dimarts, 19 de maig del 2009

El pingüí lletraferit

Segons la llegenda, corria l’any 1935 i Allen Lane, director gerent de l’editorial Bodley Head, es trobava a l’andana de l’estació d’Exeter buscant alguna cosa per llegir en el seu viatge de tornada a Londres. Les seves úniques opcions eren la premsa popular i les novel·letes de quiosc, la mateixa oferta de la que disposava la majoria de la població, que no podia permetre’s les edicions en tapa dura. Dut per la decepció i la ràbia va decidir fundar una editorial que posaria en mans del públic llibres de qualitat i a baix preu.

Buscava un símbol ‘digne però simpàtic’ pel seu nou negoci i el seu secretari va suggerir un Pingüí. Ràpidament va enviar un empleat al zoo de Londres perquè fes uns esbossos, dels quals va sorgir un dels logos més memorables del segle XX. Amb Penguin Books neixia el llibre de butxaca de qualitat, una idea tan senzilla com genial per les seves revolucionàries conseqüències. Lane insistí que els seus llibres no es venguessin només a les llibreries, si no també als grans magatzems, als quioscos i als estancs, i que no podien costar més que un paquet de cigarretes.
Piscina dels pingüins al London Zoo, obra de Berthold Lubetkin (1934)
Escèptics que Lane pogués fer negoci amb preus tan baixos, altres editors li vengueren barats els drets d’algunes de les seves obres. Quan els grans magatzems Woolworth’s adquiriren 63.000 exemplars de la nova col·lecció, la inversió inicial quedà amortitzada. L’èxit fou espectacular i immediat: un any més tard ja se n’havien imprès un milió de volums.


El pingüí està a punt de complir 75 anys i, encara que el tabac fins i tot a Anglaterra és més barat que la literatura, el seu llegat no pot ser més esplendorós. Quants de nosaltres no vam començar a familiaritzar-nos amb la gran literatura a través de les col·leccions de butxaca d’Alianza, d’edicions 62, de Livre de Poche, de Folio o de la mateixa Penguin?

En temps que posen en dubte el futur del llibre en paper, bo serà dedicar-li un record a aquest entranyable ocellot, tan savi com democràtic.

6 comentaris:

  1. I amb la crisi, el llibre de butxaca viu una època daurada. Qui ho havia de dir!

    ResponElimina
  2. Ja diuen que amb la crisi la gent llegeix més; alguna cosa bona havia de sortir de tot això.

    ResponElimina
  3. Per què al gent llegeix més en temps de crisi? Per buscar explicacions? Consol? Evasió?

    ResponElimina
  4. No ho sé, potser pels tres motius? O bé perquè s'han adonat que els bens materials són més aviat volàtils.

    ResponElimina
  5. I per les edicions de quiosc, i els supermercats...

    El pingüí ens ajuda també a trobar parella:
    http://www.llibrevell.cat/wp/lalcavot-del-segle-xxi/

    El que no està clar és perquè algú suggereix un pingüí com a símbol 'digne però simpàtic'.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Joan, l'enllaç és tan pertinent com útil.

    En quant a l'elecció del pingüí, els qualificatius són d'en Lane. Crec que la simpatia és innegable i la dignitat potser és per aquests aires d'importància que es dóna per anar vestit d'etiqueta.

    ResponElimina