dissabte, 13 de juny de 2009

Prop de Hamlet


Feia temps que havia sentit dir coses bones del director de teatre Oriol Broggi qui, tot recuperant espais de la ciutat, amb pressupostos mínims i bones dosis d’entusiasme havia posat en escena algunes de les obres cabdals del teatre universal amb resposta satisfactòria tant de públic com de crítica. No se li pot negar ambició a un director novell que en cinc anys s’ha enfrontat a títols tan immensos com “El Tartuf”, “Primera història d’Esther”, “El rei Lear” o “Oncle Vania” i algun talent ha de tenir perquè l’hagi acompanyat l’èxit.

Per dur endavant els seus projectes ha creat amb la seva dona i alguns còmplices més la companyia laperla29, el que explicaria la relativa precarietat de mitjans dels seus espectacles autoproduïts. Segons les seves declaracions, el seu primer objectiu en fer teatre és que ell i els seus actors es diverteixin, i no sembla un mal principi, si això s’aconsegueix comunicar al públic.

Finalment anit vam tenir l’oportunitat de comprovar les virtuts del seu treball amb el “Hamlet” que s’està representant a la Biblioteca de Catalunya. Poca conya, que “Hamlet” és el pinyol de l’os, la font de les mil interpretacions, la mare de les mil cites, una història enrevessada, truculenta, fascinant, amb escenes per a tots els gustos i de la que tots ja comencem a tenir una versió pròpia dins del cap. No, d’entrada, no és la idea més còmoda del món plantejar-se un nou muntatge de “Hamlet”. I a fe que Broggi i la seva entusiasta petita companyia se’n surt.

L’espai: una sala gòtica de la biblioteca. Les grades d’espectadors ocupen tres dels quatre costats del rectangle de sorra on s’esdevé l’acció. Al fons, uns núvols que passen i passen i tornen a passar. Un banc, unes herbes seques, una catifa i un llençol penjat que fa de cortina, poca cosa més.

Sona “L’home estàtic” de Pau Riba, mentre la veu de Sisa demana que apaguem el mòbils (quina màgica confluència!). Apareix l’actor que farà d’Horaci (el confident del protagonista, el que no està implicat directament a la trama i que la sobreviurà per explicar-la a les generacions futures, o sigui, a nosaltres) i ens anuncià que, ladies and gentlemen, ara veurem “Hamlet”. M’ha fet pensar en aquell vell número de Tortell Poltrona i el Julio César-Shakespeare. A continuació apareix la resta de la companyia (sis actors més, que representaran els vint papers i escaig que calen, amb ajuda puntual d’algun tècnic), es posen la roba de feina que penja al mur del fons i comença l’acció. Així queda clar des del primer moment que, com diria la Lupe, “lo tuyo es puro teatro”.

Però aquest exercici puntual de distanciament, que es repetirà en altres moments de l’obra i que ens recordarà que el que estem presenciant és una cerimònia consentida de credulitat, no impedeix mai sentir-se connectat amb el que passa a aquesta improbable cort danesa. Des del primer minut l’espectador s’implica amb la proximitat de tot el que veu. Jo no recordo cap “Hamlet” anterior en el qual m’hi trobés tant en família.
Casualment i involuntària he captat el moment en el que un reputat crític i senyora estan entrant a la sala.
La traducció de Joan Sellent sembla excel·lent i evita ser abstrusa, tot i la densitat del text. Els actors estan tots de notable cap amunt. Potser Horaci s’atropella una mica amb les paraules (però Horaci, recordem-ho, és el nostre representant en escena, així que caldrà perdonar-lo) i Laertes, de vegades, parla per boca d’un altre. Aida de la Cruz és una Ofèlia petita però carnal, que brilla en el número (inventat) de la cançoneta prèvia a la funció teatral. Carme Pla (Gertrudis) i Ramon Vila (Claudi) formen una parella maligna que podrien ser els nostres propis pares. I Carles Martínez està còmic, com sempre, no ho pot evitar; però pel paper del pelma i convencional Poloni, li queda força bé (i fent d’enterrador, amb la calavera de Yorick pel mig, ell i en Manrique em van embadalir).

Entenc que Julio Manrique ha esdevingut un petit sex-symbol de la reduïda escena catalana (encara que una acompanyant adolescent opinés que estava una mica “rechonchín”). Jo no l’havia vist mai abans en directe i m’ha impressionat. El seu Hamlet és tan proper i flexible com el moleskine al que viu annexat. Quina muntanya russa de sensacions en pocs minuts! Gràcies a ell, res del que veiem són accidents històrics a la cort de Dinamarca, tot passa ara, “mon semblable, mon frere”.

Comparen l’estil de Broggi amb el de Peter Brook. No ho sé, perquè jo no he vist mai res de Brook. Sí que conec el Teatre Lliure des dels seus inicis i aquesta vetllada m’ha recordat la il·lusió amb la que anàvem a veure cada estrena a la vella seu de Gràcia.

Estarà en cartell fins el 17 de juliol. No us ho podeu perdre de cap de les maneres. Cal que insisteixi?

4 comentaris:

  1. I tan sex symbol el Manrique!!!! Déu meu necessite ja dosis de cine, teatres, bars... no puc no puc no puc més! Sort que ja li he fet llista de llibres a la mare i en breu es posa en camí, que ací ja he acabat amb tot...

    ResponElimina
  2. Paciència, comtessa, que tot arribarà. Mentrestant vagi valorant tot el que ha deixat enrera.

    ResponElimina
  3. Com ho llegeixo ara, et diré que tens tota la raó, un gran Hamlet!
    Imma

    ResponElimina
  4. Benvinguda, Imma! Aquest Hamlet em va fer un convers. Espero amb il·lusió la propera aventura d'en Broggi i/o en Manrique.

    ResponElimina