesta novel·la Penèlope, morta fa segles i estadant a la passadora ultratomba dels grecs, ens parla des del present per refer una biografia que, com la de tantes dones de la història, va estar supeditada a les decisions dels homes. Sobrevisqué a un intent d’infanticidi per part del seu pare, patí el menyspreu dels joves enamorats, que preferiren la seva bella cosina Helena, i van casar-la als quinze anys sense gaire entusiasme. Va acabar lluny de casa, sotmesa ara a l’autoritat del marit, els sogres i fins i tot la dida del seu home.

Atwood dibuixa una dona que no se sent gaire atractiva (les impertinències de la bella Helena són difícils d’oblidar) i que es troba utilitzada com a moneda de canvi, però que és prou llesta per sobreposar-se a les dificultats i és capaç també de posar en solfa moltes de les idees adquirides. En el llibre predomina un humor irònic que es burla per igual dels deus, dels homes i de totes les figures d’autoritat en general. De tant en tant s’intercalen les intervencions de les serventes sacrificades que, més que com a  cor de tragèdia, actuen com a coristes de revista interpretant cuplets, cançons marineres i altre repertori frívol.

Tret d’un capítol en el que Atwood va intentar fer antropologia de saló amb la figura de les serventes (i que Mary Beard va considerar una collonada), «The Penelopiad» és brillant, lleugera i força divertida. No és una obra major de l’autora, però és molt llegidora, i no requereix coneixements previs sobre «L’Odissea». 

Filmoteca forçosa (36)

The Royal Tenenbaums (Wes Anderson, USA 2001 (Disney Star))

Primera destil·lació perfecta de l’estil Anderson: estètica obsessiva, excessos literaris i referències de nen repel·lent. Pot ser virulentament irritant, però a mi no m’ho sembla. (8) 

Anastasia (Don Bluth, USA 1997 (Disney+))

Just quan Disney començava a posar en solfa les seves princeses, la Fox decideix ressuscitar la llegenda d’Anastàsia, combinació ideal d’Història Contemporània i conte de fades. Per descomptat passa de puntetes sobre l’infaust destí de la família imperial, però converteix Rasputín en un cadàver en contínua descomposició. Bones interpretacions i acceptable animació al servei d’uns quants tòpics. (6)

Cedar Rapids (Miguel Arteta, USA 2011 (Disney Star))

Comèdia sobre una convenció de venedors d’assegurances. La protagonitza Ed Helms, un actor que m’irrita particularment. Tan divertit com sona.  (5)

Grosse Pointe Blank (George Armitage, USA 1997 (Disney Star))

Insòlita comèdia negra sobre un assassí a sou que assisteix a una reunió d’antics alumnes de l’institut. Títol molt ben considerat i amb un gran treball de John Cusack, però no m’ha fet gaire gràcia. (6)

The Booksellers (D. W. Young, USA 2019 (Verdi Park))

Agradable documental sobre llibreries de llibres antics i rars a Nova York. És suficient una mica d’afició a la lectura per passar una bona estona veient-lo. (7)

To Catch a Thief (Alfred Hitchcock, USA 1955 (Amazon))

Lleuger i embriagador com una copa de xampany: un regal pels ulls. Hitchcock filma unes «Les joies de la Castafiore» «avant la lettre». (7)

Turista i sedentari

El juny de 1844 Charles Dickens emprèn un viatge al continent acompanyat de la seva família. Encara que només té trenta-dos anys, ha escrit ja sis novel·les molt ben rebudes pel públic, entre elles els èxits colossals de «Pickwick» i «Oliver Twist», als quals cal afegir el «hit» recent de «Cançó de Nadal»; a més dos anys enrere ha fet una gira triomfal pels Estats Units. Entretant ha tingut temps de carregar la seva esposa Catherine amb cinc fills (cinc més arribarien més endavant), de manera que tant la seva vida familiar com la vida professional sembla funcionar a ple rendiment.

El voluminós seguici —en aquella època calia viatjar assistit per mainaderes, donzelles, camàlics i un imprescindible guia encarregat d’interactuar amb els nadius— passà per París, resseguí el Roine fins a Marsella i s’instal·là durant prop d’un any a Gènova; primer a l’atrotinada Villa Bagnerello, propietat d’un carnisser, després a un «palazzo» molt més acceptable. D’entrada, la decrepitud de l’arquitectura urbana, les incomoditats domèstiques i la desorganització general tan pròpia de la península itàlica van desconcertar el jove escriptor. Però no va haver de passar gaire temps per acabar sent seduït per la lluminositat de l’aire i la vivaç cordialitat dels genovesos.

La vista, com he dit, és encisadora; però de dia has de tenir les persianes de gelosia ben tancades, o el sol et faria parar boig; i quan el sol baixa has de tancar les finestres, o bé els mosquits t’induiran a suïcidar-te. Per tant, en aquesta època de l’any, des de dins de casa no veus gaire res de la perspectiva. Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera fins a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, tirat per una miríada de puces feineres treballant en equip. Les rates són mantingudes a una confortable distància per una munió de gats magres, que vaguen pel jardí amb aquesta finalitat. Dels llangardaixos, és clar, ningú no en fa cas; juguen al sol, i no mosseguen. Els petits escorpins són una mera curiositat. Els escarabats surten més tard, i encara no han aparegut. Les granotes són un batalló. N’hi ha un vedat en els terrenys de la vil·la del costat; i al vespre, creuríeu que una gran quantitat de dones amb esclops van amunt i avall, sense cessar ni un instant, per un paviment de pedra molla. Aquest és exactament el soroll que fan.

En allunyar-se de Londres, imaginem que el propòsit de Dickens era el d’escapar de les servituds de la celebritat per poder treballar tranquil en nous projectes literaris. Al mateix temps, confiaria que el canvi d’escenari li podia servir per inspirar nous temes i arguments. De fet, aquells mesos a Gènova no foren completament sedentaris, i els aprofità per visitar algunes de les etapes preceptives del que s’anomenava el Grand Tour, la volta turístico-cultural que un cop a la vida havien d’emprendre totes les famílies de possibles per indrets selectes del continent europeu. I, com que era un grafòman compulsiu, que no feia una passa sense escriure’n al respecte, de l’experiència en va fer un llibre que es digué «Pictures from Italy» (1846), de la traducció recent del qual [«Postals d’Itàlia», L’Avenç, setembre de 2020, traducció de Josep M. Muñoz Lloret] és del que ara estic escrivint. 

Ja us avançaré que no es pot considerar Dickens un clàssic de la literatura de viatges i, encara que l’humor amara tots els seus textos, tampoc no arriba als cims d’hilaritat d’un Twain. Ell mateix al capítol preliminar ja ens adverteix que dedicarà molt poc temps a la descripció de monuments, ja que per això ja hi ha guies publicades que ho fan molt millor que ell; i, per tant, el nombre de pàgines que dedica a alguns dels destins turístics més famosos del món, és sorprenentment minvat. El seu pas per Florència el resol en tres planes i la visita a Venècia és una fantasmagòrica visió de boira i aigua. Per contra, on l’autor es rescabala (com a bon humanista) és en la pintura al detall de l’activitat humana, omnipresent i inabastable en els carrers i els patis, els teatres i els mercats. Amb Dickens assistim a l’òpera i a una execució, a una processó de Setmana Santa i al carnaval, a una desfilada militar i al sorteig de la loteria napolitana. Però finalment ha de frenar el seu entusiasme, quan s’adona que el pintoresquisme que l’encisa al Sud no queda tan lluny de la misèria que deplora a la seva ciutat natal.

Tot això, i tota mena d’agitació i de vida al carrer, i menjar macarrons al vespre, i vendre flors tot el dia, i pidolar i robar arreu i a totes hores, ho veus a la riba resplendent, on les onades de la badia centellegen alegrement. Però, amants i buscadors del pintoresc, no perdem massa deliberadament de vista la miserable depravació, degradació i misèria amb què aquesta alegre vida napolitana està inseparablement associada! No està bé trobar Saint Giles’s tan repulsiu, i la Porta Capuana tan atractiva. Un parell de cames nues i un mocador vermell espellifat, no fan pas tota la diferència entre el que és interessant i el que és groller i odiós? En pintar i poetitzar per sempre, si voleu, les belleses d’aquest tros de terra tan bonic i encisador, intentem, com el nostre deure, d’associar un nou pintoresc a un vague reconeixement del destí i les capacitats humanes; més prometedors, crec, entre el glaç i la neu del Pol Nord, que al sol i esplendor de Nàpols.

