Músiques pel 2008

Com que no concebo la vida sense música i poques coses em proporcionen tantes satisfaccions, faré aquesta llisteta de discos recomanables per acabar l’any amb bones vibracions.

Progressen adequadament (millors ara que en anys passats):
· REM, Accelerate
· Benjamin Biolay, Thrash ye-ye
· American Music Club, The Golden Age
· Matmos, Supreme Balloon
· Sun Kil Moon, April
· Beck, Modern Guilt
· Byrne & Eno, Everything that happens will happen today

Valors segurs (no fallen):
· Paolo Conte, Psiche
· Lambchop, OH (Ohio)
· Sigur Rós, Með suð i eyrum við spilum endalaust
· Eels, Useless trinkets
· Radiohead, In rainbows
· Marianne Faithfull, Easy come, easy goes
· Omara Portuondo, Gracias

Reapareguts en plena forma:
· B-52’s, Funplex
· Portishead, Three
· Tindersticks, the hungry saw
· Spiritualized, Songs in A&E
· Grace Jones, Hurricane

Nous a casa (on era jo quan van debutar?):
· Syd Barrett (sí, vergonya! Vergonya!)
· Aimee Mann, @#%&*! Smilers
· TV on Radio, Dear Science
· Mogwai, The Hawk is howling
· Joan as a police woman, To survive
· Ania, W spodniach czy w sukience?

Sota sospita permanent:
· Cat Power, Jukebox

Guardó a zombies ben vius:
· Buena Vista Social Club at the Carnegie Hall

Resum del 2008

Avui toca girar la vista enrere i fer un balanç de l’any que s’acaba. La premsa i les cadenes de notícies ja s’han ocupat de presentar el seu catàleg de calamitats diverses, premis institucionals i victòries esportives; en aquest moment l’actualitat internacional no està per tirar coets i les prediccions per l’any vinent són de color ala de mosca. Per tant, per deixar un bon gust de boca, recordaré alguns moments meus (nostres) d’aquests dotze mesos que no han estat recollits al bloc i que s’ho haguessin merescut.

Cinc nits a Venècia al mes d’abril per descobrir que alguns clixés són sortosament certs i que hi ha poques ciutats tan plaents i seductores en el nostre planeta.

Un concert de The B-52’s al Poble Espanyol el mes de juliol. Juro que no havia ballat tant en tota la meva vida, ni havia tingut tanta estona el somriure pintat als llavis.

Una tempesta elèctrica vista des dels finestrals d’una suite excessiva del Bristol Hotel a Varsòvia. Els llamps queien darrera del monstruós Palau de les Arts i les Ciències. I nosaltres a les fosques...

La primera vegada que veia Pina Bausch. Al Liceu. Una part d’alienació mecànica i repetitiva, una part de brutalitat rítmica. El cor glaçat per partida doble.

Qualsevol terrat a Marrakech, amb l’Atlas nevat, les cigonyes, les parabòliques i els sostres desendreçats, una cervesa i la felicitat de ser ben lluny...

Tot passarà avui

Feia temps que l’esperava amb candeletes i sospito que el fet de ser editat per un petit segell és el que n’ha retardat la distribució, però per fi ja tenim aquí “Everything that happens will happen today”, l’últim treball conjunt de David Byrne i Brian Eno.

Aquest duet fantàstic, junts o per separat, són responsables d’alguns dels discos més innovadors i excitants dels últims trenta anys, i que es decideixin a col·laborar de nou després del quart de segle passat des del clarivident “My life in the bush of ghosts” ja hauria de ser una bona notícia.

Segons expliquen tots dos al text del disc, l’inici del projecte prové d’una sèrie de cançons que tenia Brian Eno al rebost i a les quals li feia mandra posar lletra. Byrne va endur-se un enregistrament de les melodies i aviat els hi va trobar un tret comú, que va qualificar d’electro-gospel. La denominació sembla tan arbitrària com qualsevol altra, però el que importa és que Byrne s’hi va posar a la feina.

D’aquesta manera les tasques quedaren repartides de forma que Eno s’ocuparia de tota la part musical, mentre que Byrne es dedicaria als textos i a cantar-los. Aquesta combinació inusual en aquest parell ha donat com a fruit una obra completament original, que sense desdir-se de les respectives obres anteriors, apunta en una nova direcció.

És un goig tornar a sentir l’Eno més pop; com havíem trobat a faltar la seva vessant més juganera i enganyosament ingènua des del “Wrong way up” amb John Cale! Byrne, pel seu costat, ha escrit uns textos que traspuen optimisme epifànic, sense perdre del tot la seva visió de les rareses quotidianes, i els canta amb entusiasme encomanadís. El disc és una joia, incloent-hi les il·lustracions de Stephan Walter, la darrera alegria musical d’aquest any.

Pescadas

Foto Genaro de Jesús

Per Joan Brossa, en record de Quiriquibú.

Insomni

Després de dotze dies de vacances, contemplo amb aprensió anar a treballar avui, d'aquí a poques hores. Per tant, no puc dormir. M'entretinc amb un joc online que ja fa temps que em ronda pel cap. Crec que li regalaré a Josep per Reis, en la seva versió tangible. Espero que li agradi. Si no, sempre el podré consolar amb algun altre regal. Amb molt de carinyo, potser.

Un continent d'arrop

Emergim del cinema aclaparats després de contemplar els 165 minuts de l’Australia de Baz Luhrman. La història de la damisel·la i l’home rude condemnats a entendre’s enmig d’un entorn hostil ens l’han explicada millor moltes vegades abans, però mai ho havien fet amb tanta prolixitat. Baz Luhrman no és home de mitges tintes i, si cal excedir-se, ho fa sense cap sentit del pudor (i potser aquesta és la seva virtut principal); ara, tot té un límit, i en aquestes dates ja anem una mica empatxats.

La pel·lícula més cara de la cinematografia australiana uneix a dues de les seves estrelles més rutilants: la Reina de les Neus Nicole Kidman i l’home més calent del planeta, Hugh Jackman, i els embolcalla de paisatges esplèndids, plans emfàtics, coloraines irreals i molta, molta música. Els ingredients, presos un a un (el dolent d’una peça, el rescat en l’últim minut, el borratxo de bon cor...) ja eren vells a l’època de Griffith, i podrien resultar simpàtics si no hi hagués al darrera aquesta voluntat de guanyar per golejada. L’única concessió als temps que corren és la inclusió d’una trama mig paral·lela amb aborígens que, no sé ben bé perquè m’ha fet pensar en El Rei Lleó.

Si més no, l’experiència m’ha confirmat el que ja sospitava a Moulin Rouge!, que la Kidman sobreactua (en el mal sentit) a les escenes de comèdia. De Luhrman em quedo amb la més modesta i encantadora Strictly Ballroom i, d’aquest film, on abunda la impostació caramelitzada, conservaré l’únic moment d’emoció veritable i duradora: el tors ensabonat de Jackman sota la nit australiana.

Les bruixes es pentinen

A Vilanova amb Cristina, Josep i Mercè. Un xiringuito davant del mar rúfol. Pluja i sol. Calçots arrebossats, rossejat de fideus amb rap i gambes. Bona companyia, bona conversa, bon tec i una vista que fa de bon mirar darrera d'uns vidres. Felicitats de desembre.

