dijous, 26 de novembre de 2009

Ocell atrapat en viu


Ja havia parlat en un parell d’ocasions d’Andrew Bird (Chicago, 1973), el meu últim enamorament musical, però fins dimarts passat no vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en viu. Va ser a la Sala Apolo, amb les entrades exhaurides per una multitud no gaire interessada pel partit del Barça. I, sense por a exagerar, va ser un dels concerts més fenomenals que he vist en la meva ja llarga vida.
Bird es presenta sol en escena: un home alt i ben plantat amb l’aspecte passat de moda d’un venedor d’assegurances del Middle West. Però que estigui sol no és sinònim d’austeritat, perquè el show és un desplegament d’exuberància i matisos. El músic té formació clàssica de violinista, toca també la guitarra elèctrica, canta amb agradable veu de tenor i xiula com una cadernera angèlica, i el millor de tot és que fa totes aquestes coses a la vegada (o quasi).
Qualsevol de les seves cançons pot començar, per exemple, amb un pizzicatto de violí; un cop establert el ritme, aquest queda incorporat a un “loop” sobre el qual s’hi afegeix una melodia tocada amb l’arc i potser l’embelliment d’una refiladissa. Amb aquest coixí, agafa la guitarra i es posa a cantar, els diferents instruments entren i surten gràcies a uns pedals que va controlant (el primer que ha fet en entrar en escena ha estat descalçar-se). A mi em va semblar màgia, però no em feu cas que no sóc prou modern.
Les seves cançons mai no sonen dues vegades de la mateixa manera i, per descomptat, mai no sonen com als discos. En tot cas, el resultat és embriagador, sempre canviant, orgànic, addictiu, jovial i sofisticat. El públic bavejant, rendit des dels primers acords. Quin domini!, quin magnetisme!, quin concertàs!!! Bird acabava aquí la seva gira europea i, segons pròpia confessió, s’havia pres dos cafès per mantenir-se despert fins que sortís el seu avió de les 6 del matí, detall que explicaria l’acceleració d’algun dels seus temes. L’hora i mitja d’intensíssim concert acabà amb una versió amb la “telonera” Jesca Hoop del vell tema de Dylan “Oh, Sister” i amb el convenciment que trigaria molt de temps a veure una cosa semblant. Al menys, fins que Bird torni a visitar-nos. Arribat el cas, no us l’hauríeu de perdre.

21 comentaris:

  1. Allau després de llegir-te, les vendes de perruques augmentaran, perquè m'auto-estiro i estiraré dels cabells a alguns que teniem previst anar-hi i al final no ho vam fer!!. . .
    Eeehhh, senyors Galderich i Leblansky ?? Prepareu-vos !

    ResponElimina
  2. Allau,
    Ets un traïdor... hi volíem anar i finalment res de res... i ara ens ho refregues pels morros!

    ResponElimina
  3. Excel·lent recomanació! Bon tema per començar el dia.

    ResponElimina
  4. Poc em pensava, Carme J, que estava voltat d'adeptes. No volia llençar sal a les ferides!

    ResponElimina
  5. Galderich, si no hi vau anar pel Barça, us retiro el "saludo" ;p

    ResponElimina
  6. Salvador, en Bird té una pila de temes per començar bé tots els dies de l'any.

    ResponElimina
  7. Estic convençuda que el motiu no va ser el Barça, sinó amb pinces, seguiria arrencant péls!!
    L'Andrew Bird ha estat una descoberta de les que fan època!

    ResponElimina
  8. Hi ha una bona colla de cançons al Spotify. Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  9. Autocorrecció: "N'hi ha una bona colla de cançons al Spotify". Perdó per la pèrdua del pronom... :P

    ResponElimina
  10. vaig a fer un tomb per l'spotify, no en conec res, però m'ha agradat la pantalla del darrera d'ell :)

    ResponElimina
  11. No el coneixia, però l'actuació que has penjat i el teu relat del concert prometen molt. Ens hi haurem de posar.

    ResponElimina
  12. La pantalla, Clídice? Bé, com a bon "bird" li agraden les bestioletes.

    ResponElimina
  13. A més, Jaume, aquest noi ha de ser un lletraferit i un carrollià, perquè títols com "Anonanimal" és un pur mot-maletí.

    ResponElimina
  14. Doncs a mi m'ha suggerit la pantalla del fons i el nom "Anonanimal" el llibre de La vida maravillosa d'Stephen Jay Gould i el seu Anomalocaris, dec estar molt malament :P

    ResponElimina
  15. Estàs molt bé, Clídice, qualsevol relació amb la biologia és molt pertinent.

    Durant el concert va parlar de l'estrany efecte que li va produir llegir una recepta francesa de cervellets de xai. Es preguntava com se sentiria menjant l'ànima de l'animal.

    ResponElimina
  16. Ara ja m'agrada més, sempre dic que la meva negativa a menjar cervell obeeïx a què no m'agrada la sensació d'estar mastegant idees :)

    ResponElimina
  17. Allau, t'envejo i molt! Aquest mes, per culpa dels putos microorganismes que em van fer perdre sis quilos en dos dies, m'he perdut el concert de Camera Obscura i de l'Andrew Bird. Fan com soc de tots dos, havia enganyat a una colla per anar-hi pelgats, entre ells la Carme J i el Galderich, i al final, no va poder ser. O sigui que de veritat que t'envejo, argggggggggg!

    ResponElimina
  18. Però, Leb nen, encara estàs amb els microorganismes? Cuida't. Jo, per molts quilos que perdi (que ara ja són més de 6), no em perdo certes coses.

    ResponElimina
  19. Jo també en sóc tot un entusiasta del senyor Bird, però encara no he tingut el gust de poder-lo veure en directe. Quina enveja. I poder-lo sentir versionant la preciosa Oh, Sister de Bob Dylan… tot un privilegiat!

    ResponElimina
  20. Tu rai, Miq, ara que ha acabat la gira europea de segur que es prodigarà al teu costat de l'Atlàntic.

    ResponElimina