dilluns, 22 de juny de 2009

“New York movie” (1939), d’Edward Hopper



Es troba en una sala estranya, subterrània, similar a un teatre, però sense grades. Els seients són com trones i sembla que s’alcin per engolir els espectadors. Tothom vesteix de fosc, i això l’inquieta. Igual que les llànties que pengen del sostre: massa altes per encendre-les amb comoditat. Les parets són cobertes d’or i d’una mena de cuir de pèl curt que és més fosc que la sang i que no pot pertànyer a cap bèstia coneguda.

Però el més insòlit succeeix sobre l’escena, on no hi ha cap actor, només ombres que es mouen sobre la paret. Tot i la seva inusual aparença, entén que les ombres imiten edificis, artefactes i figures humanes d’una grandària superior a la norma; parlen una llengua estrangera que no havia sentit abans. Potser són déus o dimonis, perquè creixen o empetiteixen a voluntat, provoquen terratrèmols, enderroquen ciutats i de vegades canten himnes furiosos que perforen els timpans.

És un espectacle que causa horror, però que el públic accepta mansament, gairebé amb satisfacció, com si estiguessin sota l’efecte d’un poderós conjur. Només ell té el pressentiment d’una estratagema de qui sap quin mag, que els hi enfosqueix la voluntat i els condemna a aquesta presó eterna.

Recolzat a la paret, sota una triple torxa, un guàrdia de cabells rossos vigila l’única via d’escapatòria. Sembla distret i desarmat; en tot cas, és de complexió més aviat fràgil: no suposa un gran obstacle, sempre que no l’esperin altres soldats dalt de les escales...

S’hi apropa, disposat a embestir-lo, si hi trobés cap oposició; però passa pel seu costat sense que l’altre s’immuti.

—Necessito sortir urgentment, m’espera el meu germà—, aclareix, sense saber el perquè.

Al pis de dalt l’espera una sala idèntica, on fins i tot el sentinella ensopit es repeteix. La confusió dura uns segons, just per percebre un estrip de consciència que li fa reconsiderar la situació. La mentida que acaba de dir, sense necessitat, tan impròpia d’ell; el decorat impossible; la lògica incomprensible d’aquest indret; tot apunta a que es troba dins d’un somni.

Prou sap que dels somnis no n’escapes voluntàriament; cal esperar, acomodar-se fins que s’obri una fissura quan el propi somni vulgui. Es posa al costat del jove soldat blau que, vist de prop, no sembla tan esquifit, només que és de cos petit, però ben treballat. Tampoc la seva expressió és d’endormiscament o melangia, sinó més aviat de timidesa i anhel, de qui espera una iniciativa...

Un so de trencadissa prop de la finestra el desperta. Darrera de la cortina dues dones de veu cridanera s’increpen mentre recullen trossos de terrissa. El jove Plató obre els ulls, alliberat de sobte del somni. Sobre el ventre nota la tibantor del membre. Pensa que anirà una estona a la palestra a veure què hi ha. També pensa que no s’hauria d’afartar de pa amb olives abans d’anar a dormir.

5 comentaris:

  1. Pensava que anaves a parlar de "La América de Edward Hopper", una obra teatral que fan a Sala Beckett i a la qual vaig assistir la setmana passada. Però no, parles del mite de la caverna freudià. Millor així.

    ResponElimina
  2. És una broma sobre la caverna platònica, no sabia que Freud també era un home de les cavernes.

    ResponElimina
  3. genial, per a què dir més.

    M'encanten, Hopper i vosté!

    ResponElimina
  4. Gràcies, comtessa.

    Si en sabés, li escriuria un text ben laxant.

    ResponElimina
  5. M'havia promés mantenir-me al marge (no soc imparcial), però no puc. Gràcies, A. Quin regal avui!

    ResponElimina