dijous, 28 de maig del 2009

Wallace, nom de fonts

De tant acostumats com estem a veure-les ja se’ns han fet invisibles i el dia que desapareixen no les trobem a faltar. Fins que un dia et topes amb una d’elles en un indret inesperat i de sobte t’inunden records d’infantesa i et preguntes què ha estat de les fonts Wallace de la teva ciutat.

Va ser aquest mes de febrer, que en vam veure una a la plaça St Georges de Tolosa, quan vaig començar a preguntar-me sobre la història que s’amaga darrera d’aquestes famoses fonts, i l’estada a Londres m’ha impulsat definitivament a posar fil a l’agulla.
A Tolosa
Sir Richard Wallace (1818-1890) era fill il·legítim d’un noble, del qual va heretar la seva fortuna i una impressionant col·lecció artística que es pot visitar a Londres a l’elegant Hertford House de Manchester Square. Tot i que, potser amb ironia, l’anuncien com “una col·lecció familiar”, conté pintures de mestres com Murillo, Velázquez, Rembrandt, Tiziano, Boucher o Fragonard (el seu famosíssim gronxador).

Però sembla que Wallace, apart de ser ric, també tenia tendències filantròpiques i un gran afecte per la ciutat de París, on residia. Per això, l’any 1872 va voler participar en la reconstrucció de la ciutat, assolada per les guerres franco-prussianes i per les destrosses de la Comuna. La desaparició d’alguns aqüeductes havien fet pujar considerablement el preu de l’aigua, un fet que afectava sobretot les classes populars, per això Wallace va tenir la pensada de regalar a la ciutat 66 fonts d’aigua potable.
Londres, davant de la Wallace Collection
Del disseny s’encarregà l’escultor Charles-Auguste Lebourg qui, tot seguint les directrius del filantrop, les va fer estèticament agradables, ben integrades amb l’entorn urbà, econòmiques, sòlides i fàcils de mantenir. El tret més característic de les fonts són les seves quatre cariàtides que sostenen una cúpula. Representen l’amabilitat, la simplicitat, la caritat i la sobrietat. Per evitar que les bèsties beguessin a la font, l’aigua queia en forma de rajolí entre les cariàtides i hi havia un parell de recipients metàl·lics subjectes amb una cadeneta perquè els vianants en fessin ús. Per motius d’higiene aquests recipients foren retirats l’any 1952.

Aquestes agradables fonts, de les que ningú no ha dit mai cap mal, continuen en la seva majoria encara en funcionament i han esdevingut un dels signes d’identitat parisencs. Per això s’han utilitzat també com a regals de confraternització amb altres ciutats. Així, podem trobar fonts d’aquestes a llocs tan impensats com Macau, Jordània, New Orleans o Moçambic.
A Barcelona en va arribar una dotzena sent alcalde Rius i Taulet, però moltes d’elles han desaparegut o no funcionen. En aquesta pàgina i en aquesta podeu veure les seves localitzacions.
A la Rambla

5 comentaris:

  1. Ara que ho dius, això de les canelleres també ho havia llegit... Però, no és un món tan petit; com dirien els Dupond/t, és la meva opinió i jo la comparteixo!

    ResponElimina
  2. Ostreeeeeees!!! Si resulta que "la meva" font té un munt de germanetes bessones :-))

    En Puigmalet és un crack!! :-))

    ResponElimina
  3. Ho dubtaves (que és un crack)? Et convido a visitar-les totes.

    ResponElimina
  4. Certament, des del primer moment en que vaig posar una tecla al seu blog (per "culpa" del Joc número 100 d'en Tibau) em va enganxar... i això que és lexicògraf i jo no tenia ni la menor idea de què volia dir això (tot i que la paraula "lèxic" si que em sonava d'alguna cosa, eh? jajajaja) :-))

    D'acord, quan em toqui una "primitiva" faré la ruta-Wallace ;-))

    ResponElimina
  5. Proposo una cita a Macau o Moçambic. O a la Rambla, per allò de l'economia.

    I no dubtis que la lexicografia serà el proper èxit mediàtic de Tele5 (o com coi es digui).

    ResponElimina