dijous, 29 d’abril de 2010

L’egocentrisme il·lustrat


Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) és un dibuixant d’aptituds escasses, però que s'adeqüen molt bé a la finesa dels seus guions. Potser és precisament l’embolcall matusser el contrast necessari a les seves encertades observacions. Fins ara ens havia ofert dues obres majors, “Viviendo del cuento” (Mondadori, 2004) i, sobretot, “El arte” (Mondadori, 2006), un tractat d’art modern “explicat a la teva mare”, tan perspicaç com empàtic (llibre de text obligat a tots els instituts que no vulguin deixar escapar la carrossa de la Història).

Amb el primer d’aquests dos llibres el senyor Sáez esdevingué el perfecte martell de les ridiculeses de la modernitat (un paper que a tots els que hem volgut ser “moderns” per un dia, ens atrau d’allò més). De passada, s’erigí com la nèmesi i contrafigura de l’exitós (i clenxinat) Jordi Labanda. I ja és sabut que en aquest país les baralles de galls, encara que es presentin d’una altra forma, ens agraden molt. Previsiblement, Sáez està tip de fer aquest paper i busca nous terrenys en els que expressar-se.


Arribat el moment de compilar les seves tires publicades a la premsa, Sáez no es conforma amb un catàleg cronològic “tout court” i comença a fer-se preguntes sobre el seu treball en aquest nou llibre que es diu senzillament “YO”. El dibuixant s’atansa a la quarantena i, en certa manera, veu la necessitat de fer balanç. Ha esdevingut icona d’un tipus de modernitat “alternativa” i tothom (després de sol·licitar-li que faci un mural gratuït a l’habitació de les nenes) li demana que es repeteixi “ad infinitum”.

El seu JO, una silueta negra que sembla sortida del catre greixós de Freud, l'interpel·la i l’obliga a explicar-se. L’artista, en un admirable exercici d’impudor, ens parla de les seves ambicions i les seves pors. Peca sovint d'ingenuïtat, però ho fa com aquell nen de “El vestit nou de l’emperador” que assenyala allò que és evident, però del que ningú no gosa parlar.


En Juanjo Sáez, especialista en ser acomiadat de tots els mitjans de premsa on col·labora (El Periódico ha estat la seva llar més duradora), aspira a entrar endebades a la plantilla de EL PAÍS i es queixa, amb raó, que ningú no l’informi del que es correcte parlar i del que no ho és. Sense directrius sobre qui és el que paga, és fàcil ficar la pota, com ho fa ell a bastament. Dibuixa una tira sobre terrorisme i fica la pota. Dibuixa una tira sobre feministes i fica la pota. Dibuixa una tira contra la indústria musical i fica la pota. O potser no la fica tant, simplement diu coses que ningú no gosa dir.

En dues paraules (que en seran quinze): un diari íntim d’artista a l’ensems que un diagnòstic d’aquest refotut país.

21 comentaris:

  1. Ja ens calen, ja, aquests diagnòstics. Són molt més que oportuns: necessaris.

    Ahir em deies alguna cosa sobre la bondat de l'audiovisual, i demà a les 8 del matí provaré de donar-te una resposta (nova). Però veig que t'hi inclines.

    Crec que els blogs hem d'anar pensant en intervencions d'aquesta mena.

    ResponElimina
  2. Lluís, si es tracta d'audiovisual, poca canya et donaré, que encara sóc de lletres. Però tu fes.

    ResponElimina
  3. A mi el llibre de l'Art em va agradar. Miraré aquest del Yo, per contrastar... si més no.

    ResponElimina
  4. …també val la pena seguir-lo a la sèrie Arròs covat, de la qual n'esperem amb candeletes la segona temporada.

    ResponElimina
  5. Amb el Sáez, passa una cosa curiosa, i és que, acostumats a fruir dels tebeos com quelcom gràfic on el text habitualment queda sempre en segon terme -o simplement no es llegeix si és molt llarg, cas de Blake & Mortimer, Princep Valent i així- les seues històries, quasibé òrfenes de dibuix, es presten a la lectura. El dibuix en el seu cas sovint queda com un mer suport visual del text. És el cas de la pàgina que mensualment realitza per al Rockdelux. Personalment m'agrada poc, però reconec que és efectista.

    ResponElimina
  6. Per cert, Allau, les teues crítiques ja fa temps que han superat amb escreix la categoria d'amateur i són -al menys per a mi- un referent clar. Fins al punt que de vegades em ve de gust demanar-te -com en aquells programes de ràdio on els oients podien demanar cançons- la teua visió analítica sobre aquest llibre o aquella pel·li. Trobo que a més la teua visió crítica deixa habitulament la porta oberta a qualsevol altra, fent veure al lector quins han estat els paràmetres en que t'has mogut per elaborar la teua anàlisi... i mira que això últim resulta difícil i no es veu massa sovint en els suplements de cultura dels mitjans de comunicació.

    ResponElimina
  7. Galde, tenia curiositat per saber què en pensaves del llibre sobre l’Art, que a mi em va semblar original i entendridor. Amb aquest “Yo”, apart de recopilar tires ja publicades, crec que reflexiona de forma molt honesta sobre la por i els conflictes de l’artista.

    ResponElimina
  8. Miq, jo no miro MAI la televisió, però un ocellet m’havia dit que la sèrie no matava.

    ResponElimina
  9. Tens raó, Leb, que si seguim en Sáez és pels guions, ja que el dibuix es troba sempre al límit de l’amateurisme. Per això mateix, ha creat escola (per a mal).
    M’alegra que trobis profitoses les meves ressenyes, però preferiria no fer-les “a la carta”, no sigui cas que el plaer esdevingui una feina més.

    ResponElimina
  10. a mi, si em poses molta lletra uf! em canso ;) però ja és bo que n'hi hagi d'aquests que "fiquen la pota" contínuament. Més n'hi hagués! :)

    ResponElimina
  11. Tranquila, Clídice, que de lletra n'hi ha poca.
    Et trobo molt vaga avui. Astènia primaveral?

    ResponElimina
  12. nop, mal de queixal, sogra ingressada i operada, treballs per la UOC. Vaja! un jolgorio en el món real :(

    ResponElimina
  13. "Viviendo del cuento" retratava amb molta punteria determinats ambients barcelonins (i sovint disparant sobre la seva suposada pròpia tribu) i "El Arte" em va semblar sensacional, però "Arròs covat" em va decebre bastant. Amb aquesta crítica m'has convençut: tornaré a donar-li una oportunitat al Sáez.

    ResponElimina
  14. Vaja, Clídice, doncs que tornin aviat els mals de l'astènia i no d'altres.

    ResponElimina
  15. Santi, és que tele i còmics són mitjans molt diferents. Si t'han agradat els altres llibres, també ho farà aquest.

    ResponElimina
  16. Jo el seguia a Arrós Covat, la genial serie que feia a TV3!!

    ResponElimina
  17. A mi m'agrada molt en Sáez...en aquest i en els dos anteriors. És una persona lliure. No li fa por dir el què pensa i ho exposa clarament. Quina enveja!
    Els tinc tots...i a més n'he regalat algunes vegades.
    Tot i que a vegades també llegeixo llibres sense "sants", eh? (així li deia el meu pare a les il.lustracions) :o)

    Carme

    ResponElimina
  18. Ja veus, Glam, que sobre la sèrie hi ha divisió d'opinions. Serà més aviat pel jovent ;P

    ResponElimina
  19. Jo també l'he regalat i no calen excuses per llegir el que et vingui de gust. Ah, i benvinguda Carme (i maleta)!

    ResponElimina