dilluns, 8 de desembre del 2008

Un cas de consciència


(Foto de 12 TRIBU)
Ja fa un temps vaig rebre des de Costa d’Ivori la carta d’una senyora desconeguda, de la que silenciaré el nom per discreció. En ella m’explicava el destret en que es trobava: el seu marit, que havia treballat a l’ambaixada de Kuwait, havia mort d’una malaltia fulminant en quatre dies; ella mateixa patia un càncer incurable. Abans que les desgràcies truquessin a la porta el matrimoni havia tingut temps de convertir-se al cristianisme i de fer alguns estalvis. Donat que no tenia fills i que no s’entenia amb la família del seu marit (que per altra banda eren una colla d’infidels), la bona senyora estava buscant algun mitjancer de bon cor que l’ajudés a treure el capital del país per dedicar-lo a obres de caritat i a la propagació de la paraula de Déu.

No sé qui li havia donat el meu nom, ja que sóc una persona poc o gens religiosa i per tant el meu contacte amb la beneficència parroquial és nul. Com que la quantitat a disposar no era menyspreable (2 milions i mig de dòlars), vaig estar a punt d’escriure a la viuda per advertir-la que era una mica imprudent el seu mètode per fer proselitisme: podia trobar-se amb algú menys honrat que jo que mirés de treure profit de les circumstàncies. Finalment, entre una cosa i una altra, no ho vaig fer i vaig oblidar aquest cas tan trist.

Però al cap d’uns dies he rebut dues cartes més amb un text similar. El que és extraordinari és que, tot i que les circumstàncies són exactament les mateixes (el temps que trigà en morir el marit, l’ambaixada de Kuwait, el càncer d’ella i l’import de l’herència) i fins i tot coincideix l’adreça de la remitent (28, Rue Des Martyrs Cocody, Abidjan), en canvi el nom de les viudes és diferent.

D’això dedueixo que aquesta adreça deu ser una mena de refugi per les viudes canceroses, cristianes i milionàries de l’ambaixada de Kuwait. Deixant de banda la sospita que aquesta seu diplomàtica deu tenir alguna maledicció (o bé la síndrome de l’edifici malalt), em neguiteja la quantitat de diners que es van acumulant (ja anem pels set milions i mig de dòlars) i només penso en la quantitat de misses que es podrien pagar amb aquesta fortuna. Em sento temptat d’acostar-me a la parròquia a veure si arribo a un acord raonable amb el mossèn.

1 comentari:

  1. No cal que arribis a cap acord, tu comença la cadena. Jo,per interès, m'afegiré de seguida.

    ResponElimina