dilluns, 23 de novembre de 2009

Imatges d’Alícia: John Tenniel (1)

Sir John Tenniel
Quan Carroll decidí donar a conèixer les aventures d’Alícia a un públic més ampli, calgué pensar en trobar un il·lustrador professional que s’ocupés de substituir els seus esbossos d’aficionat. John Tenniel, un dels artistes més populars de l’època, havia de ser aquest home.

Sir John Tenniel (Londres, 1820-1914) va ser un artista bàsicament autodidacta. Als 20 anys, a conseqüència d’un accident practicant esgrima amb el seu pare, va quedar cec d’un ull. Malgrat les seves aspiracions a dedicar-se a les Belles Arts, aviat va adquirir una gran reputació com a humorista i gràcies a la seva il·lustració de les faules d’Esop va aconseguir entrar a la revista satírica “Punch” el 1850. Dins d’aquesta publicació periòdica n’esdevingué el caricaturista estel·lar i arribà a ser una de les seves firmes més ben pagades. Fou nomenat cavaller el 1893 i s’enretirà l’any 1901.

Ens podem considerar afortunats que un home tan enfeinat com era Tenniel acceptés gairebé d’immediat l’encàrrec de Carroll. La col·laboració entre aquell parell de perfeccionistes no estigué exempta de petites friccions (insatisfets per la qualitat de la impressió, la primera edició fou retirada quan ja es trobava a les llibreries); però els resultats finals devien deixar-los satisfets, perquè quan anys més tard es considerà posar en imatges “Through the looking-glass”, el tàndem es repetí.

Caricatura de Tenniel sobre la Guerra Civil Americana.
Recordem que la versió que Carroll entregà a la impremta era una ampliació del manuscrit inicial, al qual s’hi havia afegit episodis tan famosos com el del te psicòtic o el del gat de Cheshire, dels quals Tenniel fou el principal responsable d’atorgar-los presència física. En total es van fer 47 dibuixos per la primera aventura i 50 per la segona. Ens podríem aturar en molts detalls de les il·lustracions però, òbviament, el primer que atraurà els nostres ulls és la figura d’Alícia, ja immortalitzada per sempre amb els seus cabells rossos, subjectats amb una cinta, el seu vestit de màniga curta bufada i el seu davantalet. Un aspecte força endreçat en el qual, a la segona aventura s’hi afegiran unes mitges de ratlles. Coincideixo amb Leblansky en trobar-li el cap gros, encara que potser cal atribuir-ho a les deformacions pròpies dels caricaturistes. La seva expressió és sovint trista o amoïnada, senyal que no s’ho estava passant gaire bé en Terra de Meravelles.

Si bé molts dels detalls que hi ha a les il·lustracions, responen a indicacions explícites que trobem als llibres de Carroll, en alguns casos constitueixen un complement inesperat al text. En més d’una ocasió, Carroll remet a la il·lustració corresponent per estalviar-se descriure andròmines estrafolàries o bèsties infreqüents, com ara el Grifó. En canvi, a l’aventura de l’espill, on el Rei Blanc té dos missatgers (un per anar, l’altre per tornar), només mirant els dibuixos descobrirem que es tracta dels nostres vells amics, el Barreter Foll i la Llebre de Març, encara que Carroll ens oferia una pista en citar els seus noms: Hatta i Haigha (versions en anglo-saxó de cuina de “hatter” (barreter) i “hare” (llebre)).

La iconografia de Tenniel és plena de solucions memorables (com aquest eixordador batre de tambors sense cap) i de rostres i figures que queden indeleblement marcats a la nostra memòria. De segur que aquesta no serà la darrera vegada que apareixeran en aquestes pàgines, de fet, demà continuaré amb ell. El cert és que, poques vegades a la història de la literatura, només se m’acut el cas equiparable de Charles Dickens amb Hablot Browne (Phiz), un text clàssic s’ha vist tan lligat des del seu naixement a una imatgeria que li ha esdevingut part inseparable.

8 comentaris:

  1. em xoca aquest fet que remarques, del tamany "inadequat" del cap de l'Alícia, perquè sé que els dibuixants solen tenir molta cura d'aquest detall. Un dibuix amb el cap gros i els peus petits és "inestable", provoca contínuament la sensació que ha de caure i això els sol desassossegar força.

    ResponSuprimeix
  2. Potser això que comentes, Clídice, és vàlid pel dibuix realista clàssic; en la il·lustració de textos fantàstics és bastant freqüent la distorsió dels personatges, com anirem veient.

    ResponSuprimeix
  3. El domini que Tenniel tenia de la tècnica no li impedeix fer servir la seua imaginació a l'hora de trobar, com tu dius, "solucions memorables" com la del tambor. Veient aquesta il·lustració hom agraeix que en aquella època no hi hagués Photoshop.
    Ara seria qüestió de seleccionar l'eina Tampó i tirar milles, amb la qual cosa passaria com quan un editor de tebeos decideix substituir al rotulista per un dels models de lletres que ofereixen els programes informàtics: passa que el resultat es resenteix, i molt.
    Estic convençut que l'origen d'avortaments com la Comic Sans ve per aquí.

    ResponSuprimeix
  4. No sé si seria culpa de les il·lustracions, però Alícia sempre va ser un dels personatges que menys m'interessaven d'aquesta història. Cada cop que llegia els llibres em feia ràbia que el Cavaller Blanc, el Barretaire i la Llebre o Humpty Dumpty no tinguessin més paper. Potser estava massa atrapat pels meravellosos dibuixos de Tenniel.
    Alícia no va començar a atreure'm fins bastant més tard.

    ResponSuprimeix
  5. I tant, Leblansky! Per fortuna en tota època hi ha bons professionals que saben distingir l'art de la producció industrial.

    I millor no mencionar aquest invent del diable, que l'ofensiva CS de moment la dono per finiquitada.

    ResponSuprimeix
  6. Bé, Santi, com es veurà, hi ha Alícies més atractives que aquesta, fins i tot excessivament atractives; però jo encara sóc dels que es queden amb la Llebre i el Barretaire.

    ResponSuprimeix
  7. Començo a tenir la impressió d'haver fet un màster sobre Carroll i l'Alícia. Fantàstic. Espero la propera classe.

    ResponSuprimeix
  8. Estic de genolls davant l'Ofensiva Carroll! Allau, hauríem de fer alguna cosa permanent (paper, per entendre'ns i no precisament imprès amb CS!) de tot el material que publiques. Com diu el Lluís això és més que un màster!
    De moment ja he cremat l'edició que tenia de l'Oliva i espero la teva traducció...

    ResponSuprimeix