dijous, 18 de juny de 2009

Una història trista


No sempre són les pàgines de la xarxa les que ens condueixen per rutes impensades. No hem d’oblidar que, des de fa segles, els llibres ja ens oferien un tipus similar d’interactivitat d’objectiu imprevisible, tot i que a una velocitat més païdora.

Així, llegint un volum d’assajos de l’escriptor gai Edmund White (“Arts and letters”), en un reportatge sobre Yves Saint Laurent, m'he assabentat que Pierre Bergé, el seu company durant 50 anys (i gestor econòmic de la firma), havia estat amistançat prèviament amb Bernard Buffet.

A algú li sona el nom del pintor Bernard Buffet? Cal tenir una edat, posem que la meva, per recordar com era de popular a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Era d’aquells artistes que depassen l’àmbit especialitzat i connecten d’alguna manera amb els gustos del públic, tot esdevenint un símbol de distinció en matèria decorativa. Igual que després passaria amb el “Gernika” de Picasso (o ara amb qualsevol rectangle de Rothko), durant una dècada, la del primer rock&roll, era impensable que a cap sala d’estar no hi hagués una petita barra de bar de pell vermella, dos tamborets i una làmina dels seus emblemàtics pallassos penjada al damunt.

A mi sempre em va fer angúnia aquella estètica de metafísica barata, potser perquè els clowns em semblen personatges sinistres (i tot el món del circ, de passada). En retrobar-me amb el record de Buffet, estava disposat a escriure una entrada demolidora al respecte. Però abans calia informar-se a la wikipedia corresponent (en aquest cas, la francesa).

Buffet, que havia nascut a París el 1928, gaudí ben aviat de l’èxit: als 20 anys ja se’l disputaven els representants artístics i rebia el Premi de la Crítica. Després d’un breu matrimoni amb una companya de Belles Arts, es lliga a Pierre Bergé.

Mentrestant, l’escriptor Jean Giono posa a la seva disposició una caseta al camp i Louis Aragon li dedica un assaig. Als 27 anys guanya un referèndum de la revista “Connaissance des Arts” com el pintor més important de la postguerra. Georges Simenon esdevé el seu amic. Als 30 anys ja se li organitza una retrospectiva a la Galerie Charpentier.

El 1958 abandona Pierre Bergé i coneix a Saint-Tropez Annabel Schwob. Se n’enamora perdudament. Es casen. A partir d’aquest moment, ella esdevindrà el motiu central de moltes de les seves pintures, fins i tot en forma d’exposicions monogràfiques.

Els èxits continuen, cada vegada més institucionalitzats: pintures sobre la passió de Crist que acaben al Vaticà a petició de Pau VI, nombrosos llibres dedicats a la seva obra, nomenat Cavaller de la Legió d’Honor el 1971, obertura d’un museu Bernard Buffet al Japó l’any 1973 (té només 45 anys!), segells de correus el 1978...

Durant tota la seva carrera, el molt dotat Buffet, pràcticament no modifica el seu afortunat estil inicial. Es tracta d’un figurativisme amanerat, de colors tristois, remarcats per línies negres verticals que suggereixen una espiritualitat Greco de “tot a cent”. Malgrat el seu èxit puntual i sobretot local, passa de moda ràpidament, fins i tot al seu país natal esdevé a mitjans dels 60 un símptoma de kitsch petitburgès. Mentre el món gira els ulls cap a les serigrafies planes de les celebritats de Warhol, cap a una reconsideració del conceptualisme de Duchamp o cap als graffitti de Haring, Buffet persevera, amb més pallassos, vistes estilitzades de Nôtre-Dame, mussols i escenes bíbliques. Ha esdevingut la riota dels connaisseurs.

El 4 d’octubre de 1999 li demana a la seva estimada Annabel que li prepari una truita a les fines herbes. Mentre ella és a la cuina, fica el cap en una bossa de plàstic i toca el dos definitivament.

1 comentari:

  1. Caram, no coneixia de res al sr. Buffet aquest,
    però el seu pallasso de la foto s'assembla al meu bufó, o sigui que igual també és seu...

    M'alegro d'inaugurar els comentaris a aquest post. I per cert, "Apunts de metafísica barata" era el segon nom que tenia pensat pel meu blog, però al final va guanyar "quotidiana", pels pels...

    És cert que el món del circ és una mica sinistre, però és que a mi m'agrada molt The Cure.

    Salut i que no acabem tots amb una bossa al cap, mètode amb el qual, per cert, em va dir algú que també es va suïcidar Gabriel Ferrater.

    Salut!

    ResponElimina