dijous, 1 d’abril de 2010

Aroma a Roma (II)


Quan visito altres ciutats, altres països, apart de seguir escrupolosament les recomanacions de les guies de viatge, també intento descobrir aquells petits detalls que fan que cada lloc sigui diferent de tots els altres. Ningú no hauria de sortir de casa, crec jo, a la recerca del que ja coneix. No seré jo, almenys, qui vagi a Roma per menjar en un McDonald’s, comprar a Zara o embadocar-me amb l’estàtua vivent d’un gladiador, còpia exacta dels que tenim a la Rambla.

No tinc cap altre mètode de treball que el de fixar-me en com viuen els natius. Dos excel·lents punts de partida són les pastisseries (per cert, què bo que és el pa de Roma!, i us ho diu algú que és molt poc panarra) i els aparadors dels fotògrafs nupcials. No puc aportar cap motiu científic per sustentar aquesta asseveració, però sóc dels que pensen que la rebosteria local diu molt sobre el caràcter dels indígenes. En quant a la iconografia de les fotos de casament, obeeix més aviat a una tendència kitsch que intento reprimir, però que em fa descobrir on es troba el “marc incomparable” de cada població. En el cas de Roma, queda clar que les posturetes postnupcials cal fer-les davant dels murs venerables del Coliseu.

Cal dir a continuació que Roma, malgrat tot el pes de la seva història, és una ciutat vivíssima i plena de caràcter. Pot semblar un tòpic, però els romans són gestualment expressius, cridaners i deliciosament afables. Dic romans, tot i que probablement molts procedeixen d’altres punts de la península itàlica o del planeta Terra; però la ciutat marca a tots per igual. Una nit vam anar al cinema i el guirigall a la sala fins que va començar la pel·lícula no el podries trobar a cap mercat de peix. Als autobusos es poden iniciar debats polítics entre desconeguts sense que ningú dels presents alci una cella. Ha de ser una ciutat difícil pels misantrops.

Excepcional taula de tres potes.
Paral·lelament al flux turístic, la gent fa la seva vida. Els veïns es desitgen una bona Pasqua des de fa dies i el diumenge de Rams passegen amb branques d’olivera de fulles pansides. Al Bar San Callisto, a uns metres de Santa Maria in Trastevere, els cafès encara costen setanta cinc cèntims d'euro i un matí entre setmana pots compartir la terrassa amb els jubilats del barri, la clienta de la cadira de rodes a qui el cambrer posa a cobert quan comencen a caure quatre gotes i el borratxo local (que et demana l’encenedor i que, després de cinc minuts de veure’l barallar-se infructuosament amb el teu BIC, li encens tu mateix la cigarreta). Roma, degut als desnivells del seu paviment urbà, és també la ciutat de les taules que ballen. El problema se solucionaria fàcilment amb taules de tres potes, però sembla que gairebé ningú no hi hagi pensat.

Els homes italians tendeixen a vestir com si es dediquessin a la prostitució de luxe. Les senyores afavoreixen els cabells llargs i els talons alts, preferència aquesta ben meritòria en una ciutat on tots els carrers són coberts de llambordes irregulars. Hi ha quelcom de pirueta de circ en les seves evolucions. Aquestes femelles altives, rostides pels raigs UVA, quan arriben a la cinquantena, si no es cuiden, adopten les maneres d’un bacallà sec adornat de purpurina.

Roma, potser per qüestions d’infraestructura urbanística, no compta amb grans magatzems ni amb gaires franquícies globalitzadores (almenys al seu centre). Roma és el paradís del comerç al detall, del petit artesà, del taller on et faran unes sabates a mida o una jaqueta exclusiva; però on també trobaràs cistellers, reparadors de cadires de boga o clíniques per a nines.

Una altra cosa que m’ha sobtat han estat les fonts. Les fonts de Roma són totes molt boniques, crec que és difícil trobar-ne una excepció (la de les tortugues és meravellosa). Però ara volia parlar de les modestes fonts del carrer, de les quals raja un doll continu d’aigua potable. Venint d’un país en el que la sequera és un mal endèmic, aquest dispendi gairebé ofèn. Em diuen que ens trobem en una regió rica en aqüífers i que d’aquí venen els colors verds del Laci que ja vam descobrir des de l’avió.



I encara un detall que m’ha divertit: les famoses inicials SPQR encara funcionen com a lema municipal i te les pots trobar tant encapçalant els bans de l’alcalde com les tapes del clavegueram. Fins ara es creia que les inicials corresponien a l'expressió llatina Senatus Populusque Romanus (o sigui “el Senat i el Poble Romà”); però el traductor d’Asterix a l’italià ha descobert finalment el seu sentit real.

19 comentaris:

  1. Uf, un altre aroma de Roma magnífic. Roma i Nàpols, com dius, guarden una personalitat que les Zara i pandilla no han aconseguit arronear... esperem que per molt temps!

    ResponSuprimeix
  2. Ai, Galde, Nàpols és la meva gran assignatura pendent (no em preguntis!) Roma enamora o enaroma, que tot és el mateix.