Els mals que ha fet l’ecologia

Ningú amb dos dits de front discutirà que el planeta on habitem temporalment necessita que se’l protegeixi. Hi ha un munt de fets objectius que haurien d’alçar totes les alarmes: des de la creixent desertització, producte de les desforestacions massives i d’una mala administració dels recursos aqüífers, fins a la contaminació de l’atmosfera i les aigües, passant per la fusió dels gels polars o la desaparició documentada d’espècies de tot tipus. Es podrà discutir la velocitat a la que es va deteriorant el nostre ecosistema (pels que aspiren a anar tirant de la rifeta, les preocupacions sempre es poden postergar per a les generacions posteriors), però que el deteriorament és visible és un fet. Per tant és clar que no em vull carregar l’ecologia “per se”, ja que la considero legítima i necessària. Però com deia Shakespeare, “Too much of a good thing, can make you harm”. I si no ho va dir, ho hauria d’haver dit.

I és que l’ecologia i tota la seva motxilla de termes relacionats han esdevingut una moneda d’ús tan freqüent, que corren el perill de banalitzar-se fins a perdre’n tot el sentit. No és només que actualment, tant si plou com si fa sol, s’apel·la inevitablement al “canvi climàtic”, igual que a l’edat mitjana es citava a Sant Pere, a Santa Bàrbara o al Pare Etern com a motors de la meteorologia; sinó que ara no hi ha empresa, gran o petita, que no es vanti d’un pulcre historial en la protecció del planeta. Caixes i bancs, centrals lleteres o nuclears, clubs numismàtics, grans magatzems, asseguradores, fabricants d’electrodomèstics i agències de models s’omplen la boca per igual amb paraules com “sostenibilitat”, “reciclatge”, “estalvi energètic”, “biodegradable” i tota la resta, vinguin o no a to. En la majoria dels casos es tracta més aviat d’una política d’aparador d’aplicacions reals bastant dubtoses.

A Barcelona un exemple recent, del que potser ja se n’ha parlat massa, són aquests arbres de Nadal a pedals (tant lletjos com sostenibles) que, segons càlculs benèvols, els contribuents haurem de suportar 300 Nadals successius per amortitzar-ne la despesa.

Foto Francisco Bartolomé
Un altre mal menor, però francament desagradable, és la intervenció d’aquest guru insospitat que ha esdevingut José María Aznar qui, fidel a la tradició dels tertulians que prefereixen morir abans que callar, ja s’ha despatxat a gust sobre les emissions de CO2 com el veritable expert que somia que és.

Però una vegada més (i això que m’havia proposat una treva vaticana de Nadal) qui ha posat a prova la meva paciència ha estat Benet XVI, quan ha invocat l’ecologia i la destrucció de l’Amazònia per atacar de nou els matrimonis homosexuals. Crec que el diumenge hi ha a Madrid una manifestació de famílies de les de debò, una espècie en vies d’extinció que mereix tota mena de polítiques de protecció. Proposo que les portin totes a Doñana i que allà es reprodueixin de forma vigilada, però que vagin amb compte amb els seus cadells, perquè els visitants (no sé perquè) tenen tendència a atropellar-los.

Sobres

Diada de Sant Esteve, digestió de pitó, tot recuperant-me de la ressaca i d’haver fet un any més. Cau una pluja freda i erràtica que convida a tancar-se a casa. Aprofitem les restes de l’escudella i la carn d’olla, fem l’autòpsia de la festa d’anit i, quan la cosa no dóna més de si, arraulits al sofà mirem “Gosford Park”, que sembla que s’hi escau.

Bon Nadal fractal!

Compota de Nadal

Els que em coneixen saben que sóc una nul·litat a la cuina. L’única vegada a l’any que se’m permet posar-me darrera dels fogons és en aquestes dates per preparar la tradicional compota de Nadal, que crec que és molt típica del País Basc. La recepta és improvisada a partir de l’observació de la que feia la meva mare i té l’avantatge que sol quedar bona encara que es variïn lleugerament les proporcions.

Ingredients:
· 2 quilos de pomes, millor si són àcides (idealment reinetes)
· 1 ampolla de vi negre, no cal que sigui un gran reserva, però tampoc un cerca-raons (peleón)
· ½ quilo de sucre
· 200 grams de figues seques (millor escuades)
· 200 grams de prunes seques (millor sense pinyol)
· 200 grans d’orellanes de préssec i/o albercoc
· 70 grams de pinyons
· 1 pell de llimona
· 1 branca de canyella

Es pelen les pomes, se’ls hi treu el cor i es tallen en vuit parts. Es posen en una olla grossa i es reguen amb el vi. S’hi afegeix la resta d’ingredients i es posa al foc. Quan el vi comença a bullir, s’abaixa la flama i es deixa fent xup-xup fins que les pomes estan ben cuites i el líquid gairebé s’ha evaporat.Es deixa refredar a temperatura ambient. Millor esperar almenys un dia per consumir-la, està molt millor. Combinada amb gelat de llet merengada (o vainilla) queda fenomenal. Es conserva bé fora de la nevera durant totes les festes.

Contingència

Això vol dir, en paraules planeres, el que pot succeir o no.

Pel que es veu, en gran part, els meus lectors utilitzen l'ordinador del treball per estar en contacte amb mi i els meus escrits (durant les vacances de Nadal es nota que disminueix el tràfic). O sigui que encara som a mercè d'allò que és contingent. Dos dels meus germans, no diré noms, aprofiten l'ADSL del veí per connectar-se a la xarxa, de manera que no estan en línia sempre que volen. O sigui que una vegada més som a mercè d'allò que és contingent.

Encara en aquest racó de món, pressumptament civilitzat, tot és picaresca.

Gairebé un conte de Nadal

Solia ser client de Caprabo, perquè era el supermercat que em quedava més a prop de casa. Últimament vaig a un altre supermercat, no gaire més lluny, on hi ha el triple d’oferta i els passadissos tenen una amplada raonable.
Sí, ja sé que aquesta no és la millor manera de començar un conte de Nadal, però és que aquest només ho és a mitges.

Avui he rebut una carta molt bonica, en paper ratllat, amb decoració de branques, cors i una tipografia diguem-ne artística, que deia:

“Com diu el conegut eslògan d’una marca de torrons: torna a casa per Nadal. Perquè abans Caprabo era com casa teva. Venies molt sovint. Ho recordes?

Però de sobte, un dia vas deixar de venir. I la veritat: tot aquest temps sense tu no ha estat el mateix. Perquè tu eres el centre d’atenció per allà on passaves: al passadís dels lactis, a la fruiteria, a la secció de frescos... i gaudies de tots els avantatges que, especialment, preparava per a tu. Per això ara, que s’apropen aquestes dates tan entranyables en les quals les persones ens reunim, m’encantaria tornar a veure’t...

Perquè sàpigues que durant tot aquest temps no he deixat de pensar en tu, t’envio una cosa que sé que et pot agradar...”

I el que m’envien són diversos cupons de descompte per 5 i 2,5 euros.

Bé, cal reconèixer que el text té la seva gràcia (encara, que no m’acabo de fer a la idea de ser el centre d’atenció de la secció de frescos). D’això se’n diu fidelització, és a dir tenir agafadets els clients amb esquers més o menys il·lusoris; i en el seu gènere és un dels més sofisticats que he vist. Tanmateix, com no em pregunten perquè he deixat de correspondre a tant d’afecte, i ni tan sols s’interessen per la possibilitat que hagi emmalaltit, emigrat o mort, sospito que el seu amor no és del tot sincer. Per tant, trauré profit dels cupons, si s’escau, i continuaré amb el meu nou supermercat. A veure si em toca la panera.

Avui sóc ric!

Niños de San Indefenso (segons Crakòvia)
Avui sóc ric, no tinc memòria;
només les claus del quarto de les rates.
Cal traginar manuals d'història,
llibres de cuina i la guia telefònica;
si vols trobar companyia.

He fabricat forats de regadora
i els he venut a preu de Gran Casino.
Ja la misèria no em controla;
balances, peses, propietats que ningú no compra;
perquè ser ric és ser pobre.

Avui sóc ric, no tinc fronteres per creuar;
estimulant "la Caixa" s'ofereix i l'interès més alt,
són records moderns d'un capital antic,
els vull invertir misteriosament;
sense pressa, poc a poc van creixent.

Sóc un robot de moltes sumes,
no em cal un ral. Tanta riquesa em crema.
Sé comptabilitzar fortunes,
fer caritat als meus amics multimilionaris
i freqüentar el Club Nàutic.

Col·leccionar idees paral·leles.
Signar talons del Banc de l'Esperança;
cada dijous faig la quiniela;
el Club de Golf-us de la vida em reclama,
fa massa temps que no pago.

Avui sóc ric,
demà no ho sé.
Visquin el pobres de l'auxili diví.

Avui sóc ric, demà no ho sé!
Avui sóc moooooolt ric!
Visquin el pobres de l'auxili diví.

Jaume Sisa

Realitat, ficció i “The Changeling”

Sense ser un dels meus directors favorits, Clint Eastwood sempre garanteix històries sòlides i una narració exempta de manierismes irritants, per això se'l deu considerar un dels últims clàssics. "The Changeling", el seu darrer film, ha estat traduït com "El intercambio", encara que el títol original indica molt precisament el canvi d'un infant per un altre (un accident que deu sovintejar a les cultures anglòfones, pel que sembla). I d'això va la història, d'una mare a qui li desapareix el fill i al qual la policia de Los Ángeles recupera cinc mesos més tard; l'únic problema és que la mare no el reconeix com a fill seu. I això només és el principi de la trama.

Quan una pel·lícula comença amb un rètol que diu "basat en fets reals", començo a indisposar-me, perquè la realitat sol explicar bones històries, però sovint mancades de qualsevol malícia narrativa. En aquest cas, val a dir que la peripècia paga la pena, i que els dos primers actes de la funció estan plens de suspens i de girs inesperats. Però l'afer s'allarga durant dues hores i mitja on hi cap de tot: des d'una "woman picture" (à la Joan Crawford en sofriment perpetu) fins un drama judicial, passant per serial-killers i manicomis de sèrie B. El cas real (el dels arxius, el de la Història) obliga a aquests meandres, però algunes de les parts més previsibles (sobretot les escenes de judicis) podrien haver estat escurçades.

Angelina Jolie, en el paper de la mare, demostra que és molt més que un somni humit gairebé universal. Mai no s'excedeix en la seva intensitat dramàtica i es nota que s'està esforçant per seduir l'Òscar. Llàstima que els seus llavis de foc siguin tan distraients. La resta del repartiment omple l'Univers de bons i dolents unidimensionals, de manera que John Malkovich (especialista en papers amb doble fons) decep una mica com a benefactor d'una peça. Malgrat tot, és d'aquelles pel·lícules que agradarien a la teva mare. I a mi també, una mica. Bastant.

Una vida exemplar

Ahir diumenge vam visitar l'exposició d'Aleksandr Ródtxenko (1891-1956) que s'està mostrant a la Pedrera fins el 5 de gener. Ródtxenko és un d'aquells artistes que no acostumo a tenir molt presents (Kandinsky o fins i tot Malévitx em resulten més familiars), però que, un cop vist l'abast de la seva producció, et fan adonar de la seva importància capital. Al mateix temps la seva vida reflecteix de forma paradigmàtica una part vital de la història del segle XX.

Els seus inicis temptegen amb les avantguardes futuristes i cubistes de principis de segle; però a partir de la Revolució de 1917 comença un camí de depuració que el durà cap a l'abstracció geomètrica, el "lineisme" i el monocromatisme. La seva sèrie "Negre sobre negre", que suposadament s'enfronta al "Blanc sobre blanc" de Malévitx, contemplada ara representa només un camí complementari en direcció a l'abstracció absoluta. El seu important tríptic de quadrats de color pur (groc, vermell i blau) certifiquen un grau zero en la voluntat de representació. Cal recordar que els primers anys de la revolució soviètica afavoriren l'art d'avantguarda i foren terreny adobat per tota mena d'experimentació.

Un cop Ródtxenko s'allibera del problema de la representativitat mira de posar el seu art al servei de la construcció d'una nova societat. Els seus projectes arquitectònics no arriben més enllà de l'esbós; però amb el teatre i el disseny de mobiliari tindrà l'oportunitat d'anar més lluny, especialment amb el disseny del Club Obrer per l'Exposició Universal de 1925. Ródxenko va concebre aquest espai fins a l'últim detall partint de zero, mogut pels ideals de la racionalitat i l'economia.

Però el llegat més durable de Ródtxenko, apart del seu paper cabdal en la història de l'abstracció, el trobem en els seus treballs gràfics i publicitaris, realitzats sovint en col·laboració amb el poeta Maiakovski. La seva utilització de la tipografia com element plàstic i la incorporació del collage i el foto-muntatge han deixat una petja allargada, com es pot comprovar aquí sota.

Paral·lelament, Ródtxenko comença a experimentar amb la fotografia. Les seves imatges es caracteritzen pels punts de vista emfàtics i les composicions en violentes diagonals. S'acaben els anys 20 i l'artista és acusat d'occidentalisme. La Revolució comença a trair els seus objectius utopistes i sacrifica la investigació estètica per un didactisme populista que desembocarà en el pompós "realisme socialista". Ródtxenko i la seva esposa es veuran obligats a dedicar-se al fotoperiodisme i retratar les grans gestes de l'enginyeria soviètica.

Només al final de la seva vida, possiblement fastiguejat per l'art oficial, retorna a una pintura abstracta de formes més toves i càlides, una pintura necessàriament secreta, que possiblement horroritzaria els seus contemporanis, però que per a l'artista és l'única que es pot considerar d'esquerres i que encara té valor per ella mateixa. Una conclusió melangiosa per una de les grans aventures estètiques del segle XX.

Zome

Durant anys desitjava tenir aquest sistema de construcció americà que a Europa es fa difícil de trobar. Finalment l’he aconseguit a través de la mare de les compres en línia (Amazon) i ja sóc un home una mica més feliç.

Zome és a la vegada una joguina i un potent sistema per construir models d’estructures geomètriques, que pot ser utilitzat per matemàtics, enginyers, arquitectes, biòlegs i altres investigadors. També pot ser molt útil com a material didàctic a les escoles.

Els seus elements són molt simples i el seu assemblatge és de fàcil comprensió. La peça fonamental és una boleta blanca, que funciona com a connector, amb 62 forats orientats en sengles direccions de l’espai. Aquests forats són de tres tipus (triangulars, rectangulars i pentagonals) de manera que a cadascun d’ells només es pot inserir un tipus concret de barreta. Les barretes bàsiques venen en tres colors: grogues, de secció triangular; blaves, de secció rectangular; i vermelles, pentagonal.

