Catacroc!

foto KentV999
El dijous passat l’ordinador va perdre uns segons el coneixement i després es va recuperar sense problemes. Com no estava calent, vaig descartar que es tractés de la grip A. L’endemà, però, després d’una estona de normalitat, va caure en un coma profund. Per molt que vaig posar en pràctica tots els meus coneixements informàtics, apagant-lo i encenent-lo tantes vegades com calgués, tot el que vaig obtenir foren unes boniques ratlles verticals a la Paul Smith i algunes pixelacions dignes de ser penjades a una galeria d’art.

Després dels primers minuts de contrarietat i emprenyamenta, vaig reaccionar com el blocaire de raça que sóc i vaig dir-me: “Ja tinc tema per un apunt!”

Amb tot el cap de setmana entremig, perquè aquests accidents SEMPRE s’esdevenen un divendres a última hora, fins el dilluns no vaig poder trucar al servei tècnic. El que succeí a continuació fou tan temible com previsible, el que li passa a tothom que truca a un servei d’atenció telefònica personalitzada, però com que aquest apunt l’escric per desfogar-me, haureu d’aguantar el meu rotllo.

Les dues primeres vegades que vaig trucar, després de llarga espera, em respongué una veu enregistrada en anglès que em digué que estava trucant on no devia. A la tercera va contestar una gravació en espanyol: que si tenia “cas obert” que premés l’1 i, si no, el 2. Vaig prémer el 2. Llavors se’m sol·licità que entrés el número de sèrie de la màquina i després el símbol de “almohadilla” (se’n dirà coixinet en català?). Un cop fet, que entrés el número de subsèrie i un altre #. La veu mecanitzada repetí tot el que acabava d’introduir i demanà confirmació. Ho devia fer bé, perquè m’anunciaren que aviat parlaria amb un ésser viu.

A continuació vingueren 20 minuts d’allò més distrets: ràfega de musiqueta composta amb mitja neurona i de tant en tant el missatge “Permanezca al aparato, uno de nuestros agentes estarà con usted en breve.” Quan ja començava a dubtar sobre el sentit de l’expressió “en breve”, vaig sentir una veu masculina que m’interpel·lava.

Obro parèntesi (a la manera Rasoir). Per utilitzar aquest meravellós servei de desatenció telefònica, abans calia enregistrar-se online, cosa que per mandra no vaig fer quan vaig comprar l’ordinador i vaig haver de completar cuita corrents cinc minuts abans de la trucada. Tanco parèntesi.

L’operador va fer-me recitar totes les meves dades personals, per confirmar que jo era jo, i no un lladre desafortunat que havia carregat amb un ordinador defectuós. I quan dic totes són totes: nom i cognoms, adreça amb codi postal inclòs, telèfon, correu electrònic i data de naixement. Crec que vaig respondre força bé, notable altet, perquè l’home no va penjar i em va atendre fins i tot amb amabilitat. En dos minuts quedà clar que el problema era de hardware i que passarien per casa a buscar la màquina.

Sembla que tot està encarrilat i que no cal sinó esperar que passin els dies. Veieu com no és tan complicat sortejar una crisi?

Per descomptat, si a casa no hi arriba a haver el portàtil de Josep per poder sortir del pas i poder continuar amb el bloc, els meus udols els haurieu sentit més enllà dels Pirineus.