divendres, 19 de juny de 2009

El monstre en família


foto Antoni Bofill
Segona Salome (si comptem la gallega de “La cabeza del Bautista”) i clausura de la temporada, aquest cop en la versió decadentista d’Oscar Wilde, que ha esdevingut un puntal del repertori gràcies als enormes recursos musicals i dramàtics de Richard Strauss. Obra brutal que no sempre ve de gust pair (avui he dinat poc), tenia curiositat pel debut de Nina Stemme i per saber com havien enfocat aquesta nova coproducció del Liceu amb La Monnaie de Brusel·les.
El conegut drama narra la fascinació eròtica que sent la princesa Salome pel profeta Iokanaan, presoner del seu padrastre Herodes. Durant la festa d’aniversari d’aquest, després de satisfer el seu desig de veure-la ballar, i instigada per la seva mare Herodies, la princesa Salome demana a canvi el cap del profeta servit en una safata.

La producció, que trasllada l’acció a l’actualitat sense gaires danys col·laterals, barreja bones idees amb més aviat pobres execucions. El palau d’Herodes es situa en una mena de pàrking deteriorat als Territoris Ocupats i és lleig de nassos. El grup de guardaespatlles tarantinians exageren les posturetes amb les armes i el contrast de la festa d’Herodes amb el Sant Sopar se subratlla en excés. És bona la idea de l’aparent ubiqüitat del profeta que, fins i tot quan ja ha estat decapitat, reapareix com a vencedor definitiu.

L’escena crucial de la dansa sempre resulta problemàtica. És un llarg fragment musical que les sopranos que interpreten el rol de la princesa solen deixar en mans i cos d’una ballarina que els fa de dobles (o més exactament de meitats). Nina Stemme, sense ser una nena, té una bona figura i suficients recursos, com demostra en els equívocs inicis d’aquest número; però la resta de la cèlebre dansa es soluciona d’una forma que sobre el paper m’ha semblat molt interessant. Salome frustra el desig d’Herodes de veure-la ballar, mostrant a canvi una filmació on s’insinuen els abusos que va patir de petita per part del seu padrastre. Encara que això no s’expliciti al libreto, és una idea que té força sentit en el si d’aquesta disfuncional família. Ara bé, si no fos perquè ho havia llegit prèviament al diari, no ho hauria entès veient la representació. Perquè la projecció es mostra en un precari llençolet que només deuen veure bé a les primeres files. A més, l’artístic vídeo barreja imatges de Nina Stemme amb les de la seva filla a la vida real, una filla prou grandeta com perquè sigui difícil distingir-les des de la distància. Així, el suggeriment de pederàstia queda inutilitzat. Una llàstima.

Del quartet protagonista, el més gris vocalment ha estat el Iokanaan de Mark Delavan. A més, en ser un dels dos pols eròtics de la història, xocava bastant sentir a Salome descriure’l com un cos descarnat d’ivori blanc mentre veies passejar per escena aquella mena de professor d’institut amb panxeta.

La dipsòmana Herodias de Jane Henschel, correcta en la veu, i meritòria per passar-se la major part del temps rodolant per terra i arrebossada de lluentons vermells, tenint com té un cos de tipus calaixera.

Estupend l’Herodes de Robert Brubaker, molt apropiadament caracteritzat com el llefiscós Karl Lagerfeld i amb moviments aràcnids.

Però aquesta òpera no pot funcionar sense una bona intèrpret del seu rol titular i Nina Stemme satisfà i depassa les expectatives. Llevat d’alguns gestos inicials d’adolescent aviciada, el seu poder escènic va creixent fins a culminar en el terrible tête-a-tête final (una de les escenes més bèsties del catàleg). Gaudeix d’una veu bellíssima, expressiva i capaç de surfejar l’onada de la ingent orquestració straussiana. Al final, quan ha sortit a saludar amb el teló corregut (cosa que no s’estila gaire darrerament), tot el teatre ha alçat un bram unànime d’admiració com no havia sentit en la vida.

Aquesta era la nit en que s’estrenava la producció, per tant han sortit a escena a saludar el director d’escena i els seus col·laboradors, que han estat xiulats per bona part del públic. Suposo que això deu ser freqüent a totes les estrenes, perquè els espectadors del Liceu no estan per gaires experiments; però crec que aquest cop podrien haver estat una mica més benevolents, que coses molt pitjors hem vist.

Hem viscut un moment de suspens quan hem descobert que el fossat de l’orquestra s’havia buidat del tot així que havia sonat el darrer compàs. Hem començat a fer cabòries sobre la possibilitat d’una protesta reivindicativa per parts dels músics fins que hem vist que la nombrosa orquestra apareixia sobre l’escenari per rebre també la seva dosi d’aplaudiments. És un costum que trobo bonic i que s’hauria d’implantar permanentment, en especial en obres que exigeixen tant.

I per acabar, un darrer aplaudiment pel senyor Strauss, allà on sigui, per regalar-nos una experiència musical tan rica, tan treballada i tan extrema. Perquè, no, no és gens fàcil posar la necrofília a l’abast de tothom.

4 comentaris:

  1. A mi m'espera la propera setmana, la Salomé. Ja en parlaré...

    ResponElimina
  2. Passa-t'ho bé, la Stemme i en Brubaker estan de luxe!

    ResponElimina
  3. Crec que evitaré totes les seues entrades amb l'etiqueta ÒPERA. M'entra una evenja que no es pot aguantar!!!

    ResponElimina
  4. Espero, comtessa, que sigui una enveja sana.

    De moment la deixaré tranquil·la unes setmanetes, que la temporada no torna fins el setembre.

    ResponElimina