    ResponSuprimeix
  3. Com he gaudit de la teva segona crònica. Per mi ja pots seguir. M'ha fet somriure el què dius dels homes de Roma. És ben cert el seu aire gigoló -s'entén un home per lluir i el que calgui però pagant- i els recordo amb muntures d'ulleres de dissenys impossibles, jaquetes amb dotze butxaques i sabates de cuïr enlluernador tot provinent de la Via dei Condotti. Elles, tal com dius, corren el ràpid risc d'abacallanar-se quan encara podrien fer goig però els u.v.a., noi...gràcies per fer-me tornar a veure aquells carrers de mil colors i a sentir el brogit de mercat. I el tràfic? Heu vist que quasi no hi ha semàfors i t'insulten si no passes el carrer corrent?
    Confesso haver-me comprat un conjunt d'espardenyes platejades i una jaqueta color tabac ros a GEOX-Centrale Corso.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies, Glòria, això són amigues.

    ResponSuprimeix
  5. Ha de ser una ciutat difícil pels misantrops...hahaha, més que difícil,és una teràpia de xoc.
    I sobre les fonts, no només és potable, és, literalment, aigua mineral:
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/61283

    Diuen que entre avui i demà arriben un quart de milió més de turistes, no sé que serà de nosaltres...

    A la Rambla n'hi ha gladiadors?

    ResponSuprimeix
  6. Maria, a la Rambla hi ha de tot, des de mòmies egípcies fins a Scarlets O'Hara de saldo. I amb els turistes paciència, que ja saps que alguns són bona gent :)

    ResponSuprimeix
  7. Roma em va encantar, però darrera els teus apunts i les teves fotos ara em fascina. Hi he de tornar com sigui! i Nàpols també és una assignatura pendent. Em faig pesada i tot amb un: "vull'na'Nàpoooooolssss" però encara no ha colat :)

    ResponSuprimeix
  8. Res, Clídice, que em subvenciona l’Oficina de Turisme de Roma i amb això em penso pagar el viatge a Nàpols.

    ResponSuprimeix
  9. A mi quan vaig a veure ciutats, m'agrada passejar-me pels seus mercats, odio els que ho fan a la boqueria, em molesten quan hi he de comprar, i jo faig el mateix paper que ells quan surto fora de casa, miro si tenen els matexos peixos que nosaltres, com són els embotits, els pans, les galetes, les fruites i verdures, la carn em sembla que no cal tant, que és semblant arreu... i bado tant o més com fan ells aquí... Em sembla que hauré d'anar a Roma i a París, les meves dues assignatures pendents, Nàpols després...

    ResponSuprimeix
  10. La Boqueria és un cas una mica especial perquè ha esdevingut un mercat per turistes. Roma és ideal pels badocs, però cal anar amb compte, que els cotxes es fiquen pertot arreu.

    ResponSuprimeix
  11. Només vaig estar un parell de dies a Roma, i ja fa molts anys. Però es curiós com el fet d'haver vist i trepitjat un lloc, ni que sigui de manera fugissera, torna reals inputs que d'altre manera només serien virtuals. Així la Roma del Fellini o del Rossellini, o del Titus Andronicus encarnat per Anthony Hopkins. O aquesta que tu ens descrius de forma viva i sensual, amb aquestes dones orgulloses i encartronades, que abans d'acartronar-se van ser el periccolo numero uno del Renato Carosone, amb que aquests dies ens bombardeja el corte inglés.

    ResponSuprimeix
  12. És cert, Brian, que sense haver-la visitat coneixem Roma per les pel·lícules que s'hi han rodat. Tota la ciutat és un gran decorat i fins i tot l'ajuntament n'ha tret profit col·locant plafons que recorden les moltes pel·lícules rodades als seus carrers.

    ResponSuprimeix
  13. Tot i que Roma te racons encissadors, no és una ciutat que m'agradi gaire en el seu conjunt. Ja saps, les ciutats o t'entren per la vista a primer cop d'ull o les trobes anodines per sempre més.
    I això que hi he estat bastantes vegades.
    Com a mercat n'hi ha un que es fa els diumenges (em sembla) a una plaça de la que no recordo el nom, però que en mig te una estatua de Giordano Bruno, que és un mercat del més pur estil mediterrà.

    ResponSuprimeix
  14. La plaça que dius, Max, és Campo di'Fiore i crec que el mercat funciona cada dia entre setmana. Com ens va dir la nostra amiga Maria, és de les poques places que no té església (per això hi devien posar en Bruno).

    ResponSuprimeix
  15. He estas diverses vegades a Roma , però la primera vegada que havia de dormir en un sac als jaedins de Villa Borghese va ser la millor. Això que només vaig menjar pizzas margarita.

    ResponSuprimeix
  16. En una època similar ho vaig intentar al Green Park de Londres i els bobbies no em van deixar.

    ResponSuprimeix
  17. I les pizze Margherita són la mare de totes les pizzes.

    ResponSuprimeix
  18. i les perruqueries i les floristeries? No te les mires? I les portes de casa i els replans i les finestres? Tinc ganes de marxar

    ResponSuprimeix
  19. I les perruqueries, Marta, i les floristeries, que les tenen obertes les 24 hores del dia, perquè són un servei de primera necessitat.

    ResponSuprimeix