dijous, 25 de juny de 2009

Trobant a Ponyo


Com que havíem celebrat la revetlla en família i ens vam llevar tard, però poc perjudicats, vam anar a veure “Ponyo al penya-segat” d’Hayao Miyazaki, una pel·lícula que tot i les ganes no havíem vist quan la van estrenar.

Hayao Miyazaki (Tòquio, 1941) deu ser un dels creadors cinematogràfics en actiu més extraordinaris. Apart de la seva insistència en utilitzar tècniques artesanals d’animació, en un moment en el qual tothom tira d’imatges digitals, d’efectes programats, de 3D i de tot el que de nou pot oferir la tecnologia, no es pot negar que està dotat d’un poderós estil propi. Més enllà de la fesomia d’alguns personatges, sobretot dels infants, que remeten a l’estètica anime de “Heidi” (on Miyazaki, hi intervingué) i que a mi em produeixen una mica d’urticària, tot el disseny de les seves criatures fantàstiques és un prodigi d’inventiva i de suggestió sempre amb un punt d’inquietant. Així mateix, les ciutats i els paisatges estan dotats d’una poètica melangia encisadora, com d’un Magritte que claudica de la intel·lectualitat.

Són freqüents en les seves històries les referències més o menys ecologistes a la relació de l’home amb la natura, les protagonistes femenines “fortes” i els personatges de moral ambigua a qui costaria definir com a bons o dolents. Però el que més em fascina dels seus guions és com introdueixen l’espectador en móns completament fantàstics sense donar-li cap clau basada en la lògica per entendre’ls. Qui contempla un film de Miyazaki només té dues opcions: quedar-ne perplex i exclòs o introduir-se en aquest aparent deliri i gaudir-ne.

Posem per cas una de les seves pel·lícules més importants, “El viatge de Chihiro” (2001), que sovint és comparada amb l’Alícia de Lewis Carroll. Però durant el viatge de la nena victoriana per la Terra de les Meravelles i en els encontres que té amb els personatges més estrafolaris, el lector sempre pot identificar-se amb Alícia i compartir amb ella l’estranyesa que sent davant de tot el que es va trobant. A favor de la nostra comprensió de Carroll també hi intervé el fet que sabem que moltes d’aquestes criatures dements són caricatures de la societat del seu temps i que la clau del seu comportament respon a l’aplicació desballestada de la lògica més matemàtica.

En canvi, Chihiro, que penetra en un món extraordinari —on els seus pares esdevenen porcs i ella passa a integrar-se en una mena de casa de geishes on cohabiten bruixes, esperits del riu, ànimes en pena i nadons monstruosos—, es pot mostrar inicialment confusa, però aviat s’integra en les regles que imperen en aquest malson, tot deixant l’espectador enrere. Recordo la primera vegada que vaig veure la pel·lícula una sensació de desemparament, barrejada amb la curiositat per saber on em conduiria aquell viatge. Poques vegades m’he sentit tan protagonista d’una aventura.

A diferència de Chihiro, “La princesa Mononoke” (1997) o “El castell ambulant” (2004), “Ponyo al penya-segat” (2008) és una pel·lícula destinada al públic infantil, el que no vol dir que no sigui una experiència deliciosa per a tota la família. La seva anècdota es basa en el conte “La sireneta” d’Andersen, però no pot estar més lluny de la popular adaptació dels Estudis Disney. Aquí, la sireneta és més aviat un capgròs de color vermell i de nom Brunhilde (!) que fuig de l’empressonament a la que la sotmet el seu pare. Coneix així un vailet de cinc anys, Sosuke, que viu en un poble costaner del Japó modern. El nen l’adopta i la bateja amb el nom de Ponyo. El que seguirà serà una història d’enamorament infantil amb final feliç.

Explicat així, llevat de la modernització de l’escenari, no sembla que hi hagi gaire novetats respecte a Andersen. Però, com deia l’altre, déu està en els detalls. Apart de la prodigiosa reproducció del poble de pescadors, que sembla feta amb llapis de colors, la pel·lícula va plena de personatges i moments inoblidables. Què us sembla un geriàtric submarí o un tsunami biològic? O una muntanya d’aigua sota una lluna colossal en la que encallen desenes de vaixells? O peixos del període devònic circulant per una carretera submergida? Però el que segur que no heu vist en la vida és una cavalcada de les Valquíries a lloms de lluços gegants.

En poques paraules, un trip legal i per a tots els públics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada