dijous, 22 d’abril de 2010

Crisi o similar


Foto de batigolix vista a Flickr

No voldria fer un apunt ploramiques o sigui que demanaré d’entrada que us estalvieu els copets a l’esquena abans de confessar que darrerament estic una mica desanimat amb això del bloc. Potser la culpa la té l’astènia primaveral, com diria la Clídice, o és només una mera crisi de creixement. Perquè la veritat és que cada dia que passa em sento més ben acompanyat.

I potser en part és això; quan assoleixes un èxit modest, el teu ego demana més i es pregunta: i ara què? Quin ha de ser el proper pas? Aspirar a una conselleria? Rebre la Creu de Sant Jordi? I, la veritat és que no sé què respondre’m. De vegades, aquest món virtual que tantes bones estones ens ofereix, se m’apareix fútil i egocèntric. Altres vegades, però, penso que tots els món possibles són bastant fútils i egocèntrics, segons com te’ls miris. L’activitat humana és un quefer de formigues, que guanya amb la perspectiva.

En el fons el problema és que sóc un perfeccionista, terrible espècie que tendeix a l’esterilitat: res del que faig està a l’altura de les meves excessives expectatives. Mentre el bloc va ser un exercici d’escriptura lliure i inconscient, no em vaig haver de preocupar gaire del seu nivell de qualitat; però ara començo a sentir massa parells d’ulls fixats en la meva esquena, una situació que m’immobilitza i fa evidents les meves carències. Com puc escriure alegrement sobre coses de les quals en tinc un coneixement molt deficient? De fet, no crec que pugui considerar-me especialista en res, sóc l’amateur ideal, i amb aquest bagatge em moc pel món amb més pena que glòria. És possible que pugui enganyar-vos temporalment, però enganyar-me a mi mateix eternament ho veig més difícil.

Podria escollir el camí fàcil, les notícies de cada dia ens ofereixen motiu pel comentari irònic i fins i tot sagnant, com aquesta defensa del pollastre de pagès, reserva espiritual de la virilitat còsmica. Però jo preferiré quedar-me al costat rar.

Parlem de tipografia, per variar? Els tipus de lletres es poden separar entre les que s’anomenen de “pal sec” i les que tenen als extrems unes formoses cuetes, que en anglès s’anomenen serif i en català es diuen “gràcies”. A continuació podeu contemplar un mot escrit en Arial (pal sec) i en Times Roman (serif) per comparar les diferències.

VI VI

Les lletres de pal sec tenen un bon problema per fer distingir la “i” majúscula de la “L” minúscula. Avui he descobert que la tipografia Verdana, que és de la família pal-sec, guarda una anomalia i presenta “gràcies” en la seva “i” majúscula, com aquí es veurà:


VI

Posem-nos cínics. Amb el vell esperit de matar el porc i treure’n tot el profit possible, potser he estat escrivint un apunt de manual, del tipus “crisi del blocaire i reflexions que se’n desprenen”. El que equival a dir que aquest bloc gaudeix de bona salut. Encara que Alícia ja no visqui aquí.

58 comentaris:

  1. Per si algú posava en dubte la teua afirmació, amb el post que acabes de penjar no deixes cap opció: ets un perfeccionista. I jo afegiria més: el teu bloc és magnífic.

    ResponElimina
  2. Una més de les teves petites genialitats, i no et prenguis l'adjectiu "petites" a la manera masculina. Deixa't d'astènies. Tots patim aquestes crisis i busquem sortides. Mira'm a mi fent videos i coses pitjors. Però la qüestió és que la cosa es mou. Eppur si muove.

    ResponElimina
  3. Han donat la Creu de Sant Jordi a individus que s'ho mereixien menys, així que no ho descartis! Jo dic que si els posts d'aquests darrers dies són una mostra de quan estàs en crisi, que la crisi et duri molts anys! :-)

    ResponElimina
  4. Qui ha dit que cal enganyar-se eternament? Limitem-nos a viure el moment! (Un dia ho argumentarem detalladament). O com diu el meu personatge:

    Always look on the bright side of life (aquí ve el xiulet...)

    Em sembla que he acabat amb el copet a l'esquena, que era just del que no es tractava :) Però es que ens ho poses molt difícil. Ah, i a mi ja m'està be sans serif, però sobre gustos...

    ResponElimina
  5. Jo com que sento que sempre estic en crisi em pregunto si notaré si mai deixo d'estar-ho. Comentari fútil i egocèntric, ho sé.

