dijous, 12 de novembre de 2009

Calentors sicilianes


Karol Szymanowsky (1882-1937) fou un músic polonès del que poca cosa en sabria, si el Liceu no hagués decidit presentar a Espanya per primera vegada la seva òpera “Król Roger” (El rei Roger). Estrenada a Varsòvia l’any 1926, va ser durant molt de temps una obra oblidada als grans teatres d’Occident, reduïda pràcticament a òpera de consum local. En els darrers anys ha començat a recuperar-se de forma cada vegada més freqüent i tot indica que trobarà el seu racó en el repertori.

Szymanowsky era un esteta homosexual d’aquells que fa un segle, amb la coartada de la cultura clàssica grecollatina, es dedicava a empaitar bordegassos pel Regne de les Dues Sicílies. A més de músic, fou poeta i escrigué una novel·la titulada “Efebos” que amb el títol ja ho diu gairebé tot. No la volgué publicar mentre la seva mare fos viva i al final resultà que ell morí abans que sa mare. Malauradament el manuscrit fou destruït en un incendi i només s’ha pogut recuperar el seu capítol central que havia regalat a un dels seus amants.

Encara que inspirada vagament en “Les Bacants” d’Eurípides, “El rei Roger” s’esforça poc en ocultar les seves implicacions homosexuals en un to molt similar al de la novel·la mig perduda. L’autor del llibret fou el cosí de Szymanowsky, Jarosław Iwaszkiewicz, amb el que compartia l’afició per les excursions meridionals, i que va tenir una fèrtil carrera literària (pel·lícules ben conegudes com “Mare Joana dels Àngels” de Jerzy Kawalerowicz o “Les senyoretes de Wilko” d’Andrzej Wajda parteixen de les seves obres).

El seu argument d’entrada sembla dramàticament impossible: a la cort siciliana del rei normand Roger II apareix un bell pastor que predica una nova religió de sensualitat desenfrenada a la qual van sucumbint tots els seus súbdits, la reina inclosa. Aquest pastor, que no és altre que Dionís, acaba enfrontant-se a l’ideari apol·lini del rei i s’estableix entre ells un tira i afluixa dialèctic del qual el rei en sortirà enfortit en les seves conviccions, però també d’alguna manera transformat. Per aquesta sinopsi ja és veu que tot l’assumpte sembla el producte d’una insolació mal curada.

Però com que els camins de l’òpera són del més misteriós que hi ha i de llibrets excèntrics, o directament infectes, n’han sortit veritables joies del gènere, abans de jutjar cal mirar i escoltar. I, pel que vaig veure i escoltar anit em sento amb l’opinió dividida. Musicalment és una òpera amb fragments molt bells, d’una opulència straussiana (facció Richard) i va estar molt ben servida per Josep Pons al capdavant de l’orquestra del Liceu. El cor té intervencions estel·lars i també va brillar a gran alçada. Tot i que em tocava el repartiment B, vaig trobar que els solistes van estar tots de correctes a magnífics. Llegides les crítiques sobre el Pastor que interpreta Will Hartmann al repartiment A, sembla que Pavlo Tolstoy se’n surt millor i el Roger d’Artur Rucinski va brillar solarment tal com calia.

La posada en escena es basa en un amfiteatre il·luminat de formes molt suggerents. Hi ha idees interessants, com la disposició en creu de l’eclesial cor inicial, que es repeteix a la bacanal del darrer acte en versió molt més estripada. La direcció dels actors tendeix en excés a l’escola rèptil, és a dir, que passen més estona ajaguts que drets.

En resum, res important a objectar. I malgrat tot, l’argument faltat de qualsevol mena d’acció pesa com una llosa. Hi ha qui diu que això més que una òpera és un oratori (certament pagà) i no li falta raó. Potser me la compraré en disc, però no sé si em tornaran a trobar en una versió escenificada.

11 comentaris:

  1. Tota aquesta estètica dels efebus és una mica barroca i sovint patina, però jo la trobo interessant. Recordo algunes pelis del Derek Jarman que em van agradar molt, especialment "Caravaggio". Llàstima que aquesta posada en escena no estigui inspirada...

    ResponElimina
  2. A mi, Lluís, m'interessa més aviat poc, encara que ho faci en Jarman.

    ResponElimina
  3. Realment l'òpera és un gènere estrany en el que res és creible i aquí és on rau la seva gràcia!
    Bona crònica.

    ResponElimina
  4. Completament d'acord, Galderich, però tota credibilitat té un límit.

    ResponElimina
  5. sempre preferiré la música ;) encara que si una òpera et fa escriure, poc o molt, ja m'està bé :)

    ResponElimina
  6. Em pregunto: es pot fer o es fa (sense morir lapidat) comèdia intel·ligent o divertida sobre l'homosexualitat? A mi tota aquesta història d'un paio que viu amb la mare i que va a Sicília (potser la terra mediterrània més masclista, ja té collons la cosa) a empaitar bordegassos,com si fos una vella glòria de l'antiguitat, em put a naftalina. Però si t'ho agafes per la vessant humoristica (que la te) em sembla que podria ser espaterrant.

    ResponElimina
  7. Jaume, la tradició d'anar cap al sud a la recerca de bons salvatges (mancats de recursos) és ben antiga (Wilde, Gide) i s'estén fins avui mateix (Bowles, Goytisolo, Orton). Segur que es pot fer aquesta comèdia que dius i potser ja està feta. Ho hauria de buscar.

    ResponElimina
  8. Ara potser em passo de rosca i me'n vaig massa del tema, però només he vist la foto he pensat en les pintures d'Alma Tadema, tan decadents elles.

    ResponElimina
  9. No, Leb, tranquil, la idea de la foto és la mateixa que darrera de les pintures d'Alma Tadema (només canvia l'objecte del desig).

    ResponElimina
  10. Una òpra gai q porta el meu nom!! Que faig jo aquí i no al palc del Liceu!!

    ResponElimina
  11. Corre, glam (reietó roger), que les funcions s'acaben (no els seients lliures). Però lamento dir-te que la mariconada és més mental que tangible.

    ResponElimina