El sistema ha estat curosament dissenyat partint de conceptes matemàtics com la sèrie de Fibonacci o la proporció àuria, per tal de permetre l’escalabilitat i flexibilitat dels models.
Després de jugar una mica amb els sòlids platònics...

...he intentat el desafiament de construir els 65 tetraedres diferents (llevat de simetries) que permet el joc. En vaig obtenir 63 (després vaig haver de consultar les solucions).

Sembla que en aquest moment el joc està en ple procés de redisseny (nova web, barretes més curtes per obtenir models més compactes, embalatge més amigable, peces més sòlides...) Us en continuaré informant, si em queda alguna estona lliure :-)

El català (i el castellà) que ara es parla (IV)

Aquesta va contra alguns crítics musicals que llegeixen massa premsa en anglès i són capaços de qualificar un ritme o una melodia d’infecciosos, com si això fos una virtut. No, no es refereixen a que el ritme en qüestió té propietats patògenes, el que pretenen dir (mal traduït) és que el ritme és contagiós o encomanadís. Aquests mateixos analfabets funcionals qualsevol dia ens vendran un disc com intoxicant, quan volen dir que és simplement embriagador.

Autopromoció

Un dels meus primers incentius per encetar un blog va ser el d’investigar què mou a la xarxa, si la gent sap realment el que busca, o tot és mera navegació en diagonal. No avançaré les meves erudites conclusions encara, però he observat que utilitzar noms propis (el que, en anglès, es diu “namedropping”), vinguin o no a to, resulta sempre beneficiós. Així que vaig escriure un article sobre el difunt Casavella, tres desconeguts van venir a parar al meu blog. En conseqüència, sospito que si utilitzo a tort i a dret el tag d'aquesta quintaessència de gat vomitat que és Paris Hilton, encara que no parli mai d’ella, puc fer pujar considerablement el nombre dels meus lectors.

Més badoc que mai

Tinc el goig de comunicar-vos que, ran de la gentil invitació del bokabulari, he acceptat participar en l’edició de la seva Base de Badades. O sigui que a partir d’ara no us mortificaré més amb aquesta mena d’acudits: caldrà que els aneu a buscar a la casa mare.

No cal dir que us recomano vivament la visita: paga la pena. I, si hi contribuïu amb alguna definició, la nostra felicitat serà ja indescriptible.

Homenatge

Navegant, com sempre, he trobat això, que de fet és un homenatge a Kiko Veneno, però que demostra com era de brillant Casavella quan s'hi posava.

Tecnologia proustiana

Tant per investigar en aquesta atapeïda xarxa d’Internet i tant poc de temps! Encara no he descobert quines virtuts té el Firefox sobre l’Explorer, que ja m’ofereixen el Chrome (i de l’Opera només en conec el nom). És ben encertat el verb “navegar” per descriure el que la majoria fem a la xarxa, ja que saltem de pantalla en pantalla, tot badant amb el joc de mirallets que més ens crida l’atenció i sense aturar-nos a aprofundir enlloc. Algun dia, quan ja m’hagin crescut esperons, confio estudiar-me algunes d’aquestes planes amb deteniment fins a obtenir-ne tot el seu suc.

De moment, avui he tornat a entrar a Google Earth per tafanejar en la seva ja famosa vista de carrers. No he investigat gaire (he fet el que fa tothom, anar a casa seva), però sembla que Barcelona està retratada de forma bastant completa. Per curiositat m’he acostat al portal de la casa on vaig passar els meus primers set anys. Pel que sembla, ara hi ha una pizzeria i una perruqueria xinesa que, per descomptat no existien als anys 50 (i la façana sembla restaurada de fa poc); però aquesta visió d’un edifici que no veia en anys m’ha fet retornar a aquella època.

Vivíem en un cul de sac, perquè llavors el carrer de Sardenya s’interrompia a la cruïlla amb Ali-bei. Davant teníem uns magatzems de ferralla i al final del carrer uns tallers on adobaven pells. Tot el barri estava impregnat d’aquella pudor animal i picant a la que t’acostumaves aviat. Al costat hi havia el Pont de Marina, al que havies d’accedir per unes escales. El pont estava flanquejat d’un carrer enfonsat (Marina, és clar) on hi havia la farmàcia Sodupe. Carrer amunt hi havia el colmado de l'Eusebio. A Ausias March teníem el forn i una fàbrica de caramels on vam comprar els confits pel naixement d'en Santi. Tot plegat ara em sembla una mica arraconat i deixat de la mà de Déu, un simulacre de l’Eixample d’aquells de “quiero y no puedo”. Però des del balconet teníem precioses vistes de Montjuïc i de l’estació del Nord, que encara devia funcionar com a tal.

O sigui que Google Earth no deu d’estar tan malament.

“Statolatria”? Mai de la vida!

Marieta, la nostra corresponsal a Roma, informa gentilment de les darreres novetats vaticanes. Tota la premsa es fa ressò en titulars de les acusacions de l’Estat Papal que considera que aquí (a Espanya) regna l’adoctrinament laic i l’estatolatria, com si no hi hagués a la mateixa Itàlia problemes més importants a tenir en compte. Que l’església es queixi de la ingerència del govern en qüestions d’educació demostra una barra fora de mida, com si a ells no els agradés ficar cullerada allà on no els demanen!

De totes maneres, com s’acosten dates tan entranyables, us estalviaré una de les meves diatribes contra la religió. Que regni la concòrdia. Només em permeto apuntar, per si algú de la Santa Seu m’està llegint, que no tot està perdut i que al país encara tenim llibertat per fer a casa el que volem, sense que el govern interfereixi. Ahir, per exemple, vam fer el pessebre sense més complicacions; perquè podem ser descreguts, però en el fons ens agraden les tradicions. No diré que el nostre pessebre sigui dels més convencionals, però us asseguro que té àngels, Mare de Déu i Nen Jesús (de moment, no ens l’han pispat).

A més, hi figura un capellà, un dimoni i alguns xais que, si no m’erro, són els pilars en els que es fonamenta el Vaticà. O sigui que no es vagin queixant, perquè pel que fa a casa nostra no tenen raó.

El que sé de Casavella

Acabo de sentir per televisió que ha mort Francisco Casavella als 45 anys d’edat, una d’aquestes notícies que et deixen un instant glaçat, perquè amb la seva mort tan prematura es trunca una carrera sempre ascendent i encara plena de promeses. Tot i que no sempre m’interessava el que explicava, sempre el vaig considerar un mestre en dominar els diferents registres del llenguatge, des del lumpen inventat de ‘El triunfo’ fins l’original abarrocament de ‘Lo que sé de los vampiros’.

Mai no el vaig arribar a conèixer, tot i que va treballar estretament amb Manel Huerga per fer el guió d’Antàrtida. Curiosament a la meva feina, on havia treballat de grum abans de dedicar-se a la literatura, era un personatge llegendari. Els més veterans del departament de valors recordaven els seus memorables escaquejos que el conduïen invariablement a la barra del “Oso Feliz”, el bar de la cantonada. Amb aquest mateix nom, que potser per a ell era un talismà, va batejar precisament una de les tavernes que troben en el seu camí els viatgers de la seva darrera novel·la.

M'han passat un meme!

M’ho temia, tard o d’hora havia de passar, i avui m’han inoculat el meu primer meme, aquesta mena de virus blogaire que és la versió actualitzada de la cadena de la pesseta. Com prové de l’unquepassava, que ja el considero un amic, el perdonaré; i com que m’agrada parlar tant de mi com al que més, fins i tot el contestaré.

La cosa va de dir sis coses que et produeixin plaer. No seré exhaustiu, el primer que se m’acudeixi:

· Arribar a casa amb un nou disc o llibre de segons quins autors.
· Escoltar des del llit com plou a bots i barrals.
· Les pessigolles a l’esquena.
· El te Earl Grey.
· Els paisatges hivernals de Brueghel.
· Rellegir Dickens.

Suposo que ara hauria d’enviar la petició a algun altre blogaire, igual que els nens es passen els polls a l’escola; però encara no conec ningú a qui sotmetre a aquest xantatge encobert. Miraré a veure si Josep vol participar com a firma convidada.

El futur de tot plegat (i II)

Zittrain, que considera Internet un exemple canònic de “tecnologia generativa”, intenta generalitzar el cicle de vida al que es veuen abocades aquest tipus de tecnologies. A partir d’uns inicis poc prometedors, però amb àmplies possibilitats de manipulació, els usuaris experts van construint tot allò que els és útil. De mica en mica, els profans s’hi afegeixen per treure profit d’uns avantatges cada vegada més evidents. L’èxit atrau les empreses, que flairen els beneficis que ofereix una comunitat creixent. Com ja s’ha dit, per la llibertat inherent a aquest tipus de tecnologies i l’escassa prioritat que es va donar en el seu inici a les qüestions de seguretat, aviat apareix qui en vol fer un ús pervers: creadors de virus, de spyware, de spam, estafadors o simplement emprenyadors. Arribats a aquest punt i davant la impossibilitat de controlar les innombrables amenaces que afecten una comunitat cada vegada menys especialitzada, apareix la temptació de posar limitacions a la xarxa. Així es planteja el dilema fonamental entre generativitat i control.

Un capítol està dedicat a l’èxit de Wikipedia i proposa la interessant teoria que l’absència de regles (o la seva reducció al mínim imprescindible) fa que els usuaris se sentin més responsables i adoptin una actitud més civilitzada; mentre que un excés de reglamentació delega tota responsabilitat en la pròpia llei i estimula el desig de burlar-la.

La tercera part proposa formes de millorar la seguretat de la xarxa sense comprometre la seva generativitat. Intentaré resumir-les:

· Compartimentar els PCs en diverses màquines virtuals, de manera que hi hagi zones segures i fiables, i d’altres que permetin els riscos i l’experimentació i que puguin ser revertides a un estat anterior en cas de problemes.
· Eines que permetin l’avaluació de nou software en PCs que acceptin actuar com a conillets d’Índies, empesos per un sentiment de comunitat.
· Intentar resoldre els conflictes per consens enlloc d’apel·lar a la legislació.
· Adaptació de la legislació per establir els drets d’autor en processos de natura generativa.
· Abordar els problemes de privacitat que l’abaratiment de processadors, xarxes i sensors implica: la forma de controlar els individus sense que ells ho sàpiguen o l’enfonsament d’una reputació a partir de calúmnies, entre d’altres...

Fidel als seus postulats, l’autor (tot i que recomana la compra de la versió impresa) ha posat el text a disposició de tothom, amb la possibilitat d’afegir-hi comentaris online a qualsevol dels seus paràgrafs.

Probablement, m’he explicat molt malament, però el llibre és del tot recomanable.

PS: No descobreixo res de nou, però mira què n’és de pesat llegir un llibre a la pantalla de l’ordinador!

Amazing Grace

Fa unes setmanes anunciava la propera aparició del disc "Hurricane" de Grace Jones després de 20 anys de silenci de l'artista. Després d'haverlo escoltat una pila de vegades no dubto en recomanar-lo a tots els seus admiradors. És ballable, amenaçador i amb una producció de filigrana.

No us posaré un altre clip del disc, sinó que em deixaré impregnar per l'esperit nadalenc, encara que sigui de forma una mica perversa.

Les meves millors citacions

“Escopiu a la closca dels cretins”, Joan Salvat-Papasseit.

“La gent necessita ser violada en postures poc usuals” (Crec que era de Francis Picabia).

Picture this, a day in December

Hi ha dies en que costa digerir-ho tot d’un sol cop (la vida després d’Internet ha de ser això): mor Van Johnson momificat dins del seu armari als 92 anys, unes sabates volen cap al cervell inexistent de Bush Jr., desapareix el nen Jesús de la plaça de Sant Jaume, Olivier Messiaen celebra els seus cent anys (a Allmusic.com) malgrat que va morir a l’abril del 92 (Elliot Carter també celebra el centenari, però en vida), a Viquipèdia llegeixo la biografia de Pompeu Fibra (no, no és una badada de les meves!, encara que la subscriuria) i crema la parròquia de Sarah Palin per culpa d’algun grup radical gai (segons diuen fonts mal informades).

Per sort aquí dins gaudim d’una dispensa temporal i per una nit, mentre a fora plou i intenta nevar, podem escoltar la saviesa vocal d’Omara Portuondo i veure aquest monument romàntic que és “Roman Holiday”. Audrey Hepburn i Gregory Peck són bèsties precioses que gairebé ens fan pensar que la vida era més fàcil abans. No hi ha millor excusa per adormir-se plàcidament.

O una cosa o l'altra

O bé la Terra és un planeta, o bé la Terra és rodoneta.

El català que NO es parla (II)

Això deu ser un exemple d'allò que els castellans ara anomenen un “palabro” (per cert, un d’aquests curiosos mots que es descriuen a si mateixos).

Carn d'Òscar

Acabo de llegir (podria ser tot mentida) que aquest any Hugh Jackman presentarà la cerimònia dels Òscar. Per descomptat no és tan graciós com Whoppie Goldberg, Billy Crystal o Rosa Maria Sardà però, si es treu la camisa, li podem trobar totes les gràcies. Segur que Josep ho agrairà. Mentre aclarim aquesta incògnita, mirem aquest vídeo, que és pura inspiració.

Plaers culpables

No sempre cal anar al cinema amb la intenció de veure una bona pel·lícula; de vegades pots passar una estona molt entretinguda amb una pel·lícula regular o més aviat dolenta (aneu a veure “Mamma mia!” per comprovar-ho). Aquest dissabte hem anat a veure “Miss Pettigrew lives for a day” (“Un gran día para ellas”, en castís) i me l’he empassada amb un gran somriure. No gosaria recomanar-la a ningú a menys que:

-Us agradi el glamour dels anys 30.
-Us satisfacin les històries una mica previsibles i una mica passades de moda.
-I, sobretot, adoreu l’encant tan particular de Frances McDormand (o bé sou fans d'Amy Adams, que també és plausible).

Contratemps

Em truca Josep raonablement traumatitzat, perquè un senyor (un senyor!, em remarca) li ha cedit el seient al metro. Devia tenir pa a l’ull, perquè jo cada dia el veig més jove.

Mirem-ho des del costat positiu i alegrem-nos que la cortesia no s’ha perdut del tot.