    ResponElimina
  6. He hagut de retornar al teu post perquè em feia ressonar coses. Jo tinc la impressió -i parlo per mi- que els blogs són una experiència interessant i rica, però alhora una mica fatigosa (com tantes coses). Personalment, ho visc com una època i sé que arribarà un dia que plegaré perquè n'estaré tip. Crec que ho hem de veure com una etapa que conté coneixements i experiències, i que ens durà a una altra cosa.
    Jo vaig arribar-hi per fatiga d'escriure a Relats en català, que ara ni tan sols no recordo.
    Per tant, sé que un dia això també haurà estat una transició cap a una altra cosa, i no em preocupa: ja arribarà, i ja ho veuré quan arribi. No li trobo sentit en passar-me cinc o deu anys mantenint un blog, perquè tot són fases i èpoques que cal superar. Els qui perduren eternament en una acció em produeixen una mena de neguit estrany.
    Segurament ens retrobarem en algun altre lloc, si és que canviem. Escriure en un blog més o menys col·lectiu com faig jo dóna un cert marge, perquè la comunitat ajuda a superar dubtes, però tampoc no els elimina.
    I en tot cas, crec sincerament que cal viure les crisis aquestes, perquè contenen preguntes essencials. Potser m'he extès o m'he posat trascendental, ho sento.

    ResponElimina
  7. vamoavé, señor Allau, un blog es lo que es, y su autor, lectores y comentaristas somos lo que somos (excepto, al parecer, Evo Morales), y no hay que desanimarse por ello. El señor Bosch ha escrito con sentido común al respecto. Los tipos, adoro la Helvetica hasta el punto de haber comprado por internet una camiseta que pone Helvetica en el pecho, en tipo obviamente H. Pero como el mundo no es perfecto, tengo también un amigo argentino que es diseñador (cómo no, ahora que ya no quedan psicoanalistas en Argentina) que me dijo que para leer señales estaba bien la H, pero que para un leer un texto, era un desastre. Y me fijé y es verdad, para los letreros del metro la H va bien. Para leer, el tipo que usa Anagrama es imbatible (Bodoni), los ojos se deslizan de una palabra a otra, suavemente. No me pregunte por qué.

    ResponElimina
  8. Allau,

    Com diu el Lluís tot són etapes. Jo personalment estic en la faceta zen: vaig fent i em meravella que algú em pugui llegir! I ja està, vaig deixant informacions que crec que a algú que arriba per Google li poden interessar (de fet algú em demana ampliacions d'alguna mena quan ja fa temps que he penjat un apunt) i no pretenc res més. Fer divulgacio de les meves neures sense ser un especialista i fer-ho de la manera més honrada i aportant el que sé i les intuicions que tinc. Cadascú per allà on l'enfila.
    I per cert, a mi també m'agradaria la Creu Sant Jordi... per tenir l'esquela pagada!

    ResponElimina
  9. ja ho deia jo que n'hi ha passera de crisi blocaire (en el sentit de la vuitena accepció de l'Alcover que no deixa enllaçar les definicions: Passa; malura epidèmica (Tortosa, Morella). «Hi ha passera de mal de morros en los conills»)..., ja se'ns passarà (el mal de morros no, la crisi).

    ResponElimina
  10. Com que com a gran diletant em tocava de ben aprop, quan vaig llegir l'afirmació de Baudelaire: L'obra d'un eclèctic no deixa record, em vaig passar un bona temporada rumiant-la. Si fos, realment, la intenció de deixar empremta l'argument primer de l'acció potser seria millor plegar; tanmateix, vaig recordar les bones estones passades amb el joc creatiu, lliure de tota expectativa. I així he seguit, en un permanent "o similar" d'aquest que dius.
    (Ja m'agradaria que ho poguessis llegir en la vella bodoni.)

    ResponElimina
  11. Leb, havíem quedat que res de copets a l’esquena. Però gràcies.

    ResponElimina
  12. Lluís, és que pels vídeos no valc: tu, al meu costat, ets un Brando.

    ResponElimina
  13. Potser tens raó, Salvador, que mentre hi ha crisi, hi ha vida.

    ResponElimina
  14. Viure el moment, Brian, més fàcil dit que fet, si no t’han fabricat així. Però la cançó és fàcil de cantar i de xiular.

    ResponElimina
  15. Lluís, això que dius és més o menys el que m’he plantejat, el que no tinc tan clar és quan cal dir prou. Hi anirem pensant.

    ResponElimina
  16. Sr. a., jo sóc més de Futura o de Gill Sans. I per llegir, la Garamond. Gustos clàssics, ja veu.

    ResponElimina
  17. Galde, és que el que fas és un servei públic i encara ens deus molta informació ;p

    ResponElimina
  18. Sí, Maria, el mal de morros de conill me l’has encomanat tu!

