dimecres, 11 de novembre de 2009

El sabotatge amorós (segona part)


“Als aeroports, quan passo el control, em poso nerviós, com tothom. Mai no m’ha succeit que no desencadeni el famós pip. Gràcies a això, tinc dret a tota la comèdia, mans masculines em palpen de cap a peus. Un dia no vaig poder evitar dir-los: Creuen de debò que tinc ganes de fer explotar l’avió?.

Va ser una mala idea. M’obligaren a despullar-me. Aquesta gent no té cap sentit de l’humor.

Avui passo el control i em poso nerviós. Sé que desencadenaré el famós pip i que mans masculines em palparan de cap a peus.

Ara bé, avui sí que penso fer explotar el vol de les 13:30.”

Aquest és l’inici esplèndid de “Le voyage d’hiver”, la darrera novel·leta d’Amélie Nothomb (i amb aquesta l’Herralde ja ens deu dues). El que segueix és la narració que aquest terrorista amorós fa de les circumstàncies que l’han dut fins aquí, escrita mentre mata l’espera a la sortida del seu vol.

“Cinc hores d’espera no estaran de més, ja que m’he dut aquesta llibreta i aquest bolígraf. Jo, que fins la quarantena havia aconseguit evitar el deshonor de l’escriptura, descobreixo que l’activitat criminal provoca la necessitat d’escriure. No és greu ja que els meus gargots explotaran amb mi en el crash aeri. No em veuré obligat a proposar la lectura del meu manuscrit a un editor, tot sol·licitant la seva opinió amb un aire falsament desinteressat.”

No desvetllaré res més de l’argument, només que conté una història d’amor, una novel·lista MOLT particular, fongs al·lucinògens i molt de fred (“un fred que es diria que es podia tallar en cubs”). Fidel al seu estil, l’escriptora despatxa un llibret de 132 pàgines de lectura tensa i irresistible, ple de frases subratllables (sobre l’amor, sobre la literatura, sobre l’odi i la lletjor). No tinc costum de vandalitzar els llibres que llegeixo, però amb la Nothomb mira que ho faria.

No sé d’on treu aquesta dona trames tan demencials i tan atractives alhora. Vist el seu comportament públic en els darrers temps, donat a tota mena d’excentricitats que els seus fans aplaudeixen, començo a témer una mica per la seva salut mental. Però mira, si continua escrivint novel·les tan excitants com aquesta, estic disposat a assumir-ho.

17 comentaris:

  1. El tinc sobre la taula pendent de lectura!!!
    Quan acabi el que tinc entre mans, m'hi poso.

    ResponElimina
  2. Poden, un parell de curts extractes d'una novel·la, estimular tant la neurotoxina de la curiositat?
    Oi tant! Sobretot si s'encreuen amb velles dèries com la de malparlar dels aeroports o l'escriptura sense destí.
    Mil gràcies per l'avís. Ara surto a buscar l'Amelie. Si la trobo ja aniré amb peus de plom.

    ResponElimina
  3. apa! un altre a la pila! al final hauré de protagonitzar alguna hecatombe, per fer-ho artístic vull dir :) gràcies :)

    ResponElimina
  4. Benvingut, Girbén! Els dos fragments els he traduït per l'ocasió, en versió original encara estimulen més neurotoxines.

    ResponElimina
  5. Clídice, hauràs de comença a pensar en comprar prestatges.

    ResponElimina
  6. A mi una vez me cachearon unas manos masculinas estupendas en un aeropuerto... Ahora en serio, veo que merece la pena dejarse aconsejar por tus críticas literarias: ¡tiene muy buena pinta!

    ResponElimina
  7. No sé, Sufur, si conoces a la Nothomb, pero si no es así, léete "Estupores y temblores" y seguro que te conviertes en un adicto.

    ResponElimina
  8. Jo també vaig començar amb "Estupor y temblores", Allau. De fet, continua sent la meva preferida.

    ResponElimina
  9. Espai, "Ni d'Eva, ni d'Adam", que és una mica la seva continuació, també la trobo estupenda.

    ResponElimina
  10. MMMmmm bona pinta!
    Jo crec que el primer paràgraf d'un llibre sentencia a la obra global: si no t'enganxa des del començament no cal seguir!

    ResponElimina
  11. La Nothomb, molt bona.
    I el que conta, per desgràcia, habitual. Ja ni ens sentim malament quan a l'aeroport ens registren, ens pregunten amb cara de pocs amics, i ens trepitgen si se'ns acut parlar de drets. Tinc un amic que cada cop que van a registrar-lo, es nega, i dui que això no li ho poden fer. Aleshores, se l'emporten a una sala reservada, i ho fan tot molt legal, amb tots els ets i uts que hom es pugui imatginar. I sempre perd l'avió.

    ResponElimina
  12. Ep, que em ve al cap una de millor: quan vaig anar als USA em van donar un formulari per completar, on a més de les típiques preguntes, hi havia altres del tipus "ha vingut a comentre algun acte terrorista?". Vaig pensar que això no calia contestar-ho, i em van cridar pels megàfons, em vam dir que si havia entès el que em demanàven, i que si era així, què pretenia amb la meua actitud. Vaig aconseguir sortir del problema dient que el meu anglès era nul -cosa, per altra part, certa.

    ResponElimina
  13. Sí que és bona, Leb, de totes maneres la presència de l'aeroport a la novel·la és molt breu, el que explica és com ha anat a parar a aquesta situació extrema.

    ResponElimina
  14. de la nothomb vaig llegir Biografia de la fam i em va encantar. Després vaig llegir antichrista i va ser una decepció. M'han recomanat moltíssim l'higiene d'un assassí, i aquest últim que tu comentes també fa bona pinta.

    ResponElimina
  15. Marta, la Nothomb té una vena més cafre, com la que mostra a "Anticrista", i una altra més autobiogràfica. Si et va agradar la de la fam, segur que t'ho pasarás bé amb "Estupores y temblores", "Ni de Eva ni de Adán" o "Metafísica de los tubos".

    ResponElimina