Santa Llúcia

Avui és la diada de Santa Llúcia, una d’aquelles dates tan lligades al cicle nadalenc. La santa va néixer a Siracusa (Sicília) a finals del segle III. Òrfena de pare des dels cinc anys, fou educada en el cristianisme per la seva mare. Arribada a l’edat adulta va decidir consagrar la seva virginitat al Senyor. Sembla ser que era una noia que feia molt de goig i aviat la perseguí algun pretenent. Per dissuadir-lo, va arrencar-se els ulls i l’enamorat, ple de despit, la va denunciar als romans com a cristiana. Patí un llarg martiri del qual va anar-se salvant miraculosament una vegada i una altra, fins que una espasa li travessà el cos i acabà amb ella. Segons els estudiosos del santoral, l’episodi dels ulls arrencats és una pura llegenda; però qui són ells per espatllar una escena tan suggestiva, que permet representar-la amb els ulls en una safata?

(Pintura de Francesco del Cossa)
El nom de Llúcia, molt abans del naixement de la santa, ja estava lligat etimològicament al concepte de llum i la seva festa el 13 de desembre s’associava popularment amb el moment de l’any en que el dia comença a allargar-se. Per això el refrany:

“Per Santa Llúcia minva la nit i creix lo dia”

O aquest altre, que deu referir-se a la velocitat amb que s’allarga el dia:

“Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal”.

Igualment, per la relació amb la llum, la santa és la patrona d’òptics i oftalmòlegs (Que Santa Llúcia et conservi la vista!) i d’oficis que requereixen bona vista com costureres i brodadores. A Barcelona és una santa ben arrelada, amb capella pròpia al costat de la catedral i la fira de pessebres que cada desembre es disposa al seu voltant.

Però per a mi Santa Llúcia sempre ha tingut un significat especial. Primer, perquè la meva estimada àvia materna es deia Lucía. Segon, perquè la meva mare, de soltera, treballava al taller d’unes modistes i ens explicava que, quan arribava aquest dia, sortia a passejar de bracet amb les companyes i a gaudir de la persecució benigna dels estudiants. Afortunadament, cap d’elles va optar pels mètodes dràstics de la seva santa protectora i foren en tot moment unes verges complaents.

Errades i propòsits d'esmena

Abans que res voldria disculpar-me per una errada en el meu allau del dia 10 passat: la proposta de França a favor de la despenalització de la homosexualitat es presentarà probablement la setmana vinent, no l’aniversari de la Declaració dels Drets Humans, com havia dit.

Mentrestant el Vaticà matisa la seva postura (o l’embolica més, segons es miri). El seu cap de premsa Federico Lombardi ha afirmat que l’Església “és contrària a les lleis penals que consideren que l’homosexualitat és un crim”, i que “no es discuteix que l’Església pugui estar a favor de criminalitzar els comportaments homosexuals o, fins i tot, la pena de mort” (visca la frase ambigua!). Tanmateix, i amb aquesta colla sempre arriba el moment del “tanmateix”, diu que “no tots els comportaments sexuals es poden posar en el mateix pla, en totes les situacions i en totes les normes”. Que facin aviat un concili i que ens ho expliquin.

Sense que es pugui parlar d’una pluja d’adhesions, alguns països més estan disposats a recolzar la proposta. Donem la benvinguda a Austràlia, Geòrgia, República Centro africana i Veneçuela. I San Marino!, disculpeu. A més, el Nepal, ha decidit posar punt i final a la seva tradicional política homòfoba, i també s’hi afegeix.

Col·lectius LGTB d’Estats Units, República Sudafricana i Rússia intenten pressionar els seus respectius governs perquè canviïn de postura. En el cas americà, han sol·licitat Barack Obama que es manifesti explícitament, encara que el seu mandat no comenci fins el proper 20 de gener. Seria un detall.

Tot plegat, devem tenir prop de 60 països a favor, o sigui que encara som minoria, perquè de països al món n’hi ha més de 200. Mentrestant, fa poc el Vaticà es congratulava per la seva postura, tot dient que no estaven sols. Amb tot aquest diabòlic laïcisme que els assetja, deuen pensar que “millor mal acompanyat, que sol”.

Els clavells de nou

Les taronges són de color taronja
Les castanyes són de color castany
Les roses són de color rosa
Els blauets són de color blau
Les violetes són de color violeta
Les verdolagues són de color verd (i groc)
Les liles són de color lila
Però els clavells són de color vermell.

Sopars de desembre

El mes de desembre és el que ve més farcit de tradicions de tot l’any i una de les més carregoses deuen ser els àpats d’empresa. A la meva, com són una mica megalòmans, acostumaven a organitzar actes per 400 persones, amb sopar, ball, regals per a tothom i discursos triomfalistes d'aquells que volen tenir-te motivat durant tot un any. Tot plegat s’assemblava molt a un casament, però sense el seu morbo.

Aquest any, per allò de seguir el guió de la crisi (encara que no crec que la pateixin gaire), han muntat un sarau més auster: un parell de copes i uns canapès en una sala de festes i passa que t’he vist! Pel que fa als regals, els han deixat en mans d’aquest temible clàssic dels desembres: l’amic invisible. Jo, que sóc poc gregari de mena, en saber que ni tan sols ens regalarien el rellotge de cada any, vaig declinar la invitació.

De fet tenia una altre motiu per no anar-hi, ja que la ballaruga coincidia amb el nostre sopar extraoficial de Nadal. L’anomenem així, perquè ens l’organitzem entre nosaltres, sense intervenció de la directiva, i només hi participa gent unida per una certa afinitat electiva. El sopar el celebràrem anit en un restaurant sard del barri de Sant Pere. Érem vint-i-un comensals i ens serví una noia que parlava igual que Raffaella Carrà, riguérem força, diguerem bestieses i descobrírem una menja deliciosa que s'anomena 'bottarga'. Un cop vistes les encarcarades fotos de la festa oficial, estic segur que ens ho passàrem molt millor.

Bé, superada aquesta fita sense baixes aparents, em preparo ja per la propera tradició ineludible.

Contra el mite de la bibliotecària

De textos reivindicatius com aquest les revistes del gremi de biblioteconomia en van plenes, però ja és hora que la resta de la Humanitat senti aquestes veus que moltes vegades clamen en el desert per falta d’un propagandista ben relacionat, com ara jo. Cal dir-ho de seguida, la majoria de les bibliotecàries no porten vestit jaqueta de llana verda, ni monyo, ni ulleres penjades d’una cadeneta daurada, ni un llapis afilat com arma de destrucció massiva. Algunes són lletges, això sí; però d’altres no (amb els bombers passa el mateix, però tenen millor premsa, i en tot cas les bibliotecàries ofereixen millor conversa). Tot això ho puc afirmar amb coneixement de causa, després de vuit anys de tracte carnal amb la professió.

Però si quedava algun dubte, aquesta nit desavinent de desembre hem hagut de sortir per assistir a l’espectacle que “The Chanclettes” oferien a la Sala Muntaner per celebrar els seus quinze anys d’insistència. Per si algú no les coneix, diré que són una colla de transvestides, amb un gust innat (i mal aconsellat) per la moda, i un humor procaç i porcàs, que es basa en un retalla i enganxa de playbacks. Fins i tot jo, que he arribat una mica emprenyat, he hagut de riure davant de tanta mariconada que alegrement vorejava la demència.

Però això no volia ser una crítica teatral. El que importa és que la meitat de “The Chanclettes” són bibliotecaris. La meitat del públic (o una mica més), també ho era. I l’altra meitat (o la mateixa meitat, tant se val) era gai. Gais i bibliotecaris no sembla un aparellament contra natura? No érem tots perruquers i dissenyadors d’interiors? Resulta que no. Resulta que convivim força bé i que el gust de les noies que canten en escena és pèssim, de manera que ni el mite del bon gust inherent als gais s'aguanta. O sigui que foragiteu els mites, obriu els ulls i aneu a passar una bona estona a la sala Muntaner, per exemple.

Els drets i els humans

Avui 10 de desembre se celebrava el 60 aniversari de la Declaració dels Drets Humans, un text admirable que desgraciadament només podem contemplar com una bella obra de ficció amb alguns reflexes parcials en el món real. Mentre algunes persones, entitats i països s’esforcen per donar cos, encara que sigui amb lentitud, a aquest desitjable programa universal, queden encara molts d’altres que, en una situació de força, hi posen traves incomprensibles i de difícil justificació.

L’altre dia ja parlava de la proposta que pensava presentar França precisament avui davant de les Nacions Unides sol·licitant la despenalització a tot el món de les relacions homosexuals i de la sibil·lina oposició vaticana (per altra banda previsible). Ja sabem que les declaracions que es fan a l’ONU tenen un valor purament simbòlic i sovint acaben en paper mullat, però el que es demanava no semblava tan forassenyat: només que l’homosexualitat no estigués castigada per la llei amb multes, presó, tortures o fins i tot la mort. Fins i tot si s’acceptés aquesta descriminalització, encara quedarien molts països on tothom que volgués podria continuar discriminant, insultant, menyspreant i practicant l’homofòbia quotidiana, o sigui que no se’ls demanava que renunciessin a tot el seu substrat cultural tradicional. Però es veu que no es resignen a fer concessions.

La llista de països adherents a la proposta francesa pot ser il·lustrativa de la qüestió homòfoba en el món. A Europa, tots els membres de la Unió la recolzen (Itàlia havia mostrat alguna reticència, però és que Itàlia demostra dia a dia que és un món apart, i suposo que el quist vaticà no li deu fer cap bé). Em sorprèn que Polònia, reserva espiritual d’occident, s’hi hagi apuntat, però això indica que progressen adequadament. Afegim-hi Noruega, Suïssa, Islàndia, Andorra, Liechtenstein, Ucraïna, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro, Sèrbia, Armènia i Macedònia. Rússia i Turquia no volen signar.

A les Amèriques s’hi adhereixen Canadà, Mèxic, Argentina, Brasil, Xile, Uruguai i Equador; però no Colòmbia, Veneçuela, Perú i, de forma més flagrant, Cuba i Estats Units (suposo que són adeptes a la doctrina que diu que, si ens donen el dit, ens quedarem amb el braç sencer).

A l’Àfrica només es compta amb el suport de Gabon, Cap Verd i Bissau (ni tan sols Sud-àfrica!) Nova Zelanda sí, però Austràlia no. Al Pròxim Orient, Israel es queda sol, envoltat dels sospitosos habituals (i això que Israel, fora de Tel-Aviv, tampoc no és que sigui un paradís gai). Finalment, a l’Àsia només s’ha pronunciat favorablement el Japó, la decisió final de Xina i l’Índia és una incògnita.

Com veieu, no és per tirar cohets.

Un absentista de l’èxit

(Foto de Ric e Ette)

No sé si serà per influència d’aquest afany de competició i autosuperació, que a mi em sembla tan americà, però s’ha estès entre nosaltres una manera d’enfrontar-nos als infortunis que té més a veure amb la ficció que amb la realitat. La lluita contra un càncer o contra qualsevol malaltia greu s’adorna de paraules i simbologia més pròpia d’un cantar de gesta, el malalt esdevé un heroi coratjós digne d’admiració, que amb la seva sola voluntat vencerà l’hidra de set caps que li hagi tocat en sort. La realitat em temo que sol ser més prosaica: quan ens toca el rebre fem el que podem, si es trenca una aixeta truquem al lampista, i si emmalaltim anem al metge, i vés, què vols que fem?

Màrius Serra és un bon escriptor i per tant no fa més literatura de la necessària. Màrius Serra també és pare d’un nen, en Lluís, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència ha estat incapaç d’identificar. A efectes pràctics en Lluís és un discapacitat gairebé total i la vida amb ell és qualsevol cosa menys fàcil. Però tanmateix cal continuar vivint i, paradoxalment, encara que un fill en aquestes condicions sembli que només pot aportar entrebancs sense cap compensació, Serra acaba d’escriure un llibret que es titula “Quiet”, que es mereix tots els elogis que ja ha rebut, i que demostra el contrari.

Mitjançant breus capítols, introduïts sempre per la “perecquiana” paraula “Recordo...”, ens descriu experiències viscudes amb el seu fill. No hi falta el drama i la ràbia impotent, és clar, però predomina el sentit de l’humor, i l’autor, amb ironia i fines dots d’observació, ens revela vivències que van molt més enllà de la seva experiència particular. Així, el cos immòbil i inexpressiu del seu fill acaba resultant un fructífer mirall de les nostres febleses i les nostres virtuts. En el bell capítol final, els records del pare es transfereixen (i no) al fill, mentre aquest aconsegueix engegar a córrer gràcies a un miracle no exactament celestial. Per a qualsevol lector inquiet, “Quiet” és una obligació peremptòria.

Un cas de consciència

(Foto de 12 TRIBU)
Ja fa un temps vaig rebre des de Costa d’Ivori la carta d’una senyora desconeguda, de la que silenciaré el nom per discreció. En ella m’explicava el destret en que es trobava: el seu marit, que havia treballat a l’ambaixada de Kuwait, havia mort d’una malaltia fulminant en quatre dies; ella mateixa patia un càncer incurable. Abans que les desgràcies truquessin a la porta el matrimoni havia tingut temps de convertir-se al cristianisme i de fer alguns estalvis. Donat que no tenia fills i que no s’entenia amb la família del seu marit (que per altra banda eren una colla d’infidels), la bona senyora estava buscant algun mitjancer de bon cor que l’ajudés a treure el capital del país per dedicar-lo a obres de caritat i a la propagació de la paraula de Déu.

No sé qui li havia donat el meu nom, ja que sóc una persona poc o gens religiosa i per tant el meu contacte amb la beneficència parroquial és nul. Com que la quantitat a disposar no era menyspreable (2 milions i mig de dòlars), vaig estar a punt d’escriure a la viuda per advertir-la que era una mica imprudent el seu mètode per fer proselitisme: podia trobar-se amb algú menys honrat que jo que mirés de treure profit de les circumstàncies. Finalment, entre una cosa i una altra, no ho vaig fer i vaig oblidar aquest cas tan trist.

Però al cap d’uns dies he rebut dues cartes més amb un text similar. El que és extraordinari és que, tot i que les circumstàncies són exactament les mateixes (el temps que trigà en morir el marit, l’ambaixada de Kuwait, el càncer d’ella i l’import de l’herència) i fins i tot coincideix l’adreça de la remitent (28, Rue Des Martyrs Cocody, Abidjan), en canvi el nom de les viudes és diferent.