    ResponElimina
  19. De moment, Allau, no diguis prou. De vegades em sorprenc veure blogs que duen molts anys i encara gaudeixen de molr bona salut.
    En realitat, és el que diu en Lluís. Mai sabem quan de temps durem per aquí. I si els camins ens porten a altres formes d'expressió aquesta serà una etpa que ens haurpà fet créixer, d'alguna manera.
    La primavera ja les té aquestes coses. Tot fatiga. Vitamines i a córrer.

    ResponElimina
  20. Has modificat el post?
    Ho dic perquè fa una estoneta, a l'apartat de la tipografia, llegia aai!! i ara llegeixo vi,vi,vi!!.
    Doncs ja està: tens set. Estàs sec.

    [m'estalvio el copet a l'esquena perquè no tinc esma. m'arrossego per les cantonades. en el meu cas és diu astènia, i són efectes estranys de la primavera en el meu hipotàlem. ja passarà. o no]

    ResponElimina
  21. Rellegit el meu comentari d'ahir a la nit, i la teva resposta, pot semblar que intentava ser frívol. En absolut. Per raons que no venen al cas (i que si alguna vegada he intentat compartir m'he adonat que la gent mira cap un altre banda, perquè no li interessen les histories personals) fa bastant temps que he aprés que viure el moment no es una frivolitat, sinó la única opció que tenim els que no creiem en transcendències. Ni el passat i el futur existeixen, son només projeccions de la ment; viure el moment es l'únic que es real. Així, doncs, no t'ho prenguis com un copet a l'esquena, però m'agradaria recordar-te la cançó de Peter Gabriel: Don't Give Up.

    ResponElimina
  22. mmmm tens raó: deixa-ho córrer. La veritat és que ningú no et llegeix, total pel que escrius! psè

    Ara entro al locutori a parlar de tu, una altra vegada, ja se sap, si no ho fas bé, si no ets un referent, tothom parla de tu i, al damunt, parlen bé. Si ej keee

    Pren-te algun compost vitamínic perquè és l'astènia primaveral, segur ;)

    ResponElimina
  23. El problema és que el teu bloc abasta la infinita amplitud de la teva rica experiència vital, i arriba un moment que entre metros, alícies, òperes i tintíns ja no saps què escollir. El meu consell: troba un constrenyidor que t'obligui a limitar els teus apunts a una temàtica concreta, com ara la lexicografia recreativa. Llavors tot és moooolt més fàcil.

    ResponElimina
  24. Una reflexió que acompanya, Girbén, gràcies. (Els de blogger no tenen bodoni, si no, no estaria amb aquesta trista verdana)

    ResponElimina
  25. Eulàlia, el bloc pot tenir bona salut, però també cal mirar per la salut del blocaire. Potser sí que hauria de córrer una mica més, diu que produeix endorfines.

    ResponElimina
  26. Matilde, ho he modificat per fer més clara la comparació. No té significats amagats (o sí?)

    ResponElimina
  27. No, Brian, no m’ho he pres com una frivolitat (i si ho fos, tampoc em semblaria malament). Només volia dir-te que a alguns ens costa molt viure el moment i no podem evitar pensar en el passat i en el que vindrà.

    ResponElimina
  28. Clídice, això de l’astènia (o solitària) és un fàstic.

    ResponElimina
  29. quiero estar hoy contigo, y aprovecho un regalo que acabo de recibir para hacerte partícipe:

    "un gato se cuela

    por un hueco en el fogón

    para encontrarse con su ama"


    Matsuo Bashô (Ueno, Japón 1644-1694)

    ResponElimina
  30. Puig, tu escombrant cap a casa… I si no em ve de gust centrar-me en res? Vaja, que em fa molta mandra contemplar-ho tot des del punt de la lexicografia recreativa, per posar un exemple.

    ResponElimina
  31. Mucha gracias, Pilar, me lo pienso.

    ResponElimina
  32. Allau,
    Tot segueix els seus cicles. Ara probablement estiguis travessant una curva descendent que d'un moment a l'altra es tornarà a enfilar. Escriguis emprant arial o times new roman, jo, mentre tingui ulls t'aniré llegint.

    ResponElimina
  33. PERÒ QUE M'ESTÀ CONTANT HOME QUE M'ESTÀ CONTANT! QUÈ CRISI NI QUÈ COLLONS! Què vol escriure? Escriga. Que no té ganes? Pos no escriga. Que Alícia ja no viu ací? Pos que trobe molts conills allà on vaja. Que s'acaben els allaus? Dedique's a les erupcions volcàniques!