Al primer capítol Dickens declara la seva intenció de no ofendre els qui professen la fe catòlica romana (al cap i a la fi els catòlics només feia quatre anys que tornaven a estar autoritzats a Anglaterra), però com a bon britànic no pot evitar expressar la seva perplexitat, horror o indiferència davant de les processons, les relíquies, els oficis religiosos i els exvots que troba a qualsevol ciutat italiana. Ni tan sols la basílica de Sant Pere l’impressiona i cada cop que va a missa el que més l’interessa són els gossos que hi troba. Diria que, de vegades, disfressa d’opinions estètiques la seva militància antipapista, tot i que en general no és el novel·lista el millor àrbitre en qüestions que toquen a les arts visuals. Encara així, és molt graciós quan descobreix als carrers de Roma, en carn i ossos, els models d’incomptables quadres acadèmics:

Hi ha un senyor vell, amb els cabells llargs i blancs i una barba immensa, que, pel que sé, ha passat per mig catàleg de la Royal Academy. És el model venerable o patriarcal. Porta una vara llarga; i cada nus i giragonsa d’aquella vara els he vist, fidelment reproduïts, innombrables vegades. Hi ha un altre home amb una capa blava, que sempre fingeix estar adormit al sol (quan en fa), i que, no cal que ho digui, està sempre completament despert, i ben atent a la disposició de les seves cames. És el model «dolce far’ niente».

Com a fan de Dickens, aquestes «Postals d’Itàlia» són una visita quasi obligada; però crec que ofereixen diversió freqüent i un doll d’informació sobre com discorria el turisme dels nostres rebesavis a qualsevol lector casual. Us deixo, per acabar, amb un divertit fragment de la pujada nocturna al Vesubi.

L’única llum és la que reflecteix la neu, fonda, dura i blanca, que cobreix el con. Ara fa un fred intens, i l’aire és tallant. Els trenta-un no han portat torxes, sabent que la lluna s’alçarà abans que no arribem al cim. Dues lliteres estan destinades a les dues senyores; la tercera, a un senyor més aviat gras de Nàpols, l’hospitalitat i amabilitat del qual l’han afegit a l’expedició i l’han determinat a ajudar a fer els honors a la muntanya. El senyor més aviat gras és portat per quinze homes; cada una de les senyores, per mitja dotzena. Els que caminem, traiem tot el partit possible dels gaiatos; i d’aquesta manera tot el grup comença a pujar treballosament per la neu —com si estiguessin ascendint al cim d’un tortell de reis antediluvià.

(…) Però la visió de les lliteres a dalt, inclinant-se amunt i avall, i saltant d’un costat a l’altre, mentre els portadors rellisquen i cauen contínuament, distreu la nostra atenció; més especialment quan l’entera llargada del senyor més aviat gras se’ns presenta, en aquell moment, de forma alarmant, en escorç, amb el cap cap avall. 

Sexe públic, vida privada

«Adult Material», la minisèrie britànica de Channel 4 que es pot veure a Filmin —4 episodis de 45 minuts, escrita per Lucy Kirkwood i dirigida per Dawn Shadford— intenta assolir la difícil fita de fer un retrat lliure de prejudicis de la indústria del porno. Se centra en la figura de Hayley Burrows (Hayley Squires), una mare de família amb tres criatures que es guanya la vida gràcies al seu «alter ego» de Jolene Dollar, actriu porno de llarg recorregut.

Lluny de jugar al vodevil de les dues vides compartimentades, Hayley intenta conciliar sense amagar-se els problemes quotidians (econòmics, conjugals, d’educació dels fills) amb els de la pràctica del sexe comercial (consentiment, violència, drogues, malalties de transmissió sexual). Malgrat una pell dura, adquirida a base d’anys de clatellades, la protagonista ha d’anar entomant nous desafiaments a mesura que els fills es fan grans i el sexe per plaer va perdent la novetat.

El tractament del tema és, si més no, insòlit, amb un to que no defuig el drama, però que intenta no carregar les tintes, amb algun moment fins i tot d’apunt humorístic. Igual com passava amb «I May Destroy You», la indecisió tonal que es deriva d’explorar velles qüestions amb formes noves, sovint posa en perill l’adhesió de l’espectador. Per fortuna Hayley Squires (a qui ja coneixíem de «I, Daniel Blake» de Ken Loach) s’implica a fons en el seu complicat paper i ens la fa sempre cent per cent creïble. Entre moltes altres cares que ens resultaran familiars, podrem entonar un lament sobre els temps passats amb uns envellits Rupert Everett i Phil Daniels (sí, el de «Quadrophenia»).