D’això dedueixo que aquesta adreça deu ser una mena de refugi per les viudes canceroses, cristianes i milionàries de l’ambaixada de Kuwait. Deixant de banda la sospita que aquesta seu diplomàtica deu tenir alguna maledicció (o bé la síndrome de l’edifici malalt), em neguiteja la quantitat de diners que es van acumulant (ja anem pels set milions i mig de dòlars) i només penso en la quantitat de misses que es podrien pagar amb aquesta fortuna. Em sento temptat d’acostar-me a la parròquia a veure si arribo a un acord raonable amb el mossèn.

Die Welle

Tot i que es basa en un experiment que es va realitzar a Califòrnia l’any 1967, aquesta translació a l’Alemanya actual (“Die Welle” (L’onada), Dennis Gansel, 2008) no té gaire més profunditat que un telefilm d’instituts. La possibilitat de manipular les masses i sotmetre-les a la voluntat d’un líder carismàtic és una qüestió que en bones mans pot donar molt de si. Aquí no saps què pensar: o els estudiants d’aquesta escola tenen un seriós dèficit de neurones o bé és que els alemanys estan fets d’una pasta diferent al de la resta de la humanitat.

L'escrutini

Com que sóc novell en aquest món de la xarxa, m’intrigava saber de què depèn que la gent interactuï o no amb el teu bloc, ja que em constava que algú em llegia, però que ningú no piulava. Un cop acabat el termini de la meva primera enquesta, toca fer un balanç dels resultats. Em puc donar per satisfet: alguns pobles de la “meseta castellana” no aconsegueixen reunir onze vots a les urnes.

A risc de caure en els vicis del nepotisme, he d’agrair al meu germà Santi la seva fidelitat (la de Josep ja venia amb el paquet). Seus van ser els primers vots. Que la suma dels percentatges superi el 100% es pot deure tant a un error de programació del widget com a l’entusiasme dels participants. Un 45% havia afegit ja un comentari, per tant d’ells no puc tenir queixa. Un 36% estan d’acord amb tot el que publico, els trobo una mica acomodaticis (i aquí m’hi incloc, perquè jo també vaig votar aquesta opció). Un 18% es confessen tímids i no seré jo qui intenti treure’ls aquest encant tan particular. Un 9% diu que no val la pena, i és veritat, però aquestes coses no s’han de dir mai en veu alta.

La veritat és que em sento molt ben acompanyat, tant pels que us expresseu com pels que no. Us prometo que no penso posar una altra enquesta en els propers mesos, no fos cas que us espantéssiu.

I am changing

Això no és l'allau del diumenge. Després d'un text tan espès com l'anterior, una coseta més lleugera. No sé si admirar més els recursos expressius o la varietat del vestuari.

El futur de tot plegat (I)

No sé ben bé com m’ha arribat a les mans, o més aviat a la pantalla, el llibre “The Future of the Internet, and how to stop it” del professor de dret a Harvard, especialista en qüestions legals de la xarxa, Jonathan L. Zittrain. Com sóc llec en la matèria i desconec la reputació de l’autor, només puc confessar que el llibre m’ha semblat molt informatiu i font de múltiples reflexions.

L’autor comença comparant dues fites en la història d’Apple per exemplificar dues maneres oposades d’abordar els avenços a la tecnologia de la informació.

Per un costat, la presentació de l’Apple II l’any 1977, una poc elegant andròmina que permetia mitjançant una interfase revolucionària que l’usuari accedís a una sèrie molt limitada de prestacions. Tot i això, gràcies a la possibilitat d’incorporar al software inicial programes creats per aficionats (com ara el primer full de càlcul), Apple observà com les vendes augmentaven per motius que ells no havien previst.

Per altra banda, la presentació l’any 2007 de l’atractiu iphone: un aparell de disseny espectacular que combina un iPod amb la millor pantalla mai vista, un telèfon d’última generació i un navegador d’Internet elegant i amb prestacions de correu electrònic, informació cartogràfica, meteorològica i financera. Tanmateix, aquest objecte de desig es presenta blindat a les modificacions, que només pot introduir Apple, la casa propietària.

Segons Zittrain, el cas de l’Apple II (o del seu germà petit, el PC) tipifica la tecnologia generativa, eines que neixen obertes a la cooperació i que evolucionen empeses per grups d’entusiastes sense ànim de lucre, en oposició a màquines creades per a una finalitat específica, com les màquines d’escriure elèctriques, que feien de forma fiable la seva feina, però que no podien ser adaptades per realitzar altres tasques.

D’aquí saltem als primers anys de la xarxa. Potser ja pocs recorden els principis dels anys noranta, quan les xarxes de propietat privada com AOL, CompuServe, Prodigy o Minitel semblaven el futur. Es tractava de xarxes que, via subscripció, oferien els serveis que la companyia creia que l’usuari necessitava, sense possibilitat d’elecció o de personalització. Eren xarxes estanques que no es comunicaven entre elles i calia obrir un compte de correu en cadascuna d’elles, si volies assegurar-te la comunicació amb tots els teus amics (!).

Des de l’any 1969, i sense que ningú fora del món acadèmic en fes gaire cas, s’anava desenvolupant una xarxa de connexions entre ordinadors universitaris. Les seves intencions eren ben modestes: possibilitar l’enviament de dades entre ordinadors inicialment incompatibles. Els impulsors d’aquesta xarxa eren professors i enginyers de telecomunicacions motivats per l’interès científic de la tasca i ajudats per un magre suport econòmic del govern.

Donades les restriccions del pressupost, es va buscar la manera de connectar el màxim de xarxes existents amb el protocol més simple i universal possible, sense parar-se a pensar en l’ús que se’n pogués fer. Donat que els usuaris eren els propis dissenyadors, no es van considerar prioritàries les qüestions de control i seguretat de la xarxa: des del seu inici el seu disseny estava disponible per a tothom i es podia compartir lliurement.

A causa de les motivacions altruistes d’Internet, les xarxes privades no es van sentir en cap moment amenaçades, fins que fou ja massa tard. El seu èxit es degué en primer terme a la flexibilitat del seu ús: ben aviat els programadors aficionats s’estaven intercanviant software per la xarxa. Un d’ells, Peter Tattam, va construir un programa que permetia connectar per via telefònica qualsevol PC a la xarxa. L’any 1991 es van començar a acceptar interconnexions comercials, de manera que Internet va deixar de ser un camp exclusiu de recerca científica. A partir d’aquí tots coneixem a on hem arribat. (continuarà...)

L'he trobat irresistible

©The New Yorker

La meva pinacoteca

En una exposició d'art modern no em sentireu mai dir la frase "Això ho podria pintar el meu nen" (i que no tingui "nen" no és la raó principal). Però heu de reconèixer que la versió d'El crit que ha fet Paula (8 anys), la neboda de Josep, és força potent.

Sol a casa

Ahir va marxar Josep cap a Granada amb les seves germanes. Cada any ho fan per aquestes dates; em refereixo a fer una escapada, el destí varia. No conec ningú que faci una cosa semblant. Per a la majoria de nosaltres, amb els germans t’hi pots entendre millor o pitjor, però rarament sents la necessitat de preservar un temps de confidències de forma tan planificada. En el fons em sembla admirable i, com que Josep és el que du la iniciativa, penso que Rosa i Cristina n’haurien d’estar agraïdes, que tenen un germà que no se'l mereixen.

Mentrestant, m’he quedat sol a casa amb la perspectiva d’un llarg cap de setmana, prolongat pel cap i la cua amb vacances degudes. Cada vegada se’m fa més estrany estar tres dies sense Josep. Ai, aquests són els mals de la monoàndria.