    ResponElimina
  34. Glòria, si el problema fos de lletra, rai! Però bé, ja passarà.

    ResponElimina
  35. Comtessa, això no m'ho diu vostè a la cara ;P

    ResponElimina
  36. Crec que la raó dels blocs es deu més a la necessitat de compartir que a comportaments egòlatres. De totes maneres entenc perfectament els teus neguits. una abraçada

    ResponElimina
  37. Que puc dir jo que no s'hagi dit...A veure Mmhhh... Et convido a una tanda de jalea real ... no, millor encara, a un vinet del Penedès. Sigui astènia, sigui el que sigui, brindarem per foragitar els dies xungos. I això de la tipografia, no sé, a mi m'agrada la verdana. I la Tahoma també.Petonets, Allau.
    ( Per cert sortiu ben guapos al video de Sant Perfecte ...)

    ResponElimina
  38. Quim, és una barreja de tot: la necessitat d’expressar-se, però també la de saber que algú t’escolta. Una abraçada.

    ResponElimina
  39. Gràcies, Llum, per la invitació. Has aconseguit penjar el vídeo?

    ResponElimina
  40. Avalanche... a cops hi ha turmenta, a cops calma...
    El teu nick crec que et descriu prou bé (almenys en la teva faceta blogaire)
    Entenc la mandra (la practico ferventment), però realment no em sembla que tu en siguis de mandrós.
    Hagueres fet cabal a algú, deu anys enrrere, que t'expliqués que estaries ficat en un "festival digital" com la que sostens?
    Donç fes el que saviament aconsella la comtessa.

    ResponElimina
  41. “Festival digital”, bona definició. I sí, encara hauré d’aprendre de la Comtessa.

    ResponElimina
  42. No me'n surto. POsa que hi ha un token no sé qué i no hi ha manera.

    ResponElimina
  43. Si no vols copet a l'esquena, en toleres un sobre el nas? Au, Allau, fora crisi i espavila, que el que escrius és bo i és necessari. Jo mai pens que me llegeixen i així em va: que mesuro tan poc les conseqüències i vinga errades d'ortografia i qualque doi aquí i allà, però em cau bé escriure, em fa feliç tenir Frannia oberta a les vostres mirades, a mi em fa feliç i no pens en ser perfecte. A tu et fa feliç Allau? aquesta és la mesura.

    ResponElimina
  44. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  45. Allau... tu saps que escrivim per a nosaltres... perquè sentim necessitat d’expressar-nos una mica... i tens raó: quan veus que altres et llegeixen et quedes parat (fins i tot ho trobes estrany...). I també dir-te que comparteixo el teu post en el sentit que jo sempre dic que he vingut a aquest món a ser espectador... però recorda que una obra d'art no està complerta fins que interacciona amb l'espectador !!! Segurament ens necessitem
    A10 Astrum X

    ResponElimina
  46. Et volia escriure de nou i la cosa se m'ha allargat. (El text, vull dir). De manera que he penjat un post nou. És aquest: http://riellblvd.blogspot.com/2010/04/no-vigilo-lallau-pero-mel-miro.html

    ResponElimina
  47. Són les 00 h. i no hi ha nou apunt! Misteri... o no!

    ResponElimina
  48. Hauria de dir alguna cosa, però prefereixo convidar a l'Allau a un whisky i parlar-ne, francament (no m'estaré perdent res?).

    ResponElimina
  49. Llum, poc et puc ajudar, que en vídeos no m'hi entenc. Però si et token, espero que sigui consentit.

    ResponElimina
  50. Frannia, durant el dia d'avui ja he rebut copets de tot arreu. I la veritat és que encara em fa feliç escriure. (Seré un mísser exhibicionista, explotador dels sentiments dels seus lectors?)

    ResponElimina
  51. Benvingut Aris, no m'has conegut en el millor moment. Veuràs que això es redreça ipso facto.

    ResponElimina
  52. Lluís, fa un parell d'hores que l'he vist anunciat; però primer havia d'escriure el post de demà que ja és avui. Passo a llegir-lo.

    ResponElimina
  53. Galde, cap misteri: érem a l'òpera. Com Groucho o Bianca Castafiore.

    ResponElimina
  54. Josep, no sé què et puc dir aquí que no sàpigues.

    ResponElimina
  55. L'última crisi que vaig passar vaig dir: "Deixeu-vos de copets a l'esquena. Porteu-me un gintonic i un home!".

    ResponElimina
  56. Marta, bon consell. L'home ja el tinc. Vaig a servir-me el gintònic.

    ResponElimina